És estrany, la sala és molt llarga i plena de llits, la travesso com si res, com si els peus no toquessin a terra, com el Dràcula de Bram Stoker a la pel·lícula d’en Coppola, aquella on en Gary Oldman llepa la fulla d’afaitar amb la gota de sang d’en Keanu Reeves. Em passejo amunt i avall, hi ha lliteres i guixetes distribuïdes de forma regular, paret de guixetes i sis lliteres, tres davant i tres darrera. No hi ha finestres però hi ha llum.

Les rajoles de terra fan formes diferents depenent de com les agrupes. Són grogues, marrons i negres.

Al final a ma esquerra hi ha una habitació més petita, asseguts dalt d’una llitera hi ha dos nois, l’un llegeix les cartes del tarot a l’altre amb els arcans escampats damunt del cobrellit. El noi més gran, ros, em mira. L'altre també. Sóc jo...