Assegut a l’escala m’acabo el cacaolat, és llavors quan el sento, em giro i el veig dos graons més amunt amb les potes finetes i fosques, refila.- Què fas tan a prop?
S’espanta pel moviment de l’altre i fuig. Torna de seguida, volant es para damunt el tub, estudia la situació. D’un salt baixa a terra i s’enfila a la caixa del trepant. Cada cop més proper. No em moc, no fos cas.
Ara és a la caixa dels accessoris i s’hi caga dins, el mal parit ha fet en un moment el que jo porto tres anys desitjant fer. Em sorprèn, és ben be a tocar, a poc menys de mig metre del meu peu. S’acosta i pica una molla.
- És això el que volies?
Rebusco sota meu, hi queden molles de la madalena que m’havia menjat abans del cacaolat. Les agafo i les hi tiro. Té els ulls negres i el bec fi, mira les molles, en dos bots s’hi atansa les agafa. Però es queda allà mateix. Miro i no en veig més.
- Em sap greu.
M’aixeco per tornar a la feina però ell no s’espanta, ni es mou. Quan he sortit s’enfila al primer graó i agafa un bon tros de madalena que m’havia caigut.
Quan comparteixes el berenar amb un pit-roig les coses es veuen d’una altra manera i si a sobre hi parles els altres també et veuen d’una altra manera.
9 comentaris:
hola parella,
jordi jo sempre parlo amb les bestioles, i aquest pit-roig em sembla que t'ha donat un bon consell. En un plis plas ha tingut clar el que tú tantes voltes hi dones i a més sabia per instint que habies de tenir mes madalena per ell...recordes l'entrada del meu blog...parla de la senzillesa, es de les coses senzilles que se n'apren i més una persona de la teva sensibilitat.Tens raó, des que sé que parles amb pit-roig et veig d'un altra manera, necesito abraçar, puc? gràcies.
Un pit-roig valent aquest. Qui et veu d'una altra manera per parlar-hi? Bé li has de tenir una deferència si ha fet en un moment el que tu portes temps volent fer...
uis... la de vegades que he parlat amb algun pit-roig!
Són curiosos i descarats i preciosos.
En recordo un que em vigilava mentre jo intentava sortir d'entre bardisses, em va estar seguint una bona estona, tot refilant. Em sembla que es reia de mi.
Un post fantàstic!
aquest pit-roig s'ha guanyat un trago de cacaolat no?
Quin moment més únic, oi? Tan delicat i tan fràgil. Quan en vius un d'aquests és realment especial.
durant uns mesos, a casa el meu pare, anava un pitroig al pany de la porta, ja que allí sempre l'esperava un altre pit roig (era el seu propi reflexe) i llavors iniciava una dança bastant curiosa amb ell mateix!... ens ho miravem de l'altre costat...era molt divertit!
No sé com us ho feu, a mi tots em fugen..ara, que reconec que, segons com, faig por....
És que no ets gents corrent, jordi, tens una gran sensibilitat i hi ha gent que no la sap veure, per mi pots seguir sent com ets... ;)
Jo no he aconseguit parlar mai amb cap pitroig, però si que s'acostemn molt i són tafaners. M'agradava mirar-me el meu fill quan tenia poquet s anys, ell si que hi parlava sempre i el pitroig semblava que otrnava cada dia per jugar amb ell, alguna engrua del berenar també li deixava caure...
Publica un comentari a l'entrada