dimecres, 22 d’octubre de 2008

Malifeta


S’hi acosten directament, sense pors, sabent l’avantatge que els dóna la mida. L’altra dia ja s’hi van pixar al damunt, mentre veien com, a sota, diminutes corrien amunt i avall per protegir-se.

Són joves i als ulls se’ls veu la malifeta, la que han fet i la que faran. L’una porta agafat l’objecte, un tro. Era un tema parlat. - Què passaria si els poséssim un petard a l’entrada? - Ara ja el tenen i en tenen ganes. L’altra duu la metxa encesa. A casa no les deixen dur encenedors.

Ja han arribat. Al primer forat que troben hi incrusten el tro i l’encenen. Se n’aparten una mica però no massa, ho volen veure bé. A dins hi ha corredisses, alguna fins i tot s’enfila al petard que, ara ja encès, crema l’últim segon de metxa... Una potent explosió.

Trossets de paret, vidres, teulada i mobles surten disparats arreu. Al voltant i a dins de l’edifici destrossat els cossos morts o mutilats de vàries persones comencen a ser ateses per altres que han sobreviscut, el desastre és absolut. Hi ha morts per tot arreu. Desorientats els habitants que encara no entenen el què ha passat demanen ajut o criden o ploren.

Mentrestant des de dalt dues formigues joves, enormes i monstruoses contemplen l’escenari i marxen decebudes pensant que tampoc n’hi havia per tant.

- Haurem de buscar un petard més potent.

Basat en una idea que havíem tingut amb l’Edu fa uns quants anys.

9 comentaris:

Assumpta ha dit...

Mare meva!!!

Esgarrifa, eh?... Avisa en Jeroni que vingui a llegir-lo!!

Carme ha dit...

Sí, noi, pell de gallina!

labruixoleta ha dit...

si al començament he recordat a mon germà i els amics de petits, amb formigues i bitxos algo més grans....mica en mica m'he esgarrifat i pell de gallina tb. I potser una mica més esgarrifada en tornar a recordar a mon germà i els amics, de petits, i una mica tot.

XeXu ha dit...

Tot és qüestió de perspectiva i de proporcions. Veure-ho des del punt de vista de les formigues és esgarrifós, pensar que ens pogués passar a nosaltres...

elur ha dit...

oooooooooh... tot avui que he intentat deixar-te un comentari i no podia... i ara que puc... no recordo què volia dir!!!

zel ha dit...

A mi m'ha passat com a l'Elur, volia i no podia i ara ho he perdut...

Jeroni Maleuff ha dit...

Per fi! (he intentat reiteradament afegir-hi un comentari però la pàgina em donava error contínuament).

Només volia dir que les formigues, per aquella diligència biològica que tenen, sempre m'han fascinat.

Si tingueren el tamany d'un gat, dominarien el món.

Mireia ha dit...

Veig que no era l´única vetada per fer comentaris, no hi havia manera!
A mi també m'agraden les formigues, a casa no. M'agrada mirar-les quan creen camins, transporten menjar, no ho sé sempre he tingut ganes de tenir un formiguer d'aquells per veure-les a casa seva

bajoqueta ha dit...

Pobretes formiguetes :(