El blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró.

Riure

2011-12-18T01:14:00.000+01:00

Vaig a casa d'un client, em diu que amb la crisi i tot plegat la cosa està molt fotuda i si no li abaixo el preu ho haurem de deixar estar, que jo ja sé que tots ens hem d'apretar el cinturó. Li dic que ja m'ho pensaré i li diré alguna cosa o altra.

Més tard em truquen els llogaters, ell està sense feina i ella, amb les hores que fa, no arriben a gaire res. Em demanen que em miri bé el lloguer i que els ho hauria d'arreglar. Amb l'actual conjuntura tots hi hem de posar una mica de bona voluntat.

Arribo a casa i poso les notícies sento que el govern ha dit que tots hi hem de posar el coll per aixecar la situació, que haurem de fer sacrificis i renunciar a l'estat del benestar al que ens havíem acostumat. A més amb el canvi d'any i de govern ens augmentaran l'IVA i el preu dels serveis bàsics: llum, aigua i gas.

L'endemà vaig al banc, li explico al banquer que per culpa de la crisi que en part ells han creat he hagut de baixar els meus preus i el meu lloguer i que a més el govern m'apuja els impostos i els serveis. Per tant li demano que, ja que tots hem de fer un esforç per aixecar la situació, ells m'abaixin la hipoteca.

Des de casa estirat al llit, sense poder dormir, encara ara el sento riure.

2011-12-13T01:04:00.000+01:00

Avui faré digues-li un plagi descarat, digues-li un sentit homenatge a l'Assumpta. Però és que ampliant fotos m'he trobat amb això que teniu al damunt.

I jo us pregunto algú gosa dir que és?

La resposta a partir de demà a les deu del matí aquí.

2011-12-04T01:39:00.000+01:00

Avui he vist que el dilluns a dos quarts d'onze de la nit l'Albert Om serà el convidat de la Marina Rossell. Calia?
També he sabut que la mateixa Marina Rossell ha fet un disc nou.
També calia?

Un no sé què m'ha recorregut l'espinada de dalt a baix: pot ser que hagi estat esperant aquesta situació per tornar al cap de vuit mesos?

Tant de bo!

Àngels

2011-11-27T04:08:00.001+01:00

Surto del Clap després d'haver desvirtualirzat uns i unes quantes blogaires/twitteros. La primera part del programa, que anàvem a veure, ha estat molt bé, de fet curta. La segona, que venia d'afegit, un suplici insoportable que a mesura que anava passant perdia espectadors.
Finalment ja n'he tingut prou i he marxat. Al cotxe, enfilant cap a casa, he posat la ràdio. En Sebastià d'Arbó parlava dels àngels de la guarda. Bestieses, he pensat. Necessito bona música per refer-me de l'home del Clap. He fet voltar el dial i just quan s'acabava s'ha aturat. Més enllà del 107 on hi ha les emissores locals ha sonat Umpah pah.

Mira tu... potser sí que hi ha un àngel de la guarda que vetlla per mi.

2011-10-16T01:52:00.002+02:00

no puc fugir,

captiva del reflex

de l'aire sòlid

2011-10-12T18:54:00.000+02:00

Avui a tres quarts de deu de la nit.

Des de l'Auditori de la Catosfera.

Lliurament del Premis C@ts 2011.

...

Des de 2008

...

en calçotets i corbata de llacet.

La plaça

2011-09-26T16:08:00.001+02:00

Assegut recupero pedres i sons mentre dues mosques m'emprenyen i una porquerola s'enfila màniga amunt.

Sempre hi ha dos temps aquí, només has de triar el que més et convingui. Hi ha el de mentida, el que ens han fet creure i ens obliga a còrrer amunt i avall esperitats. L'altre, de veritat i més amable, ens permet allargar-ho tot plegat una hora i mitja pel cap baix.

Ara que està tot tranquil i sonen les campanes els ocres i vermells i blaus em retornen colors i la música de les veus fan que m'hi senti a gust.

Relats Conjunts

2011-09-21T01:02:00.001+02:00

Sóc un bon patriota o no? Molts dels meus amics ja ho han fet i no se'n sap res. Ja fa tants anys que va començar la guerra. Quants? Seixanta? Jo no havia ni nascut i encara continua. Per la televisió i en cartells al carrer ens demanen als joves que anem a lluitar pel nostre país... un any de guerra a canvi del futur garantit. Ara han fet servir aquest cartell antic. Ho he buscat als Arxius Nacionals i diu que és de fa més de tres-cents anys, d'un país que es deia Estats Units. M'ha fet gràcia aquest senyor de barba blanca.

