Un escarabat gros, massa pel meu gust, fuig de l’aigua paret amunt i recordo el company travessat per l’agulla i passejant per sobre la col·lecció. Petites extincions escolars.
Un esquelet amb abric de plomes dorm a l’abeurador. Amb ulls grossos i oberts m’ha clissat només entrar a la quadra, jo, en canvi, no l’he vist fins que hi he estat al damunt. En notar una presencia estranya me n’he adonat que hi era i he fet un bot. Per un instant m’ha semblat que somreia.
10 comentaris:
ei, que li fas la competencia al Tibau ara?
Admiro la capacitat dels teus ulls de veure les coses petites :)
Ahir, tornant de Mª Rosa, vaig passar
per Can Patxó, va dir-me que volia
fer una altre plantació dels famosos
pebrots DE PORTADORA,com diu el teu
germà...ni hi han casualitats!!
ulls, quina mirada!
L'Escarabat mal carat
com s'amaga, com s'amaga,
l'escarabat mal carat
com s'amaga al seu forat!!
Tots els escarbats són massa grossos pel meu gust, aissss
No t'ho va semblar: L'esquelet va somriure...
jo n'aparto els ulls, de les cuces! quina angúnia que em fan...
Quan la inspiració i la paraula es conxorxen al teu cap, allò que escrius és clar com la llum del sol...
qu bó nen, i la foto genial!
pro diguem q no l'has esclafat
Com sempre molt bo!
Publica un comentari a l'entrada