Si tanques l’ull perds la fondària i les línies s’ajunten. Et dediques a resseguir amb el bolígraf l’encadellat i te n’adones per primer cop que molt poques peces són senceres.
Apareixen ulls psicodèlics, extraterrestres enfadats de cara llarga amb el front arrugat i mirades tristes.
Busques angles i geometries endormiscat i mig somies.
Obres els ulls i una arna d’ales blanques sobrevola el capçal.
6 comentaris:
A casa dels meus pares, a una habitació es reflexaven els cotxes del carrer al sostre, però tan bé, que es veia el color i tot... veies si era un taxi groc i negre, o qualsevol altre cotxe gran o petit, vermell, blau...
L'altre dia una petita aranya blanca corria per sobre el teclat!!! Mai havia vist una aranyeta blanca... ni una arna d'ales blanques... em fa mal rotllo insectes i aràcnids de color blanc ufff
Intimitats molt personals i universals a la vegada. Ens hi reconeixem.
M'ha agradat llegir allò de les mirades tristes dels extraterrestres (sempre ho he pensat).
Quan era petita, i no tant, m'agradava fregar-me els ulls ben fort per després veure pampallugues de colors.
Quan tanquem els ulls tot pot passar....
Una abraçada!!!
Ben explicat...una mica real, una mica màgic, aquí i lluny a la vegada.
Publica un comentari a l'entrada