Un dia et desperten de sobte a les set del matí. Mau! quan el mòbil sona tan aviat. Aquell mateix dies i per causes ben diferents, o no, ves a saber tu, l’acabes a l’hospital i canvies el llobarro i les bledes per bocates del Viena i un punt.
És un dia estrany i trist, al món hi ha menys debat i discussió i la mistela del seixanta tindrà un procés gradual de davallada. Fent el viatge en cotxe, sense haver esmorzat, te n’adones que comptat i debatut és com als space invaders però vistos de l’altra banda. Només en queda una a primera fila, cada cop en queden menys que et protegeixen a la segona i pateixes per ells, et recolzes amb els que tens al costat i donaries la vida per que tens al damunt.
9 comentaris:
Espero que tot vagi bé.
Una abraçada, Jordi
No seria el que consideraria un post entenedor per mi, però com la Carme, et desitjo que tot estigui en ordre.
Doncs m'agradaria no haver-ho entès bé, però jo interpreto la malaltia d'algun familiar... així que espero que, si és així, es posi bé aviat...
I si no té res a veure, doncs millor :-)
Des de la distància només et -us- podem desitjar que tot vagi bé. I si no és així, que sigui menys pesat del que esperes.
*Sànset*
jo no hi entenc ben res i el que podria escatir-ne no m'acaba de fer el pes... per tant només et deixo una forta abraçada i mil punts.
ains, quin greu d'article... Una forta abraçada i espero que tot vagi tan bé com sigui possible!
Encara que ell no hi sigui podrem disfrutar bastants anys de la seva mistela en queden, quasi bé, mil ampolles! i amb cada got el recordarem
Una abraçada ben forta, macus!
Publica un comentari a l'entrada