divendres, 11 de setembre de 2009

Camí


Tanca els ulls.
Recorda un camí.
És força ample i de terra però no està gaire malmès. Té algun forat i reguerots de pluja però no massa. Al mig hi creixen herbes i les roderes estan clarament marcades.
A la dreta del camí hi ha un canyissar espès que no deixa veure que hi ha més enllà però de dins en surt una piuladissa d’ocells. En mig del canyar i projectant una ombra agraïda al camí un plàtan de tronc gruixut i fulles grosses. A l’ombra dues garses blanques i negres.
A l’esquerra hi ha un rec per on hi passa l’aigua i on hi creixent joncs i lliris d’aigua. A sota del pont que hi ha per accedir al camp hi ha una parella de fotges. També hi ha crancs. I rates. Al camp ara només hi queden els rostolls secs i les panotxes buides i escampades per terra. Més enllà s’hi veu un mas, les muntanyes i quatre núvols allargassats.
El camí va recte un bon tros però més endavant tomba a l’esquerra. Hi bufa vent, un ventet suau que fa que el sol no molesti i faci bo de caminar-hi

Hi vols caminar?
Ara obre els ulls. El camí no hi és. Algú ha decidit que aquest camí no existeix.

6 comentaris:

Assumpta ha dit...

Oh!! No sé com descriure la sensació que m'ha provocat el teu escrit...

Anava veient tot el que descrivies, tant bé com ho fas sempre, que ja semblava que m’hi trobés... i era molt agradable, les canyes, l’arbre, el ventijol suau... i, quan has dit que no hi era, he experimentat una sensació molt real de decepció, com si m’haguessin pres quelcom que jo ja sentia meu.

De totes formes... puc tornar-ho a llegir i saltar-me la darrera frase!! :-)

elur ha dit...

TEMPS I TEMPS
Temps i temps passat, camí desolat
que ens acompanyes,
negra i llarga nit
amb l'eco d'un crit a les muntanyes.

He de viure aquí, lligat al camí
de la meva terra,
amb la seva sort,
la seva dissort,
fins fer-me desferra.

Temps i temps deixant
de ser aquell infant
que amb tu jugava
fins que els meus sentits
van dir-me, amb neguits,
que t'estimava.

I ara amb tu al costat,
amor de veritat,
companya dels dies,
oblidant records,
segueixo l'esforç
i espero alegries.

Temps i temps patint,
vivint i morint, plens de preguntes,
amb la cara al vent,
la sang nova ardent
i les mans juntes.

I no em sap pas greu,
així, vora teu,
cremar tanta vida,
si és que amb aquest foc
alcem altre cop
la terra dormida.

Josep M. Andreu

Mireia ha dit...

No s'hi val!

XeXu ha dit...

Aquest camí hi serà, ningú ens el podrà prendre. Potser costarà refer-lo, potser després no serà tan maco, però serà el camí que volem, i el seguirem. Un camí pot desaparèixer, però la intenció de recórrer-lo no.

zel ha dit...

Jo també he quedat parada...però si el camí és metafòric, l'hem de refer, anant de dret al nostre objectiu final...


Bona diada, estimat!

Joana ha dit...

Jo també m'he quedat parada.