Bon dia

Aquest cop ja soc a dalt, a l’últim pis on no arriba l’ascensor. He baixat les escales desgastades amb ganes de saltar d’un tram a l’altre travessant pel forat del mig. Miro avall i veig que hi ha molta alçada. M’hi repenso. Sí que salto trams llargs de graons agafant-me al passamà de fusta de la barana que per sota fa filigranes de ferro forjat.

Avui el passadís és més curt que altres vegades que hi havia estat. No hi ha tantes portes. Premo el botó de l’ascensor que curiosament és al forat de l’escala. Quan en comptes de baixar pujo, surto sempre de la banda de les vivendes.

L’ascensor arriba i sona una campaneta, el porter de l’edifici, un home vell amb bigoti, puja agafat d’un cable greixós que falca amb un ganxo. Em diu que baixi, que no pateixi però que les últimes sis o set plantes les hauré de fer a peu. M’obre la porta.

A dins de la cabina, una d’aquelles velles de fusta amb una porta de dos batents estrets amb vidre, hi ha l’ascensorista calb. És darrere d’un petit mostrador que li arriba a l’alçada del pit. Quan em demana on vaig li responc que tan avall com pugui. Fa anar una maneta a dreta i esquerra i l’ascensor comença a baixar. Al mateix moment l’ascensorista i el petit mostrador s’enfonsen ben be mig metre i tornen a sortir. És lògic penso, tantes hores tancat aquí dins deu ser per evitar sotracs i prevenir lesions.

A la dreta de l’ascensorista hi ha la porta de la botiga. És força àmplia i té tres o quatre passadissos amb postades plenes de coses. Parem. S’obre la porta i entra una senyora rossa que duu un pentinat antic amb la clenxa al mig...