Ho he dit als pares, l'un s'ha posat a plorar només de sentir-ho, l'altre m'ha abraçat i m'ha dit fluixet a l'orella com n'estava d'orgullós de mi i que m'estimava molt. N'estic decidit però no cal còrrer, no s'acabarà pas demà la guerra. Hem convingut que ho faré dilluns i així tindrem el cap de setmana per passar-lo plegats.

Quan he acabat de signar els papers, m'han fet passar a una sala. Dels cinc que esperem amb un, que el recordo de l'escola, ens hem saludat. Un capità mèdic ens ha demanat que ens despulléssim i agaféssim una tovallola de la lleixa.Ens han anat cridant d'un a un en intervals d'uns deu minuts.

La sala és un consultori ben equipat però no hi ha ningú i per megafonia m'han anat dient el que havia de fer. Per començar m'han tallat i pesat, he passat per la màquina de raigs X i per l'escànner, m'han comprovat la vista i l'oïda i m'han fet un electrocardiograma i per acabar una prova d'esforç.

Al final de la línia verda pintada a terra hi ha dues portes. La veu dolça i femenina de megafonia m'indica la porta A. L'habitació està buida, les parets són llises i blanques, no té portes ni finestres tret de la porta per on he entrat però per aquesta banda no té pom. Al mig a terra hi ha pintada una creu vermella, una veu diferent, d'home, m'indica que m'hi col·loqui al damunt. Sento una punxada seca al clatell i caic.

Per la megafonia que s'han deixat oberta sento la veu d'home com comenta amb algú que després de tants anys de guerra d'alguna manera o altra s'ha d'alimentar la població civil i els soldats...

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Agafa un cagarro i esmorza

2011-08-22T01:21:00.000+02:00

- Jordi?
- Què? - Ara el normal seria que em respongués rient:
- Merda amb cafè! - però no, des del seient del darrera em pregunta:
- Saps quant són infinit més dos? - Intento buscar una resposta adequada i tot i que, força sovint li foto unes boles d'escàndol, avui se m'acut que serà millor deixar-lo dir.
- No, quants?
- Un - em respon. M'aturo a pensar una estona...
- Per què fan un?
- Perquè dóna la volta i torna a començar, després de l'infinit ve el zero i després l'u.
Reflexiono sobre aquest concepte circular o esfèric d'entendre el món i sobre el fet que estigui parlant d'això amb un nen de cinc anys fins que em fa una altra pregunta:
- Jordí?
- Què vols Quico? - el veig pel retrovisor lligat al seient del darrere amb una rialla murri.
- Set i set?

2011-07-26T22:52:00.000+02:00

Arracades de mitocòndries, fusta i petxines i un lleu borrissol que crea inseguretats. Groc per dins i per fora. És tant rar trobar somriures i complicitats en les llaunes de sardines que quan t'hi trobes no te'n saps avenir. Tot i això les vergonyes hi poden més i malgrat fer mostra de franca obertura no arribem més enllà del comentari fàcil i amable i el comiat educat.
Fins mai més.

2011-07-12T23:08:00.000+02:00

el llamp llunyà

esberla el cel i avisa

s'apropa el tro

perfil

2011-07-03T03:02:00.001+02:00

He rebut una carta al meu nom i a la meva adreça. Al sobre hi diu:

Empezó con un déficit de 60.000 euros...

Una madre joven,

divorciada,revela

cómo se convirtió

en millonaria

Ara pateixo, no sé si obrir la carta o abans de fer-ho separar-me, després crear un dèficit de 60.000 euros, canviar-me de sexe, rejovenir-me, casar-me i tenir descendència i tornar-me a divorciar. Més que res per donar el perfil i no fer que tant d'esforç de mailing acabi per no fer servei.

2011-06-16T02:22:00.000+02:00

A veure que ho entengui: un dia a les set del matí els estudiants tallen la Diagonal i deixen un milió de persones sense poder anar a treballar i és un dret constitucional, en canvi un altre dia un altre grup, posa-li d'indignats, envolta la Ciutadella i deixa sense poder anar a treballar 135 persones i es munta un dispositiu policial i d'infraestructures de la hòstia fent per manera que aquestes 135 persones puguin anar a treballar encara que sigui amb un helicòpter que paguem entre tots. Tant important era que els i les parlamentàries anessin avui al Parlament. Per què és més important la seva feina que la meva? Una de les coses que sovint es reclama als nostres polítics és que sàpiguen interpetrar les realitats socials, que deixin de viure en aquest món imaginari d'estadístiques i declaracions als diaris i plantin cara als problemes reals de les persones que els hem posat on són.

Vaig deixar clar fa uns dies que el moviment del 15-M a les grans ciutats no eren sants de la meva devoció, tampoc no m'agraden les actituts violentes vinguin d'on vinguin, però hi ha dies en que els polítics haurien de tenir més vista, que com deia la rajola de la paret si un no ho vol, dos no es barallen.

