Llàstima...

L’entrada és senyorial. Creues el pont i la portalada amb columnes a banda i banda et dóna la benvinguda a temps d’esplendor passats. Un passeig amb plataners inabraçables i cadires encarades al sol del matí duu fins a l’edifici principal. Sota els plataners, ara absolutament pelats, els vells i les velles prenen el sol en grups reduïts. N’hi ha que xerren, altres llegeixen, n’hi ha que simplement entomen l’escalfor amb avidesa mentre, probablement, fan cabòries del què faran més tard.
Un nen amb ulleres juga amb pilotes de petanca de plàstic de colors, sol. Enmig de tants anys ell també és una pilota de plàstic envoltat de les velles pilotes metàl•liques de sempre.

Una font fa el sorollet d’aigua adient al lloc just abans d’entrar a l’edifici. Pujo quatre escales, hi ha tota una balconada coberta que deu ser molt agradable les nits fresques d’estiu. La porta principal de fusta i vidre donà pas a una sala amplia amb sillons i sofàs i tauletes baixes. A un racó una senyora fa ganxet seguint un patró. Dins d’una vitrina un projector antic enfoca cap a la porta.
La recepció està a mà dreta en una sala petita que mena als despatxos. El taulell és alt i les dues recepcionistes queden amagades quan seuen.

És aquí on m’espera en Vladimir...