Les ales esteses de l’àngel no hi fan res, és mort. Té els pulmons de pedra i el cap també. En queda un esquelet metàl·lic rovellat, de plomes com llances. A sota un gat rosega un tros de pa i un gos vell no gosa acostar-s’hi.
El camí comença costerut i enfangat i entre els arbres diferents s’escolen raigs de sol que il·luminen falgueres, bolets tardans i molses. Plantes noves per nous entorns, corbes noves de paisatges per descobrir.
Les botes pesen carregades de fang, hi ha tolls amb petjades de bèsties per conèixer, com la cotxa fumada que es posa a la barana de la terrassa. Quan s’acaba la pujada, un cop passat el dipòsit d’aigua, hi ha un estany tancat i una muntanya al fons.
No gaire lluny, més avall, se senten cridòries de nens.
8 Comments:
És el que té canviar d'escenari, molt a descobrir. :-)
Et veig com un nen amb sabates noves, amb els ulls ben oberts perquè no s'escapi cap detall del teu nou emplaçament. I amb la càmera sempre a la mà, oi?
Siguis on siguis, encara que visquessis en el mateix lloc 100 anys tindries coses per descobrir. Ets un descobridor incansable.
M'acabes de fer veure com enyoro descobrir paisatges nous i vells.
Bona fotografia. Ambdues o tres o quatre...
Molt maca la foto, com sempre! Ja sento l'olor de la molsa i els bolets tardans
Quina feinada que se t'ha girat a descobrir nous paissatges
Una foto que té mil i un detalls!
Aquest és el meu Joldi...
Post a Comment