I em sap molt greu pel bon amic Pep Llop i l'Anabelle però si no vols pols, no vagis a l'era. I digueu-me paranoic però en els fets d'avui hi ha quelcom que no gira rodó. Tal com preguntava fa uns quants dies: en el què ha passat avui hi ha alguna cosa d'estrany o sóc jo que torno a estat raro?

2011-06-14T01:13:00.000+02:00

Pertànyer no ho pots canviar, formar part d'alguna cosa, d'un entorn, d'un ambient no depèn únicament de tu. És per això que, un dia, sense haver-ho planificat el teu món particular torna a aparèixer i t'acull gairebé com sempre, amb cordialitat i fredor, amb amistat i indiferència, amb un somriure o una mirada de reüll.
Només canvia una cosa: tant tu com el teu món sou una mica més vells.

Kenny Rogers

2011-06-07T00:13:00.001+02:00

Al costat del sortidor, passada la riera hi ha el bar de la senyora que escolta en Kenny Rogers. A la barra hi ha una noia massa repintada i repentinada que s'ha demanat un cafè amb llet llarg de cafè. Porta una faldilla negra i un jersey de punt morat. Una mica més enllà a l'altre extrem de la barra un home gras rebusca per les butxaques uns diners que suposadament ha perdut i que finalment troba per poder pagar un tallat. Tots dos, l'home gras i la noia, seuen a les banquetes fredes i es miren de reüll, la cambrera a la terrassa eixuga amb un drap les taules i cadires que la pluja ha mullat.

While she lays sleeping, I stay out late at night and play my songs
And sometimes all the night can be so long
And it's good when I finally make it home, all alone
While she lays dreaming, I try to get undressed without the light
And quietly she says how was your night?
And I come to her and say, it was all right, and I hold her tight

L'home gras juga amb el telèfon mòbil i no se n'adona que la noia s'ha aixecat de la banqueta i amb la tassa a la mà camina fins l'altre extrem de la barra per seure a la seva dreta.
Ella fa un glop del cafè amb llet i deixa un euro amb seixanta a la barra, diu alguna cosa a l'orella de l'home i tot seguit se'n va.
L'home aparta la mirada de la pantalla, fa una ganyota, s'agafa el braç esquerre i cau a terra.

All my life was a paper once plain, pure and white
Till you moved with your pen changin' moods now and then
Till the balance was right
Then you added some music, ev'ry note was in place
And anybody could see all the changes in me by the look on my face

#acampadabcn

2011-06-01T02:05:00.000+02:00

No voldria ser o semblar res del què no sóc i reconec, de bones a primeres, que no hi he estat i per tant la informació que en tinc és la que rebo de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Parlo de les acampades.
Quan van començar, amb els plantejaments inicials, em van caure bé, les idees eren fresques i les propostes interessants.
L'intent de desallotjament d'en Puig em va semblar, parlant clar, una cagada considerable i crec sincerament que si interior hagués parlat amb els acampats i les acampades, aquests haurien accedit a desmuntar o retirar els objectes perillosos de cara a la celebració de la Champions.
El problema és ara, trobo que fa uns dies que la cosa divaga, escolto arguments que em fan pensar que tot plegat ja no és tant espontani com al principi i que certa politització partidista s'ha fet forat a la Plaça de Catalunya amb intencions poc clares.
També crec que el moviment que s'ha traslladat a les places dels pobles i ciutats més petits mantenen millor l'esperit inicial de la protesta i tenen més possibilitats d'aconseguir èxits parcials.
Sóc jo que estic raro o les acampades estant agafant un caire estrany?

Relats Conjunts

2011-05-28T19:03:00.000+02:00

Poc s'ho pensaven, tant de temps influïts per pel·lícules i sèries, ningú no es podia imaginar que el primer contacte no hagués estat al desert de Sonoma o al Devils Tower National Monument. I malgrat tot va passar allà on les indicacions radiofòniques que havien captat diversos ràdio-telescopis marcaven:

Coordenades 39° 03′ 12″ Nord, 0° 18′ 11″ Oest. Llàstima que ningú no les havia sabut desxifrar.

Per això el dia assenyalat la nau va arribar discretament i tranquila a quarts de tres d'un diumenge de tardor quan tothom estava fent l'arròs. Era del tot esfèrica amb una petita protuberància a la part superior d'on en sortia una mena d'antena curta. Va aterrar a l'Avinguda de la Valldigna. La notícia va còrrer com la pòlvora. L'alcalde, informat pel cap de la Policia Local, va convocar les forces vives del poble: el rector, el sargent de la Guardia Civil i el cap de la oposició. En reunió d'urgència van decidir fer cridar la Banda L'Entusiasta que en un racó de la plaça van començar a assajar les notes dels Encontres a la tercera fase per si de cas.

