dimarts, 30 de novembre de 2010

Llocs


Distret torno al camí dels arbres grossos, han fet neteja, ara el rec baixa ample i net. Fa núvol però la tarda és clara i freca i el ventet fresc m'agrada. Quan arribo al riu és tot obert, han segat els marges i ara es veu ampli i sencer. Els ocells se senten però no es veuen. Tot seguint el camí hi han plantat arbres que ara que són petits estan protegits amb malla.

A aquesta hora els gavians fan camí cap a la platja. A l'aigua poc fonda hi neden peixos i l'ànec que he espantat ha fugit a amagar-se al canyissar. Faig cap al pont i ja sento la fressa de l'aigua, el castell a l'esquerra a dalt. Ara em sap greu de no haver-hi pujat mai.

Enfilats als arbres hi ha corbs marins i criden quan passo. Em fa gràcia pensar que em saluden. A terra un ratolí mort.

Quan vas a parar a un lloc poden passar dues coses: que t'acabis fent al lloc o que el lloc es faci a tu. I no és el mateix.

3 comentaris:

elur ha dit...

no, no és el mateix. A mi m'agrada pensar que el lloc em fa a mi.

m'agrada!
vols venir a veure una cardina albina? ;))

Joana ha dit...

I tant que no és el mateix!

XeXu ha dit...

Ara em despisteu, però el que ha de passar és que tu et facis al lloc, no? Si converteixes el lloc a la teva manera, quina gràcia té?