Relat alternatiu

Fa temps als Relats conjunts l’Elur va proposar aquest quadre. Suposo que repetir Magritte no va venir massa de gust.
Vaig preparar aquest relat llavors. Si algú s’hi vol afegir...

Assegut al seu racó en Joanet s’hi va passar els anys d’infantesa. Des de ben petit va trobar que aquell lloc era tranquil i còmode, tant a l’estiu que hi havia fresca com a l’hivern que s’hi estava prou a recer.
Van anar passant els anys i en Joanet no va voler anar a escola, es quedava al seu espai d’esquena al mar. Els pares prou que provaven de que el nen hi anés però no va haver-hi mai manera, tenia un nosequè que no se’l podia convèncer.
I en Joan, ja adult, anava creixent i va haver d’anar a la mili, i per molt que sergents i generals van amenaçar-lo d’arrestos i presons i consells de guerra, en Joan no es movia i amb aquell posat que ningú es veia en cor de fer-lo fora d’allà.
Desesperats els pares van provar de tot, donar-li diners, pagar-li viatges, enviar els savis de l’església i fins i tot alguna dona de mal viure... però en Joan no es movia.
Van passar ens anys i el pare d’en Joan va morir i ni tant sols a l’enterrament va anar i la mare se’l mirava i negava desesperada.
En Joan i la mare van anar envellint i els anys passaven i la mare es veia la fi. Fins que un dia es va acostar al fill:
Joan – va dir – aviat em moriré.
Sí mare, no quedareu pas per llavor.
I no em diràs què hi has fet tota la vida en aquets racó.
Què vol que hi faci mare, fer volar coloms.