És com una mena de ritual, entres pel pàrquing i fas la punyeta al de la botiga de coses hiper-mega-pijes i generalment cares. Després puges al primer pis en unes escales mecàniques que van de conya si has trepitjat una merda de gos.Al primer t’hi entretens, remenes, busques, compares i descobreixes que els teclats són diferents. Sí, ells no tenen qwerty, ells tenen azerty. I tampoc no tenen el Cyrano del Depardieu. Imperdonable.
I continues pujant. Al segon pis, ja vas teledirigit i te n’adones que han canviat la disposició. Et mous entre les lleixes buscant i els veus, els passes poc a poc amb els dits i veus un color diferent. El blau, el rosa, el negre, el blanc, el morat i sí, un de nou... taronja. El gires i repasses ràpidament que hi ha.
Una la podeu escoltar aquí i una altra és la primera d’aquí al costat.
6 comentaris:
visita agraida a l'estiu, hi fa bona temperatura...per un moment he cregut que era dels de tota la vida...nostàlgic?
voilà! c'est la vie
Sembla estrany com d'un senyor tan... "gros", com el Depardieu, n'ha pogut sortir una veueta tan fina com la de la Julie... ;)
Avui hem quedo amb la cançó...impressionant...molt i molt recomanable.
Gràcies per aquests minuts musicals que m'has fet passar
Salut
Ai!! Sóc a la feina!! Aqui no puc posar els altaveus!! (no es poden fer entremeliadures aquí)
Torno a provar-ho a la tarda o al vespre :-)
jo, amb tots els meus respectes, m'estimo més alguna altra versió...Noi, darrerament tot el que em sóna a sewducció i a Bruni m'escalfa...Ara, reconec l'encant, però passo per llegir-te...Un petonàs!
Publica un comentari a l'entrada