Crêpe

A Girona, al casc antic, hi ha un lloc molt bonic i acollidor que es diu La Crêperie Bretonne. Un bon lloc on he tastat entre d'altres la Galeta de tartiflette o la Crep de Grand Marnier. Se us fa la boca aigua?.
L'altre dia vam anar-hi de nou i jo valent de mena, em demano, sense preguntar què és, una Crep que duia Andouilles de Guémené.
Quan ens serveixen les creps d'un aspecte immillorable sento una pudor estranya. El primer que penso és que:
1- El cambrer s'ha fotut un pet.
2- No ha estat el cambrer (és un professional), ha estat una de les noies de la taula del costat.
Tallo un tros de crep de la vora amb el formatge ben torradet, està boníssim. Però la pudor persisteix i comença a remenar-me l'estòmac.

La Marta també nota la pudor i comenta que la seva crep té alguna cosa que no està bé. Jo reitero la opció pet a la taula del costat. A aquestes alçades si haguèssim estat nosaltres ja ho hauríem dit.
El meu estòmac no aguantarà gaire més. Acosto el nas a l'Andouille de la crep, la pudor ve d'això. No pot ser. Ho tasto. És.
Vull que s'ho emportin de seguida, el cambrer no ve i quan ve no em veu. Finalment una de les noies falsament acusades el crida. Li pregunto si és normal, ell avisa la responsable i ella em confirma que és normal i que habitualment avisen els clients, l'Andouille fa aquesta pudor i té aquest gust. Avergonyit demano disculpes i faig una altra tria d'un embotit més nostrat com ara el pernil salat, amb formatge i ou.
Però tot extrem té el seu oposat. De postres em deixo aconsellar i demano una Crep dolça al Salidou (caramel amb mantega salada de la Bretanya). Espectacular.
Tot i que vaig demanar que ho fessin ( la culpa no era d'ells) no van cobrar-nos la Galeta d'Andouilles de Guémené.
Un bon lloc per anar.