dilluns, 24 de maig de 2010

Relats Conjunts


Anem a cercar el teu home filla meva, que arriba de pescar i portarà peixets bons. A la platja amb aigua de mar els rentarem ben nets i tapats amb roba de cotó els posarem al cistell per dur-los a mercat. Els més petits seran per nosaltres, ningú no els vol els més petits i són prou bons per fer-ne sopes amb arròs.

Porta el seu fill al mar filla meva i tu cenyeix-te bé el davantal que el teu marit vegi que estàs prenyada, que als pescadors les mainades els criden cap a casa quan són lluny i feinegen.

Anem a buscar el vostres homes filles meves, que aquest cop han tornat i preguem a la Mare de Déu del Carme que ens els cuidi i els torni que al vostre pare ja se’ns el va endur.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

16 comentaris:

Carme ha dit...

Dramàtic, com devia ser aleshores, en aquella època. Un bon relat, al seu punt!

Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
XeXu ha dit...

Unes paraules que cacen perfectament amb les imatges, podria ser perfectament el que està dient la dona gran. Molt ben vist, i molt ben plasmat.

Irianesh ha dit...

Semblant a la meva visió però el teu amb un toc de tristessa final que li dona un aire de misteri inigualable ;) El mateix et dic: Bon relat

garbi24 ha dit...

LLei de vida del mar, per sort cada cop menys

sànset i utnoa ha dit...

El mar és un amic perillós.

Bon relat!

*Sànset*

La Meva Perdició ha dit...

Has clavat el diàleg. Miro les dones i les veig parlant amb les teves paraules. Felicitats pel relat!

zel ha dit...

Certa tristesa, possible esperança...sensiblement bonic!

zel ha dit...

Certa tristesa, possible esperança...sensiblement bonic!

kweilan ha dit...

Molt boniques aquestes paraules que reflecteixen la vida i esperances d'aquelles dones marineres.

montse ha dit...

M'ha agradat com descrius la temença i por que viuen les famílies dels pescador.

Salut!

Ada ha dit...

Molt ... real, i trist a la vegada... Felicitats!

jordicine ha dit...

La vida al mar ha de ser molt complicada. Les sones segur que estan molt soles i que cada retrobada és una festa. Una abraçada.

fanal blau ha dit...

Quants pescadors s'haurà empassat la mar?
Un relat punyent i molt ben escrit!

Assumpta ha dit...

És preciós, Jordi!! M'ha emocionat...

Se m'havia passat aquest post, no l'he vist fins ara que anava movent el ratolí amunt i avall perquè no em funciona bé si entro al teu post actual i mira, com diuen en castellà "no hay mal que por bien no venga", gràcies a aquest problema tècnic he pogut llegir aquest relat teu... Maco de veritat!

Pd40 ha dit...

Segur que aquesta conversa pot haver estat real. Què dura és la vida del treballador a la mar!