Mentre passejo sento com m’escolten en silenci, de tant en tant, la fressa de l’aire entre les fulles s’atura i tot resta a l’aguait. Hi són, em miren.
Torno de buit i fa fresca, sento el vent fred a la cara i a les mans. Camino pels rostolls, fa temps vaig dir que ho faria.
Un toll dins d’una fulla d’alzina, el renill d’un cavall, sons del bosc i del camí fosc.
Núvols carabasses i una posta de foc i liles, boixos i galzerans amb boles vermelles, falgueres i sureres amb orelles, esbarzers i estepes, molsa i estores de fulles humides.
Potser no, que no hi torno de buit.
13 comentaris:
si la retina ha gravat bé això, segur que no, no tornes de buit!
Volos dir que hi tornes algun cop de buit?
Quina imatge... la "posta de foc"...
I tant que no, tornes ple de privilegis.
Deliciós! no saps pas com m'ha agradat el toll dins la fulla d'alzina, sublim!
Tornes amb unes lletres al cap, una crítica als ulls i una sensació als dits.
I de passada amb una abraçada nostra!
Quina autèntica enveja! (sana, això sí. Un passeig magnífic pel bosc de tardor quan el sol es pon...
Uau... em transmet una de les sensacions que més estimo: passejar pel bosc, per la muntanya, i el silenci, i el crec de les fulles, i la natura que t'envolta i t'engoleix...
Fantàstic, tot un artista.
Fins i tot des d'aquí es pot sentir la fredor a la pell i l'olor d'humitat a terra.
Com sempre ; bones descripcions i magnifica fotografia.
Quina enveja que et tinc!
Mai tornes de buit, sempre deixes un regal aquí...
Estas molt ple Jordi i no saps
pas , com omples a qui t'envoltem.
Gràcies fill.
Tinc la sensació que mai tornes de buit d'enlloc.
Segur que no. Trobe a falta un passeig com aquest.
Publica un comentari a l'entrada