A mi em sembla una realitat que jo he pensat alguns cops... podria ser... quan ho penses t'adones que t'acostes a la persona en qüestió. I si que costa de dir i de sentir.
Carai, quina plantofada...jo t'entenc prou bé...però és clar, el problema és que ja voldria ser-ho jo, d'àvia, i si fos possible, unàvia sàvia com la Carme, aventurera com la Montse/Arare... i...també enyoro la meva...
12 comentaris:
És un micro-relat de terror això?
A mi em sembla una realitat que jo he pensat alguns cops... podria ser... quan ho penses t'adones que t'acostes a la persona en qüestió. I si que costa de dir i de sentir.
Jo ja fa temps que penso que jo mateixa podria ser àvia :-))
(Una àvia molt jove, d'acord... però perfectament possible, eh?)
Bé, que jo ja marxava de retirada quan us he vist... Bona nit :-)
nen, som tants... però això és bo no?
A mi m'agrada fer anys, les seves conseqüències potser no... però sempre endavant!
sigui com sigui, el cel continua blau.
senyal de que vas fent anys... que vas vivint!!!!
i a mi sortir d festa i veure gnt mes jove q jo!!!
Bé, anem creixent , anem creixent i algun dia són els altres els qui ho poden dir de nosaltres, oi?
Ai la vellesa... ;)
Carai, quina plantofada...jo t'entenc prou bé...però és clar, el problema és que ja voldria ser-ho jo, d'àvia, i si fos possible, unàvia sàvia com la Carme, aventurera com la Montse/Arare... i...també enyoro la meva...
Coi, jo t'imaginava més jove! Ajaaaajajaa! M'encanta fer anys a mi!
És que a mesura que creixem, hi ha menys gent que sigui més gran que nosaltres...
O potser és que t'assembles més al teu avi?
Publica un comentari a l'entrada