Els dos paletes jubilats treballen fent una caseta de jardí, al més vell li tremola la mà i fa de peó, l’altre s’enfila bastida amunt i remata les teules.
Porten tants anys treballant plegats que ja se saben les bromes, els insults i les respostes. Sempre han estat les mateixes.
Ara es discuteixen a l’hora de canviar la bastida, que si falca-la aquí, que no de revés, que si tomba el llistó i posa la fusta, que no... al final el vell té raó i l’altre li ho reconeix:
- Quan tens raó, tens raó i s’ha d’admetre.
- Saps què et dic?
- Què?
- A prendre pel cul amb la raó!
10 comentaris:
Arriba un moment que ja tot és igual, no?
Sort que no han de passar factura, entre discussió i discussió van passant les hores
estan de tornada, aquests.
Molt bo!
Doncs mira, és una gran veritat... Pe`ro suposo que calen anys per veure-ho.
Uhmmmm... crec que no ho he entés...
m'ha agradat molt :) sembla un contrasentit però té molta gràcia i és força versemblant :)
Un retrat costumbrista. Molt divertit!
Ja tornes a veure coses que els altres ( i ara com ara només m'hi incloc jo, si algú s'apunta) no acostumem a veure
Arriba un moment que és la solució!!!
Salut!!!
Una escena ben tendra. I és que saber-s'ho tot l'un de l'altre ja les fa aquestes coses...
Publica un comentari a l'entrada