Fujo de la pols i el cansament i agraeixo els colors del capvespre, l’abraçada petita i la caminada. Rebo la fredor amb ganes i sol deixo que el verd dels meus braços es dissolgui.
Envoltat de ningú i observat de lluny el creixent es veu borrós i el fons tèrbol desdibuixa pors amagades que em trec del cap.
Salat, net i descalç escampo trossets de món pel camí que duu a casa.
Foto: Marta
6 comentaris:
Sovint em passa que no ho entenc tot, però igualment... m'encanta com ho dius. :-)
La foto, fantàstica!
ho descrius masa bé, melangia?
Per cert, on vius deus de poder veure les llàgrimes de sant llorenç, si? si, val, si no hi ha núvols...
Marta, Jordi, no és pot dir, ni
veure res més.
Suscribeixo, paraula per paraula, el que ha dit Rita
Tinc unes fotos similars que vaig fer divendres passat a punt per un article del Barça... ejem... jejeje (no es broma, eh?) però aquesta vostra transmet més pau. M'agrada!!
M'apunto al festival de felicitacions...
Marta, la foto maquíssima. Haureu de fer un altre blog amb un curs de fotografia i un altre de literatura; a veure si així n'aprenc una mica
Publica un comentari a l'entrada