diumenge, 20 d’agost de 2017



Avui he baixat a Les Rambles, encara no sé massa perquè però en tenia certa necessitat, per ser-hi, per omplir, per formar-ne part d'alguna manera, no sé com dir-ho.

Hi he anat amb tren i he baixat a Plaça de Catalunya. Davant de la comissaria dels Mossos que hi ha a  la Plaça hi havia un munt d'unitats mòbils de diversos mitjans de comunicació. Al mig de la Plaça un parell de periodistes amb càmeres fent connexions amb les seves respectives televisions. A la part de baix, davant del Hard Rock un plató. Tot això a part dels indígenes, els turistes, els venedors ambulants de pals de selfie, els guies amb paraigua i els coloms.

He travessat cap a Les Rambles per davant del Zurich i mentre esperava el semàfor verd m'ha arribat una bafarada de cera cremada, a l'altra banda, al capdamunt de Les Rambles, hi ha el primer altar. Espelmes, flors, peluixos, globus, notes, dibuixos i gent, molta gent mirant-s'ho, fent fotos, resant i plorant.

Al costat de l'entrada del metro una furgoneta dels Mossos amb cinc o sis agents. He vist gent aturant-s'hi per parlar amb ells, per donar-los la mà... Volia fer fotos però no he pogut, no m'hi he vist en cor.

 He anat baixant, a Canaletes hi ha un altre altar i a mesura que tirava cap a mar n'hi havia d'altres (bastants) més o menys petits i l'olor de cera...

De cop me n'he adonat d'una cosa i se m'ha posat la pell de gallina. El silenci. Tot i la gentada tothom es movia en silenci o parlant en veu molt baixa.

He mirat les cares, la majoria estaven serioses, les mares agafaven els nens de la mà, he vist adolescents abraçats als pares, he vist caps a les espatlles i petons al front, he vist molta gent amb llàgrimes als ulls.

I he arribat al mosaic de Miró. L'altar és tant gran que la gent que vol continuar Rambles avall ha d'anar a les voreres laterals. La munió de persones que l'envolten i hi van deixant ofrenes el fan cada cop més gran. I m'he sentit molt trist. Amb aquell nus que se't posa a l'estómac.

Un parell de fotos i he deixat el meu lloc a una iaia que duia una espelma.

Tornava Rambles amunt. Aquest cop qui anava amb llàgrimes als ulls era jo.

1 comentari:

XeXu ha dit...

El dol s'encomana. Però no es pot ser insensible a tant dolor, i a tantes mostres de solidaritat. Encara que ho sentim llunyà, és cosa de tots, i potser ens ajudarà a entendre que no cal que ens passi a casa per plànyer les víctimes d'una guerra absurda, i que tots hi estem exposats.