dilluns, 14 de gener del 2008

Dove sono gli occhiali?


Després d’una primera experiència retornem al tema ulleres o millor dit a l’absència d’ulleres, perquè quan ets miop la vida canvia. Hi ha dos móns, el seu i el nostre. És com una mena de màtrix. Quan te les poses (pastilla blava) estàs al seu món, un món bonic i tranquil on tot té sentit i els codis són els mateixos per tots.

Però quan te les treus (pastilla vermella i welcome to the real world) t’has d’adaptar en tot.

Al matí et lleves i les busques. Sense voler les fots a terra, què trist és no trobar-les i a sobre patint, s’hauran trencat?.
Te’n vas a la dutxa i t'amorres al pot que has agafat per saber si t’estàs rentant el cap amb xampú o amb crema depilatòria. Els peus sempre te’ls rentes, des de dalt no els veus prou bé, i no saps la ronya que hi duus.

Després a l’hora de vestir-te les deixes sobre el llit i quan ja t’has posat el jersey, les has tornat a perdre i has d’anar palpant el cobrellit per trobar-les.

Surts a treballar, el dia és gris i hi ha boira... no, boira no n’hi ha, és que estaven brutes, però el dia és gris i acaba plovent i encara no s’ha inventat res per què les gotes llisquin vidre avall. Arribes a la feina i no pots calçar-te les ulleres de protecció perquè ja duus les altres i si te les poses les de veure-hi s’entelen. I del trepant salta una pedreta que et trenca el vidre. A part de cagar-te en tot el que és possible, descobreixes que t’has deixat les de recanvi a casa, no pots anar a cercar-les perquè sense ulleres t’hi veus menys que un gat de guix i et passes el dia esperant que et vinguin a buscar.

Com tots els miops, quan es treuen les ulleres, et poses guenyo i et diuen que tens una mirada interessant com la d’en Christopher Lambert a Greystoke, tu t’ho creus i vas de guais quan de fet tens “un oeil qui dit merde à l’autre”.

I t'acaben duent a casa mentre veus llumetes indefinides, i els teus veïns i amics pensen que ets un antipàtic perquè no saludes i quan et poses les de recanvi et mareges perquè tenen la graduació antiga i a sobre estan deformades i són un punt fosques, i què cony foto jo a casa mirant la tele amb ulleres de sol.

I te’n vas a l’ordinador i no enfoques ni a la de tres i plegues i te’n vas a dormir.

Demà: l'aventura d'anar a comprar ulleres

Idea i foto: Marta

7 comentaris:

mesmarge ha dit...

No se´com ho veieu, però ara ja es comença a trobar pessada "visualment" la moda aquesta de les potees de les ulleres molt ammples, especialment a la part de vora del ull, bé almenys a mi m'ho sembla. Disculpeu. Salut.

Sergi ha dit...

Quin gran monòleg, passeu-li al Buenafuente, que també deu ser miop, i segur que fa fortuna. El monòleg, vull dir, que en Buena ja n'ha fet...

Robertinhos ha dit...

jajaja, mai m'havia plantejat que un miop sempre es rentaria els peus per por a tindre'ls bruts i no veure-ho...per bé que sense miop ho fas per pudor ;P

Mireia ha dit...

Això és el que ens passa al miops; molts ens hi veurem reflexats ( sempre que portem les ulleres posades)

Anònim ha dit...

Tenia un amiga miop que, sense ulleres, si s'estirava els ulls amb els com un xinès, hi veia millor. Tot són idees..

zel ha dit...

Jo com el Xexu, quin gran monòleg, quina troballa, t'hi veus menys que un gat de guix!!!!! Collonut, ja em sap greu, però m'he partit el cul de riure... ho sento.... perdó.... MMhhhhh, em perdones?

Terra ha dit...

Jajaja Boníssim!!!