Pau

Surt de casa ben arreglat, pantalons gris marengo ben planxats, americana de conjunt, camisa blanca i corbata tot fet a mida i per força. En Pau pesa més de cent seixanta quilos. Les sabates les ha de buscar en botigues especialitzades.
Sempre ha estat gros, no se sap si per problemes de salut o simplement per menjar en excés i pel poble corren malnoms de tota mena, el més habitual és en Pau gordo.
Fa anys quan en tenia poc més de setze va esbotzar, al saltar d’una cadira, el terra de fusta de l’escenari del teatre municipal. Al recordar-ho se’n reia:

- ... i jo que salto i m’enfonso fins als genolls. I la feina que veu tenir a treure’m d’allà.

Sempre ha estat un tros de pa i mai no ha tingut un no per a ningú. Les festes a casa seva eren memorables amb el Queen killers a tot drap i el llum vermell. Ginebra, martini, whisky i aspirines a l'ampolla de coca cola. Quan tenia ganes de parlar escoltaven Mike Oldfield.

Allarga la mà per saludar-lo. Les seves són grosses i molsudes com tot ell, d’aquelles que quan t’agafen sembla que t’embolcallin. L’encaixa amb força i un somriure ample a la cara rodona.

- Què hi ha Pau? On vas tan mudat?
- Ves doncs mira, a sopar una mica, a prendre alguna cosa i després de putes. La resposta directa el descol·loca.
- Home Pau vols dir que et cal pagar...?
- Sincerament Roc, mira’m bé i diga’m si tinc cap opció de lligar.

divendres, gener 29, 2010