Agafats de la ma fem el camí dels arbres grossos fins al cel i els troncs pintats per nens dolents que les seves mames no vigilen i fan maleses. Creuem el pont de pedra per on passa el riu petit que té poca aigua perquè els peixos se l’han beguda i arribem al riu gran de color verd fosc i seiem a la vora per veure com salten les carpes que viuen entre les algues que no tenen portes.
Seguim per la carretera que no es veu perquè l’han tapada amb sorra i pedres i veiem els ocells petits que tornen al niu per anar a dormir i fabriquem trompetes que no sonen gaire.
Al final del camí baixem a sota el pont i l’aigua passa molt ràpida i no es pot tocar. Mirem els pescadors que es mullen les sabates, sentim l’olor de pipí d’algun marrano i llencem les trompetes al corrent per què baixin fins el mar. Asseguts veiem com el sol s’amaga.
I tot plegat tornem cap a casa entre mil milions de perquès amb les sandàlies plenes de pols i les mans agafades i suades.
7 comentaris:
Un camí preciós Jordi. Petonets
els perquès no s'entenen més però es toleren d'altra manera amb les mans agafades.
fer camí amb tu sempre es una aventura. Potser per això tens molts "perquès".
Una bona passejada, i una bona cosa que apareguin perquès, no? Ara, a buscar les respostes.
Què macos són aquests per quès, amb la seguretat de trobar la resposta correcta que ens fan els petits...
Què bonic tu, què bonic! M'ha agradat molt la passejada...
ooooooooooooooooh... quina fotassa Jordi!!! Durant aquests dies a l'Empordà no he tingut gens de sort amb les postes de sol... perquè?
un post deliciós!
Publica un comentari a l'entrada