dilluns, 25 d’agost de 2008

Elefants

Dos esquirols juguen a cuita amagar a un gran pi, tant esverats estan que ni m’han vist, palplantat a menys de tres metres, veient com pugen i baixen arrencant l’escorça que cau. Aquesta és la fressa que m’ha fet sortir d’on treballava.

L’un més fosc i gros té la cua desordenada i és el perseguidor, l’altre, més vermellós, la té més llarga i polida i s’amaga a l’altra banda del pi. Donen voltes esbojarrades. Tant se val la posició, del dret, cap per avall... l’arbre és una gran zona de joc. Al final en una cursa àgil salten d’una branca a una altra fins desaparèixer al jardí veí on una senyora tant bocabadada com jo prova de fer fotos. Ens mirem i somriem.

Al pi del costat a terra un altre esquirol aliè al joc recull pinassa i s’enfila, com si tant li fes, arbre amunt.


Elefants encadenats es pixen a la tarima d’on no poden fugir.

11 comentaris:

Assumpta ha dit...

Núvols!! Com m'agraden les fotos de núvols!

El soroll dels esquirols jugant t'ha fet sortir de la feina? Caram! Deus treballar a un entorn magnífic! :-)

menta fresca ha dit...

"esbojarrades"? els esquirols o les cues?
el final em fa molta pena...

elur ha dit...

quines ganes que m'han entrat de ser esquirol!

espero que els elefant també s'hi caguin.

La foto, com sempre, genial!

bajoqueta ha dit...

No hauria d'haver cap animal en cautivitat.

Menxa ha dit...

Quin missatge tant contundent... :)

Això mateix. Ja ens anirem veient!

zel ha dit...

Reflexions d'un poeta naturalista...precioses, com sempre.

Carles Casanovas ha dit...

Fa molts, molts anys, quan tu erets
petit i jo molt, molt jove vem fer
unes vacances a Áreu, poble que sempre m'ha portat bons records.
Un dia vaig deixar-vos amb la mama
al Pla d'en Boet i jo vaig seguir
caminant, per una carretera de bosc,entre pins espectaculars.
De sobte, un esquirol és va moure des de el tronc de un pi, a menys de dos metres de mi.
Jo mai havia vist un esquirol tant
prop de mi.
El vaig mirar encuirosit, i ell va
fer el mateix.
L'espectacle per a mi, era insòlit
ell no tenia cap por de mi.
Vaig deixar passar uns minuts, ell va baixar a terra, va agafar una pinya i va tornar al mateix lloc
d'abans a menjar-se els pinyons...
i li vaig començar a parlar amb
veu suau, va escoltar-me i va continuar menjant els pinyons...
Adéu esquirol !!
Pocs dies després a Castellolí, tornà a passejar per la obaga de
Can Francolí,que era el lloc on
hi van els caçadors per matar
aquestes terribles feres.
De pellofes de pinyes ple.
D'esquirols ni un. Quina pena oi?

Rita ha dit...

No ho podria dir millor del que ja ha dit la zel: poeta naturalista. M'agrada i penso que et defineix molt i molt bé.
Gràcies, zel! ;-)

menta fresca ha dit...

ostres! has pasat per casa i m'has deixat un comentari.
m'agrada!
per cert, estic preocupada pel B.B.i la seva germana.
esteu bé?

Jeroni Maleuff ha dit...

Un blog molt bo.
Estàs segur que els elefants encadenats no són, en realitat, turons blancs?

Doe ha dit...

Doncs jo després d'això estic trist. Jo no n'he vist mai cap d'esquirol... quina ràbia, amb lo bonics que són!