Jugo amb la Nit i el Dia mentre prenem un cafè. Darrere, la llar de foc m’escalfa els ronyons i a fora el vent bufa amb ganes. A l’altra banda es riu i es dorm amb un dictador.
Mentre arreglem el món de cadascú i el de tots, una guitarra fa un blues i els troncs peten al foc. Sembla que hagi caigut del sostre i soc conscient que estic a gust.
Recobrem vells espais i vells codis que no han estat mai oblidats i que són fàcils un cop t’hi poses. I sabem del cert que quan cal i quan volem només ens cal invocar-los un cop més.
Surto i fa fred . Torno per camins foscos i arbres que m’espien, sempre m’han recordat Fangorn. De sobte el veig, amb l’espasa penjada del cinturó i el bastó a la mà em vigila mentre torno cap a casa... tot dret, fins a sota el mugró.
9 comentaris:
L'Orió?
I per Fangorn no t'has trobat en Barbabrat? No, suposo que no, perquè si no encara series allà esperant a que acabés de dir 'Bon vespre'.
Això és senzillament un moment de felicitat i la vida n'és plena de moments d'aquests... Assaborir-los només depèn de nosaltres.
Bon diumenge!
El post com el moment que descrius és fantàstic.
Salutacions a Gandalf, la propera vegada! ;)
La recuperació de codis és una sensació de pessigolles que m' encanta. El de l' espasa era molt alt i tenia barba???c
...burgès...!
Quin goig arribar casa, vora el foc, si no fos que al carrer en queden tants...
Són d'aquells moments en que tens la sensació que el món es para al teu voltant... l'assaboreixes com un petit caramel...
:)
has vis al Hiro?
Publica un comentari a l'entrada