Baixa les escales costerudes ben d’hora, quan els carrers encara són nets i polits i els seus peus deixen petjades noves a la humitat de les rajoles. Camina fins al passeig i sent els mosquetons picant als màstils. Lluny un vaixell torna de feinejar tota la nit envoltat de gavians cridaners. Un mercant amarrat comença a moure càrrega i ella arriba a la passera de fusta.Com cada dia l’enfila a poc a poc i quan s’acaba s’atura, es descalça i amb les sabates a la ma camina per la sorra llisa i polida fins a la vora de l’aigua. Deixa les sabates i la tovallola a terra ben posades i mira enrere observant les petjades noves i úniques a la sorra. Es despulla i entra a l’aigua sense esglais ni escarafalls, amb el costum de qui ho fa cada dia des de fa molts anys.
I neda deixant rastres efímers a l’aigua nova del matí, mentre el vent suau comença a eixugar la humitat del carrer.
5 comentaris:
Quina sensació tan agradable!!...
Refrescant, relaxant...
Em portes records, fa uns poquets anys, feia el mateix.
La primera en arrivar, la mar plana com només ho està de bon mati, capbuçada amb l'únic testimoni dels peixos que m'envoltaven i, la primera en marxar.
Vells records de l'Escala.
i si la sorra és d'aquella gruixuda que et fa massatges als peus, genial!
chop,chop,i aquell soroll com de cançó i la olor a sal...meravellós
Jordi, tinc un post que és titula
Onades, onades...que una foto com
aquesta li aniria com "anill al
ded".
En tens alguna altre de semblant..?
Publica un comentari a l'entrada