Tot estava llest, les autoritats, la banda i tot el poble que havia abandonat els arrossos. Es va obrir una porta i en van sortir els extraterrestres. Amb aquell cap i les tres potes tothom va compendre que el lloc triat no era casual i que aquella gent havien emigrat buscant feina.

De fons la banda tocava ti tu ti tu tiiii.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Autobombo

2011-05-24T00:26:00.001+02:00

El dos de juny a les set de la tarda al Maremagnum de Barcelona comença l’exposició fotogràfica "Fotobloguejant" de Barcelona Photobloggers a la que hi participo amb una foto. O sigui que si a algú li ve de gust desvirtualitzar-me esteu convidats.

Fotoblogueajant. La imatge de la setmana de Barcelona Photobloggers. from Marcelo Aurelio on Vimeo.

Exposició:

Fotoblogueajant. La imatge de la setmana de Barcelona Photobloggers.

Juny 2011. Maremagnum de Barcelona.

Música: IceSun

Sopar

2011-05-18T01:14:00.000+02:00

Mentre el peixater amb poca experiència neteja malament i lenta els tres calamars grossos que li he demanat, em fixo en el cartellet dels preus del peix. A baix a l’esquerra del paper hi diu d’on venen. Al davant de tot del mostrador els meus calamars de la Índia, al costat el filet de panga del Vietnam, a sota les gambes de l’Argentina i els escamarlans d’Escòcia, més a la dreta els calamars petits també de la Índia i les sípies del Perú... Mentalment intento situar Perú al mapa d’Amèrica del Sur, per un moment he dubtat si tenia mar o no. També hi ha salmó de Noruega i orades de piscifactoria del Cantàbric.

En un racó, gairebé amagat, hi ha sorell (etiquetat com a jurel) i sonso de Vilanova. Si no fos perquè el nano duu gairebé deu minuts netejant-los li diria que no vull els calamars i que el sonso enfarinat i fregit em ve més de gust.

Gent

2011-05-11T00:31:00.001+02:00

La manera de dur un llibre o de portar una bufanda algunes vegades es converteixen en declaracions de principis que contenen un “i si no t’agrada et fots” i es mostren amb altivesa. Deu estar assajat o surt així de natural?

Com ella, que camina per la vorera amb la brusa de color blau marí, una de les mànigues amples ha caigut i ensenya part de l’espatlla. Duu les mans a les butxaques del darrere dels texans ajustats amb els palmells cap enfora. Tampoc és que tingui massa pit però el gest fa destacar el que té. Em pregunto si n’és conscient.

No n’has de fer res però l'observes quan aparca el quad a sobre la vorera i el frena amb traça apresa. En salta i un cop a baix es treu el casc que desa al maletí del darrere. Lligades en una posició estratègica hi té les crosses que deixa anar per poder anar caminant amb unes cames massa curtes fins al bar.

A la benzinera

2011-04-29T00:43:00.000+02:00

Han aturat el cotxe d'alta gamma al costat de la benzinera, Ell i Ella n'han sortit corrents obrint les portes del darrera i deixant les del davant obertes. Massa què es maneguen no es veu però Ell per un costat i Ella per l'altre sembla que saben què es fan.
De cop, per la seva banda, Ell en treu un nadó nu i el posa al seient del davant, Ella li passa la roba perquè el torni a vestir i en acabat, amb els bolquers bruts i les tovalloletes usades, va cap al contenidor que hi ha entre l'estació de servei i la botiga de recanvis i hi llença el paquet.
En tornar cap al cotxe on Ell ja està posant la criatura a la cadireta, Ella s'atura, es mira un dit, se l'eixuga als texans i després se'l llepa.

2011-04-24T04:19:00.000+02:00

Tot esperant els sabaters caminen damunt l'aigua i copço la força de la natura. Entre les llambordes les formigues hi han fet nius. Ara, per tot, hi ha petits cons de sorra que fan d'entrades i sortides a corrues d'insectes que es creuen van i tornen de qui sap on. Aprofitant aquests forats hi han crescut pixallits que ja tenen la flor groga.
Des de la tanca una tija d'heura s'acosta a l'aigua arrossegant-se per terra i passant per sota de les gandules polsoses. Per tot el volt de la piscina, ara verda i plena de vida, hi creixen plantes. Se m'acut que si tot això ha passat en mig any d'abandonament... quan caldria per fer desaparèixer la terrassa sota l'herba?

