Salivera

Passegem per carrerons estrets de Nadal tot just quan s’ha acabat el brogit de la festa i encara hi queda algun rastre de bogeria col·lectiva, de passió consumista, de solidaritat enganyosa. A la cantonada un noi amb un gos demana caritat, no sembla pas que en necessiti, més enllà una noia fa el mateix. Ella tampoc.
Un grup atén les explicacions d’una guia. Les terrasses estan buides i a la plaça hi toca el sol. Hi ha un mòbil a l’aparador de la papereria. No parlo d’un telèfon, parlo dels de penjar i moure’s. L’edifici estret encara hi és, a sota el cafè.
Esquivo l’aigua de terra.
Hi ha una herboristeria on tenen tasses amb dibuixos de Klimt. La dependenta porta una trena fineta que li creua el front. Una noia amb rastes m’ataca amb una bicicleta, no ho fa expressament i demana perdó. Un local buit amb els vidres esquerdats i una parella entaulada que ens mira des de dins del bar.
Al tombar la cantonada l’he vista, amb les taules a fora i l’olor de bacallà. Demano permís i em diu que sí.
A mi m'agraden les mortes i a tu?