Han calgut gairebé tres anys, algunes emprenyades considerables, queixes reiterades, reunions vàries, exemples comparatius, que hagi plegat mitja plantilla però sobretot que l’acolloniment d’una deserció massiva hagi planat per damunt d’algun cervellet privilegiat.

Amigues i amics he abandonat el mileurisme.

I hauria d’estar-ne content, i n’estic. Però em sap greu, per què hi ha companys que no hi han arribat. Que han marxat cansats, avorrits i decebuts per una situació absolutament injusta.

I sé que ara també seré injust, però deixeu-me que per un dia m’emprenyi amb els sindicats que només miren les grans empreses que donen prestigi, vots i subvencions. Els treballadors de les empreses petites es troben sols davant de sous de sis-cents cinquanta euros, d’acabar cobrant mil cent euros per vuitanta hores setmanals i que a sobre te’n demanin més. De començar a les vuit i acabar a les vuit, de cursos de prevenció de cara a la galeria, de no haver vist amb ma vida un sol inspector de treball vetllant per la nostra seguretat.
Quan tot això passa, on són els sindicats?

Deixeu-me que avui pensi en un dels dos companys que van plegar ahir. Després de dinar ens vam acomiadar amb una abraçada, a tots dos, ens va faltar molt poc per plorar. En aquell moment encara no sabia que, gràcies a ell, havia deixat de ser mileurista.