Retallada

2011-04-18T23:40:00.000+02:00

Fa dos mesos vaig anar al CAP de Cardedeu per un dolor insistent, allà amb diligència i eficàcia em van enviar a Granollers a fer-me unes radiografies de tòrax frontal i lateral i un electrocardiograma. Quan ho vaig tenir tot fet vaig tornar a demanar hora al CAP per rebre’n el resultat. El resultat, tot i ser ben fonamentat i raonat, consistia en aguantar-me i esperar que la cosa remetés tota sola, no em va convèncer i vaig demanar a la meva metgessa si hi podia fer alguna cosa més. Ella va fer-me un volant per visitar un traumatòleg a l’Hospital de Granollers.

Avui hi he anat, el metge no en sabia res del què em passava, li he hagut de tornar a explicar tot el procés. Després d’explorar-me m’ha dit que calia fer-me unes radiografies de tòrax frontal i lateral. Li he explicat que les radiografies ja me les havia fet i les tenien a Cardedeu,- ja però jo no les tinc, m’ha comentat. També m’ha fet saber que el meu problema no era de traumatòleg si no de reumatòleg.

Ara tinc hora pel dia de la revetlla de Sant Joan a les set de la tarda per tornar a fer-me les radiografies i quatre dies més tard per la visita amb el reumatòleg.

És normal que el meu expedient no pugui anar del CAP de Cardedeu, on tenen les radiografies, a l’hospital de Granollers? Cal haver-les de repetir fent perdre temps i diners a tothom? Estan parlant de retallades a la sanitat i no m’estranya si anem repetint visites i radiografies. Potser més que retallar caldria gestionar una mica millor no?

República

2011-04-14T00:29:00.000+02:00

Diuen que avui toca celebrar o commemorar la proclamació de la República. Bé doncs, si es tracta de fotre un rei a fora celebrem-ho i a poder ser repetim-ho, si es tracta de sentir-nos enyorats per la proclamació de la República Catalana, recordem-ho. El que no faré serà penjar la bandera tricolor perquè cal no oblidar que els qui feien onejar aquesta bandera són els que van privar-nos de ser independents per dues vegades, que republicans sí però espanyols també i tot i que democràticament els catalans van votar ERC els d'allà, com sempre, ja ens van deixar clar que per preservar la indisoluble unidad tenien, republicans o no, un bonic exercit.

Companyes i companys: Visca la República... Catalana

2011-04-12T01:06:00.000+02:00

L’elefant ja fa massa dies que m’observa com si esperés alguna cosa o altra. A fora quadres carabasses envoltats de foscor es confonen amb el reflex del vidre doble i a dins llumets verds em comuniquen amb el món. Me n’adono tot d’una que n’estic envoltat de llumets.

Tanco el llum per ser-ne encara més conscient i ja no escric amb tanta rapidesa. Tinc clara la posició de les lletres però sempre he mirat el teclat a l’hora d’escriure.

La majoria són verdes però també n’hi ha una de vermella, una que grogueja i una altra d’un blau elèctric. Ni ha que parpellegen i si m’hi fixo més la majoria són quadrades. Com els de fora...

Tanco el quadrat.

Tres coses

2011-04-01T01:46:00.000+02:00

Abans d'ahir escoltant l'internauta en Partal li comentava a no recordo qui que un dia hauria de fer un llibre sobre el procés d'acceptació del domini .cat, aquest va respondre que potser ho faria quan estés jubilat i no hi tingués res a perdre. Això mateix està fent ara en Pujol, a veure que triga la caverna a dir que és vell i repapieja.

Ahir vaig anar a Sancho D'Avila i vaig constatar, una vegada més, que malgrat sé que és un formalisme i tenint en compte que aquest cop era veritat, segueix costant-me molt dir a algú que l'acompanyo en el sentiment.

Avui he tornat al tanatori i no he pogut evitar pensar en el noi i la noia que tocaven el piano i un violoncel. Me'ls he imaginat a la discoteca lligant:
- i tu a què et dediques?
- sóc músic
- a sí! I on toques?
- ...

2011-03-24T01:43:00.002+01:00

Hi ha finestres de colors; blaves, vermelles, grogues i verdes. Un rellotge blanc diu que és tard o comença a ser-ho, tot depen de qui s'ho miri i de com ho faci, perquè quan ho pensem sempre surt bé com quan somies en anglès que el parles de puta mare i et saps les lletres de les cançons.
Com la pilota dels nens que, per molt fort que la xutin, mai no arribarà a la lluna. Les coses són. El bassal al final del tobogan és, sempre que plogui i l'hora de marxar cap a casa i baixar del gronxador capcot i resignat.
Hauria de ser fàcil com la parella que festeja i s'abracen i es beses i juguen, és l'hora del cel blau fosc i dels llums carabasses, de caminar cap a casa abstret del que passa a fora i distret del que va per dins.
Demà Errol Flynn.

