En Vincent l’esperava dret al costat de la taula de billar, ella va arribar puntual a les dotze, de negre com sempre.
- Juguem - va dir ell.
- I si em guanyes...
- Vull més temps
Ella va somriure sorneguera – Què et fa pensar que te’l mereixes aquest temps? I no més que la dona del racó? Els veus tant dolços i enamorats? Ell la matarà d’una pallissa i després fugirà a les Antilles on viurà tranquil fins a morir al llit. Potser ets millor que ell però segur que ets pitjor que ella... jove i innocent.
En Vincent va posar les boles en la posició inicial. – A quinze?
- I aquell home sol i capcot? És miner saps? Té silicosi, porta treballant a la mina des del dotze anys i n'hi queda mig de vida, deixarà dona i quatre fills. Per què tu?
En Vincent fa fer sis caramboles seguides, la setena va fallar.
- Sé que encara haig de fer grans coses jo, no em preguntis què però ho sé, va dir mentre ella fallava el seu primer intent. – Tinc alguna cosa al cap que em crema i que haig de treure d’alguna manera.
Va agafar el tac i va fer-ne quatre més abans de tornar a fallar. – Et toca, es va servir una copa de vi de l’ampolla verda que tenia al darrere. – En vols?
Ella va fer que no amb el cap.
- I aquests altres dos? Va preguntar quan ella errava el seu segon intent.
- El pescador morirà ofegat en un temporal i el capatàs ja té la sífilis i pràcticament no hi toca. El tancaran al manicomi i durarà tres mesos. I tu Vincent ets millor que ells dos? T'has guanyat aquest temps?
En Vincent n’havia fet quatre més, la última era fàcil dues boles arraconades. Va colpejar la bola blanca del punt. I es va partir.
- La partida queda suspesa. Tens més temps, no per ser millor o pitjor que ningú, però si he de remuntar un catorze a zero... va dir mentre sortia del cafè –hauria d'aprendre a jugar.
Una altra aportació als Relats Conjunts.
16 comentaris:
Quina manera de guanyar-se una temporada més, fer aquesta mena de juguesques amb la mort pot tenir la seva gràcia. El problema és que ella acabarà guanyant, tard o d'hora. Serà qüestió d'anar entrenant. Molt bon relat, recrees molt bé la imatge de manera molt original.
Venent l'ànima...hauré d'aprendre a fer caramboles!
no sé si durarà molt en Vicent, però alemnys sap jugar a billar.
Salut!
*Sànset*
Caram! Jugant amb la mort!!
Per cert, que la mort en deuria aprendre aviat... no va durar massa en Vincent després d'aquells dies al Cafè de Nit... ni un parell d'anys :-(
oh! el nivell està molt alt aquest cop pel que veig! si podem vèncer la mort jugant a billar, jo també n'hauria d'aprendre! :)
Caram, noi, aquest té un plantejament d'allò senzillament únic i que donaria per seguir escrivint...has fet tot un esboç del que podria ser un gran llibre, enhorabona i petonassos!
La mort acaba guanyant la partida sempre. M'ha quedat un comentari una mica "negre" però és així.
En efecte, és l'única raó per la qual la Senyora de negre ens pot deixar més temps: saber jugar.
(Un bon diàleg)
Salut!
Tot i que, al final, sempre guanya la partida.
M'agrada aquesta idea dels relats conjunts i el teu joc amb la mort és molt perspicaç!
Vaig a llegir els que em resten...
Interessant la visió de la mort detallant el que passarà als presents.
Jo de billar no en sé... La podria reptar al futbolí, prò... hum!
Ostres, què bo! En lloc de jugar a escacs, ara la mort juga a billar. Bona idea!!
Molt bo. I en aquest cas, la mort no duia daga.
Genial! Realment expliques com sovint temptemm massa la sort... El protagonista encara té temps però qui sap quan se li acabarà la última partida...
Publica un comentari a l'entrada