Nota: Aquest post parla del llibre Els Pilars de la terra, en dóna pistes i n’explica algun detall concret, si l’estàs llegint o el vols llegir sense informació prèvia aturat aquí.He acabat Els Pilars de la Terra i malgrat saber que me la jugo us en donaré la meva opinió que es resumeix en sis paraules:
No n’hi ha per tant
La història està bé i enganxa però en alguns moments és previsible i en altres queda curta o penjada.
A veure com ho explico, és una mica com una pel•lícula americana , tot es justifica i s’ha de justificar i la justícia divina s’imposa, posant a cadascú al lloc que li pertoca, quan tothom sap que de veritat les coses no funcionen així.
En la lluita del bé contra el mal no sempre la guanyen els bons encara que aquests també pateixin derrotes i els capellans, per molt homes de Déu que siguin, no sempre acaben penedint-se i confessant els seus pecats.
El poder és molt llaminer i té molt mala hòstia, ara i abans. Que voleu que us digui però massa sucre empalaga i als Pilars de la terra n’hi sobra una mica de sucre.
És possible que davant de tantes alabances i recomanacions m’he n’hagués fet massa expectatives, no ho sé... vosaltres direu.
I ara quin somnífer començo?
15 comentaris:
Jo anava a dir-te la continuació... potser si les expectatives són baixes... et pot sorprendre, no?
Eh, eh, rei, que jo me'l vaig llegir enganxada a tope, ara que a mi m'agrada la novel.la històrica.... i molt!!! Petonets!
a mi ja m'habien dit quelcom de semblant i per tant em resistia a llegir-la. Despres del teu comentari ja ho tinc decidit. Per que no proves amb l'elegancia de l'eriçó? en el meu post hi es penjat, i a la Marta també li agradaria....una abraçada per tots dos.
per cert, en referencia a la foto que has penjat, mai has pensat en veure les parets d'una casa enderrocada, paper pintat, rajoles de colors, troços de vida que hi queden amagats...de fer-nos en alguna de les teves visions poétiques del tema. Ho fas?
Bé, no discutirem ara sobre això, perquè sobre gustos no hi ha res escrit. Jo crec que és una obra mestra perquè escriure un llibre sobre la construcció d'una catedral, de més de mil planes, i que enganxi d'aquesta manera, té el seu mèrit. Després pots discutir que l'argument és previsible o que és molt americanoide, però mira, en ser un llibre, i per tant, ser de ficció, ja està bé que les coses es vagin arreglant i acabi bé, no?
QUE NO N'HI HA PER TANT??? Jordi, sigues sincer... és una puta merda! És un best seller d'allò més prototípic. Bons boníssims, dolents que van vestits de negre i fan cara de dolent de pel·lícula... Fins i tot té l'element imprescindible per tot best seller: al final són germans!!! Per Déu! Ja n'hi ha prou! Explicar la construcció d'una catedral en 1000 pàgines no té cap mèrit, i enganxar al lector tampoc. Tots els best sellers es basen en una fórmula i un estil literari que enganxa al lector, i això no vol dir que siguin bons.
La meva recomanació en novel·la històrica: Creació, de Gore Vidal.
Masses expectatives creades. a veure, jo el vaig llegir al principi. No sóc radical com la Bet, però estic d'acord en que no deixa de ser un best-seller. Ara està molt millor que el easy-reading del Código Da Vinci.
Recomanacions pel futur et faig tres,
1. Una guerra per la civilització de Robert Fisk
2. Las increibles aventuras de Kavalier & Clay de Robert Chacon
3. 86 contes de Quim Monzó
Per cert, us he premiat. Passeu a recollir el premi!
I ja de pas...apunteu-vos al Meeting Bloger!
Jo no sóc tan primmirada com la Bet, llegueixo de tot i em va agradar. Totes les hores perdudes en el tren no es fan tan pesades amb un llibre, bo o dolent, la qüestió és que el viatge no es faci tan llarg, des de que tenim AVE el trajecte fins a Castelldefels s'ha allargat, com a mínim cinc minuts o sigui que tinc una mitja hora llarga més el tram Montgat-Clot, Sans-Montgat, el que si necessito són llibres que no em facin pensar massa, no hi ha l'ambient necessari.
Mama
No puedo contestar. Me lo stoy leyendo ( bueno lo intento). Somnífero actual Tokio Blues de Murakami.
No puedo contestar. Me lo stoy leyendo ( bueno lo intento). Somnífero actual Tokio Blues de Murakami.
Que és previsible, totalment, el merit està en que enganxa i que després d'aquest estil n'estan sortint com a bolets, els anys que plou. És per passar l'estona i ho aconsegueix, hi ha d'altres que no ho aconsegueixen com El Pont dels Jueus o t'enganxa però va com L'Esglèsia del Mar, jo el vaig llegir fa molts anys i sense tantes expectatives com ara. Una recomenació, estic acabant La Lladre de llibres i m'agrada, o La Dona Justa o qualsevol altre de Sandor Marai, a mi m'agrada molt.
Bé, la veritat és que a mi em va agradar... Jo ja sabia el que buscava: un llibre llarg, que no se fes pesat i que enganxes! Si que tens raó en algun punts, però també és saber una mica allò que has de llegir.
Recomanacions de llibres... Buff, crec que no podria per que no se pas quins són els teus gustos i potser t'horroritzaria allò que jo llegeixo i em té embadalida... Però si em prendre el luxe de dir-te el següent: descobreix-lo tu mateix!! Vés a la biblo o a una llibreria tafaneja i el que et "cridi" llegeix-lo! És tota una experiència...
Moni, te estás leyendo Tokio Blues? A mi me gustó cómo estaba escrito, pero hay que estar de humor. Para mi fue un libro bastante duro... (hay que decir que si un libro me engancha empatizo bastante con los protagonistas...)
Hola Moni, estic d'acord amb la Bet. T'agradarà. Quan vaig provar la sopa miso em queien les llàgrimes gairebé (ja t'ho explico un altre dia), però és per llegir-lo i observar des de fora.
Acabé Tokio Blues. Duro pero magnético.Totalmente recomendable para como dice Marta leerlo desde fuera.Besos
Publica un comentari a l'entrada