2011-03-22T11:55:00.000+01:00

Me l'estic escoltant a sobre...

Lamparetes

Relats Conjunts

2011-03-21T00:40:00.000+01:00

A sota de tanta roba,

tantes plomes, les joies i els guants,

rere aquesta mirada absent

i l'expressió neutra,

no sou res.

Sou buits, fantasmes sense ànima.

Us penseu que aneu disfressats

però ja fa temps

que els vostres vestits

i màscares us van atrapar.

Ara, espectres inexpressius

us passejareu exhibint les prendes

orgullosos d'uns parracs

que és l'únic que us queda.

Ballareu sense ritme i sense cor,

d'esma, recordant potser llunyanes

velles melodies ancestrals.

A mi ja no m'enganyeu més,

sé què amagueu:

Sou morts.

Una altra aportació als Relats Conjunts

2011-03-18T00:02:00.000+01:00

Pel fil blau hi ha alternatives; seguir endavant, tornar enrere, caure cap a un costat o cap a l’altre, quedar-te quiet, saltar, fer la vertical, penjar-t’hi de dues mans, d’una, caure, volar. Totes són fàcils o difícils, se’n pot triar una o dues, o tres o totes però s’ha de triar.

2011-03-17T01:56:00.001+01:00

també podria ben ser que no tingués res a dir o a explicar

o que el que vull dir i explicar ho faci d'altres maneres

de veritat, demà miraré de posar-m'hi però no prometo res

Un dia

2011-02-22T21:40:00.000+01:00

Hi ha dies que comences adormint-te. Tampoc és res massa important però el que si que ho és, és anar agafant certes rutines de cara a l'estiu quan els dies seran llargs i espero que la feina dura. Després d'un cafè amb llet surts amb la carpeta sota el braç i marxes a fer aquella feina que d'entrada no es cobra però esperes que te'n porti de l'altra. I camines, com diria aquell, tris, tras, tris, tras... amb un mapa mal imprès del Google Earth ple de puntets blaus. I t'hi passes una bona estona i sues, perquè sobre el mapa tot es pla, però els carrers fan pujada...molta pujada. I penses que es millor deixar el cotxe a baix que al cap i a la fi la tornada baixant serà més fàcil. I busques bústies i hi vas deixant paperets, que t'agradaria que fossin com les pedretes que fan tornar la gent cap a casa o cap al telèfon.
Dines bocata i a la tarda ordinador i més mapes per demà i més fotocòpies i alguna factura que demà passat és últim dijous de mes.
Cap a quarts de nou del vespre però, va i et donen una bona notícia.Tot just abans de baixar a sopar. I penses que n'hi ha més d'un que estarà content.

Vaig a dir-li a la Marta.

2011-02-19T01:00:00.000+01:00

per la finestra

reflectint-se a la paret

llum de lluna

2011-02-16T00:56:00.000+01:00

- Molt bé, d'acord. Ara ja sé què és. Però podries dir-me d'on ve i per què ho tinc?
- No, em sap greu.

2011-02-11T19:49:00.000+01:00

Últimament he descobert que és més inquietant no saber que tens que tenir-ho.

Sigui el que sigui.

2011-02-04T02:40:00.000+01:00

Sota les travesses enquitranades de la tanca s'hi van amagant les sargantanes a mesura que m'hi acosto. Al solar, a l'altra banda del carrer, hi ha un esplugabous. Està brut. Normalment els ocells tenen el plomatge net però aquest sembla com s'hi s'hagués arrossegat pel fang i les seves plomes blanques són ben marrons.
Hi ha brots tendres als rosers i flors als ametllers. Ja és un tòpic patir per la gelada. I si només fos per això rai.

Pujant per l'escala al segon pis hi ha caixes apilades i cadires enfilades i portes amenaçadores. A fora criden però no ho sabré fins més tard quan m'hagin alliberat de fer postures estranyes en una superficie freda.
El sol toca la façana i a baix a peu de carrer hi fa fred. M'aturo. Sempre he pensat que és una mala idea, al final has d'esperar que es refredi i això vol dir més estona de tamboret que d'altra manera quedaria buit abans.
Quantes en fas amb mitja dotzena?

Símil

2011-02-03T01:18:00.002+01:00

Avui se m'ha acudit un símil (patilleru?): La relació entre Espanya i Catalunya és com el joc de pedra, paper i tisores. El problema rau en que mentre els espanyols saben i tenen els tres moviments, els catalans portem tota la vida només fent paper, no fos cas que si féssim tisores ells ens traguessin la pedra... i així no hi ha qui guanyi.

