- no ho sé pas, va dir - deu ser l’enyor d’un horitzó, de cels amplis i oberts, de llum vasta i clara. Suposo que el què em cal és trobar un nou punt de fuga on posar-hi el sol per després poder traçar noves línies.
Empordanitis? diuen que és força corrent en qui hi ha viscut i ha gaudit amb la tramuntana... clar que jo a vegades en pateixo sense haver-hi viscut mai.
10 comentaris:
Temps al temps, una mica de paciència, que Roma no es va construir en un dia, ni una llar tampoc.
Tot trobarà el seu lloc quan tu-vosaltres li trobeu primer.... :) ànims, petons i l'horitzó hi és, encara que no el veiem moltes vegades!
aquesta frase és brutal.
Empordanitis? diuen que és força corrent en qui hi ha viscut i ha gaudit amb la tramuntana... clar que jo a vegades en pateixo sense haver-hi viscut mai.
Preciosa la frase i fa arribar el sentiment...
i es dibuixarà un nou horitzó!
Costa acostumar-se però a poc a poc.
Costa, però és qüestió de temps, un tòpic per cert.
I si ho proveu en dièdric?
Un somni et revelarà on trobaràs aquest nou punt de fuga per posar-hi el sol i des d'allí poder dibuixar noves línies...
Així com una amistat no es pot fer en un dia ni en dos, per més bé que t'hi trobis, el lloc on vius també te l'has d'anar fent teu mica en mica.
No us donareu compte que ja el sentireu vostre, malgrat que teníeu el llistó molt alt: l'Empordà és l'Empordà.
Petons, Jordi!
Publica un comentari a l'entrada