Vora el mar hi toca el sol i la feina s’acaba, entre les cases i els apartaments penso en les antenes.Diga’m que penses els vespres
quan el mecànic t’apaga...
Baixo la finestra i sento la fresca quan sóc entre els pins, camí estret, drecera i dos vells que passegen.quan el mecànic t’apaga...
Aquesta pluja que ho banya tot.
treu de ses coses s’olor del món.
Em permeto anar a poc a poc, el sol filtrat per algun núvol fa una llum especial damunt l’herba, els mas vell i una banyera cap per vall que va més lenta que jo.treu de ses coses s’olor del món.
Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Sobre el mugró gris plom i una línia negra que marca el límit de l’aigua, els primers esquitxos al vidre. I m'agrada i canto.ses flors són margalides.
...i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna
Sobre el pont plou, pujo la finestra, el riu remogut rep l’aigua, els ocells blancs a l’arbre arran d’aigua s’aixopluguen com poden.direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
Arribo a casa, plou molt ... però espero que acabi la cançó abans de parar el cotxe.
6 comentaris:
Ostres, en recordo algún de vespre així...
La cançò li és perfecta, la trobo a faltar ara, justament ARA, mentre llegeixo el post...
Aquests són els moments, suposo, dels quals parla Pawl Bowles en aquesta cita en anglès
L'Ahmed us envia abraçades als mugrons des del Marroc, on hi brilla el sol i en canvi tot hi és tant fosc...
Si la cançó que havia d'acabar era Viure Sense Tu, entenc que no volguessis baixar. El post té un to melancòlic, però la tria de cançons és ben encertada.
Ei, hi haurà més Liceus, n'estic segur. Espero que a la propera hi seràs.
Val la pena aturar el cotxe.Aquests moments et transporten lluny, molt lluny. Felicitats pel Post. Me ha venido de maravilla. Gràcies també per el trocet de Pawl Bowles.
això de cròniques de sota el mugrò no deu de venir per la montanya de la dona de Torruella? si fos aixi...per cert, una mica de melangia de tant en tant va d'alló mes be.
m'agrada com esscrius..
molta sort!
Un trosset del nostre Montgrí, que no canvia malgrat la manca de pluja....
Publica un comentari a l'entrada