Resposta

2011-02-01T01:13:00.001+01:00

Als comentaris del darrer post em pregunteu que vaig respondre a la pregunta. Quan feia la feina de monitor (sí, tots tornem a tenir un passat) jo ja era xulo piscines, en excedència però ho era i abans de començar a la casa de colònies l'astronomia per mi eren quatre conceptes dispersos més o menys ben entesos.
És cert que després del curs de formació un, que mirava de ser el més professional possible, es va empapar del tema: La història del temps d'Stephen Hawking, Cosmos del Carl Sagan i manuals, llibres i articles variats.

Tot plegat que arriba el moment de la pregunta fatídica. Jo professional com era hauria hagut de respondre el que tant clarament torna a explicar en Dan en el seu últim post, però heu de tenir en consideració quatre excuses:
1a Jo no sóc, ni era, en Dan (afortunadament per en Dan).
2a Les sessions eren de cinquanta minuts i la classe s'acabava.
3a Era el primer cop que un nen em descol·locava.
i 4a El professor dels nens i les nenes estava a la sala.
Així doncs en un moment de covardia vaig deixar anar:

- Tu què pretens? enfonsar-me la classe!

En aquell moment tothom va riure i amb la riallada general vaig donar per finalitzada la sessió.
Mentre tots marxaven vaig anar a buscar el professor perquè m'indiqués qui m'havia fet la pregunta. Tots tres drets a la sala de l'espai profund vaig mirar d'explicar-li.

- M'és molt difícil explicar-te un concepte que ni jo mateix acabo d'entendre, vaig començar i, més menys que més, alguna cosa vaig dir...

on

2011-01-28T00:57:00.000+01:00

Llegia fa una estona el nou post d'en Dan i m'ha fet pensar en una cosa que em va passar fa uns quants anys...

Jo treballava de monitor d'astronomia en una casa de colònies (sí, tots tenim un passat...) Cada setmana, de novembre a juny, venien un parell de grups de nois i noies a passar tres dies.
Al temari hi havia de tot, el sistema solar, la lluna, estrelles i constel·lacions, mitologia i entre algunes coses més, cosmologia. Cal dir que cada tema s'adaptava a l'edat que tinguessin els nanos. Un dia a un grup de dotze d'anys els explicava que Hubble, el del telescopi, havia determinat que l'univers s'estava expandint, - imagineu, els deia - que l'univers és com un globus que quan va començar estava desinflat i cada cop es va inflant i fent-se més gros... La metàfora del globus era un clàssic, no fallava mai. Aquell dia però a les fosques de la sala de llum negra on fèiem la classe sento una veu de nen:
- Jordi?
- Sí, digues
- D'acord, entenc que un globus es pugui inflar dins d'aquesta habitació, però l'univers ON s'infla?

Monstres

2011-01-22T01:23:00.000+01:00

Mentre m'espero a la butxaca hi duu la Matilde.

L'avi se m'ha colat per la cara, en saben molt els avis... amb la tonteria l'ha esperada a la porta i ha entrat amb ella sense encomanar-se a déu ni al diable i ja se sap que en saben més per vells. Tampoc és que tingués massa pressa però m'ha fet ràbia.

Mentrestant un mussol li explicava a un nen la importància de dormir i una mare llegia al seu fill els consells pedagògics del final del llibre. No ho sé... trobo que potser no calia argumentar amb el nen que quan se l'envia a dormir hi ha una por natural a l'abandonament, la solitud i els monstres.

Generalment tots sabem què tenim o d'on ens ve. De cop però, un dia, hi ha alguna cosa que falla que no acaba de girar rodó i el problema no rau tant en que no funcioni sinó en no saber què i per què no funciona.

Se m'acut que als monstres se'ls tem perquè no tenen nom. Fixeu-vos-hi.

Tot plegat segueix sense funcionar massa bé però al menys ja hem posat fil a l'agulla. Se m'acut que potser me'ls hauria de llegir jo també els consells pedagògics, potser descobriria que a tot arreu n'hi ha de monstres i de pors. La qüestió és que no sé on he deixat el conte... ni el conte que hauria de llegir.

2011-01-20T02:43:00.000+01:00

Si no fos perquè és tardíssim i perquè, ara per ara, no sé massa que dir, potser podria fer un post. Fins i tot hi podria posar una foto, però sabeu què? Com és tant tard, exactament dos quarts i mig de tres, ja sóc al llit i per posar una foto hauria d'anar a l'ordinador i em fa mandra. S'hi està tant bé i calentó aquí sota el nòrdic que ara mateix no en sortiria per res.
Sabeu què? Que ho he decidit, no el faig el post. Vaig a provar de dormir.

