Jo vull una màquina com la teva, jo vull una màquina co la teva, jo... quan anem al proper concurs, me la deixaràs??? Ara, que no em puc queixar de la digi...
i aquests camins ens fan somriure i recordar. El temps s' atura i et deixa somiar per un instant. Aquesta foto parla sola i les paraules fan olor a silenci. Parla de tots nosaltres. Ens recorda que encara hi som. A mí en concret em fa tornar a casa.Gràcies
14 comentaris:
Jo vull una màquina com la teva, jo vull una màquina co la teva, jo...
quan anem al proper concurs, me la deixaràs??? Ara, que no em puc queixar de la digi...
Petons!
Quina foto més brutal! Sembla que el món s'acabi.
i aquests camins ens fan somriure i recordar. El temps s' atura i et deixa somiar per un instant. Aquesta foto parla sola i les paraules fan olor a silenci. Parla de tots nosaltres. Ens recorda que encara hi som. A mí en concret em fa tornar a casa.Gràcies
camins que sempre ens retornen a casa...
m'has deixat sense paraules Jordi. La foto és... magnífica i la frase... preciosa.
Senzillament fantàstic.
Com dues llaminadures! Boníssimes i breus.
La cliques a sobre i la fas més gran i és impressionant!!!
Una foto impressionant!!
Com diu en Xexu, brutal! I les paraules perfectes!
Si Moni, si Menta, son camins que
ens porten al cel...
Petita ja es veia que seria maca, en gros és una passada!
ASPACTACULÁ!!!!!!! ASPACTACULÁ!!!!! COM DIU LA DOLORS QUAN LA FAS GRAN ÉS MOLT I MOLT XULA
Al·lucinant :)
Publica un comentari a l'entrada