En aquell moment s’ho plantejava. Se l’estimava o no? Portaven tant temps compartint estones que no sabia del cert què era el que sentia, amor... dependència... necessitat. Feia tres dies que se n’havia anat i al principi no li va semblar massa greu, podia fer el que volia sense haver-se de preocupar de res, podia anar i venir, fins i tot havia convidat aquella xati que algun cop havia vist per la finestra.
Però ara la seva absència era pregona, dura i pesada com una llosa, ja sabia el que sentia, s’enyorava.
Va sortir a buscar-lo donant voltes pel barri, preguntant a tots els que veia. Finalment desesperat va fer una nota,
“Se recompensará a la persona que pueda dar razón de un hombre blanco por la zona de la iglesia y Museo Dalí de Figueres.”
que va penjar de les palmeres més concorregudes.
4 comentaris:
gràcies per la vostra participació
Boníssim!
Jajajaja genial!!
Ai, Senyor, pobre lloro... s'enyorava!! :-)
Genial Jordi :)
Publica un comentari a l'entrada