divendres, 17 de juliol del 2009

Adonar-se'n


Abans d’ahir me’n vaig adonar, cada cop em costa més dir:

- Aquesta dona podria ser la meva àvia.

12 comentaris:

Sergi ha dit...

És un micro-relat de terror això?

Carme Rosanas ha dit...

A mi em sembla una realitat que jo he pensat alguns cops... podria ser... quan ho penses t'adones que t'acostes a la persona en qüestió. I si que costa de dir i de sentir.

Assumpta ha dit...

Jo ja fa temps que penso que jo mateixa podria ser àvia :-))

(Una àvia molt jove, d'acord... però perfectament possible, eh?)

Bé, que jo ja marxava de retirada quan us he vist... Bona nit :-)

Mireia ha dit...

nen, som tants... però això és bo no?
A mi m'agrada fer anys, les seves conseqüències potser no... però sempre endavant!

estrip ha dit...

sigui com sigui, el cel continua blau.

neus ha dit...

senyal de que vas fent anys... que vas vivint!!!!

Déjà vie ha dit...

i a mi sortir d festa i veure gnt mes jove q jo!!!

Mireia ha dit...

Bé, anem creixent , anem creixent i algun dia són els altres els qui ho poden dir de nosaltres, oi?

Toni En Blanc ha dit...

Ai la vellesa... ;)

zel ha dit...

Carai, quina plantofada...jo t'entenc prou bé...però és clar, el problema és que ja voldria ser-ho jo, d'àvia, i si fos possible, unàvia sàvia com la Carme, aventurera com la Montse/Arare... i...també enyoro la meva...

Susanna ha dit...

Coi, jo t'imaginava més jove! Ajaaaajajaa! M'encanta fer anys a mi!

Núr ha dit...

És que a mesura que creixem, hi ha menys gent que sigui més gran que nosaltres...

O potser és que t'assembles més al teu avi?