divendres, 18 de juliol del 2008

Pedra

Ferit de mort prova d’arribar a l’altra banda de la carretera. Agonia final.

La noia amb taques a la pell s’ha descalçat i a sota de la taula mou els dits dels peus mentre parla de projectes. Les sabates planes i amb punta són platejades. Repenja els talons al travesser de la cadira d’on penja un barret vermell.

El comercial està insegur i té ganes de marxar, parla apressat i nerviós i mira de fer bona cara. En un gest de poca traça aboca el vi als pantalons del client. S’aixeca i agafa els tovallons d’una altra taula.

M’enfilo per pedres i gairebé rellisco. Una faldilla s’obre amb el vent, el gest de la ma i un canvi de posició ho eviten.

Camino per camps ressecs i petits saltamartins fugen en totes direccions de les meves passes.

Veig el reflex de pedra en un mirall de bany antic.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

una faldilla s'obre amb el vent, moment irrepetible descrit per una persona amb molta sensibilitat

Joana ha dit...

No li deuria ser del seu agrat el tracte que estava fent el comercial

Assumpta ha dit...

Aquest costum de descalçar-se també el tinc jo... ara mateix tinc els peus damunt les sabatilles... llavors és quan sona el telèfon i he de mirar de tornar a posar-los ràpidament dins per poder sortir corrent cap el menjador, però mai arribo a temps i salta el contestador

estrip ha dit...

tots hauríem d'anar descalços pel carrer. Ja veuries com de nets els tindríem. Tant que ens hi podríem reflexar com la pedra.