Relats Conjunts

2011-01-19T13:39:00.000+01:00

Un minut...

Devia tenir catorze o quinze quan hi vaig ser. Recordo les sensacions de ser en aquella platja i d'imaginar les bombes i els trets. Encara hi havia les vigues clavades a la sorra i els molls flotants. Segurament va ser el primer tema que vaig estudiar per què m'interessava.Overload, Normandia, el dia més llarg.

Quaranta segons

Recordo la sensació de respecte i el nus a la gola al cementiri nord-americà. Van portar terra dels Estats Units per què els seus morts hi reposessin. Pasejant per l'herba entre creus i estrelles de David trenta mil morts em feien pensar que aquell gran país havia enviat els seus joves a morir per la vella Europa.

Vint segons...

Ara em disposo a morir. Faig la última ullada al rellotge i si tot va com està previst d'aquí a deu segons el petit artefacte nuclear que tant ens ha costat fer arribar al centre de Nova York... seran molts més de trenta mil.

Cinc, quatre, tres, dos...

Com és que he canviat tant?

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Llagosta

2011-01-13T01:05:00.003+01:00

Segurament és una llegenda, no sé si urbana però almenys insular, però m'havien explicat que en una illa-presó d'aquestes que van instal·lar els europeus a illes de l'Atlàntic i del Pacífic durant l'època colonial, els presos es van amotinar perquè cada dia menjaven llagosta. Es veu que allà hi eren molt abundants.
Doncs amb el Barça comença a passar el mateix, les manetes ja avorreixen...

o no?

Per cert, qui més s'hi apunta?

2011-01-12T01:12:00.000+01:00

Omplint les nits

el Nòmades del vent

ha fet cinc anys

Cartes al futur

2011-01-09T01:17:00.000+01:00

La Carme que és una persona assenyada i amb molta punteria m’ha fet mitja feina. En el seu comentari diu:

Pensava, que tota carta, per la seva pròpia naturalesa de missatge escrit que ha de ser llegit més tard... sempre és una carta al futur. Avui dia hem convertit aquest futur en un futur molt immediat. Però fins no fa gaire les cartes arribaven molts dies més tard.

I després d'això moltes preguntes...

Responc doncs les moltes preguntes que a mi no me’n semblen tantes

De quin futur podríem estar parlant, d'aquí 1 any? 5 anys 20 anys? o d'aqui 100?

Els que calgui, m’és igual. El que sí que hi ha és un límit per baix... posem-hi sis mesos a partir de que s’iniciï el blog? Després és cosa d'anar programant posts.

A qui haurien d'anar dirigides les cartes, a la gent del futur en general? a persones concretes?

Tan se val a qui vagin, potser a nosaltres mateixos. Es tracta d’explicar a qui ho llegeixi com ens pensem o com ens agradaria que fos aquest futur que ve. La gràcia està en que en llegir-ho d’aquí a X temps veurem què hem encertat i què hem fallat.

Poden tenir alguna relació les cartes al futur amb el testament blocaire o l'hereu blocaire?

No tenen perquè, van ser idees paral·leles però que no han d’anar lligades. Això sí si algú ho vol fer... endavant les atxes!

Vols dir que podria ser un blog conjunt?

No “podria ser”, ÉS un blog conjunt, per tant qui vulgui participar-hi que m’enviï un correu amb la seu e-mail i serà donat d’alta. A partir d’aquell moment ja es poden començar a programar posts.

Un projecte pel 2011!

Efectivament, aquí comença i que vagi tirant a veure que en surt.
Com a altres idees se m’acut també que de tant en tant es podrien proposar temes per deixar cartes amb aquesta temàtica, per exemple les properes eleccions municipals, l’arribada de l’home a Mart, travesses sobre la lliga del 2015 o una carta d’amor.

Què doncs? Qui s’hi anima?

Cartes al futur

2010-12-31T01:59:00.001+01:00

Avui escoltava els podcasts de l'Internauta que tenia pendents. Per un error d'ells em vaig poder descarregar i avui escoltar un programa que va ser gravat fa una setmana però que s'havia de penjar dimarts vinent.

En el programa no se n'amaguen d'això, de fet arribats a un punt expliquen que en aquell precís moment al Parlament canten els Segadors després del nomenament de l'Artur Mas. La qüestió és que estava escoltant el passat en directe des del futur i se m'ha acudit pensar que hauria passat si en aquesta setmana, posem per cas, L'Artur Mas hagués hagut de dimitir per un viatge a Perpinyà... me n'he adonat que això no tenia res d'extraordinari i que passa i ho fem habitualment. No sé per què però he estat una bona estona fent bullir l'olla.

Tot plegat que se m'ha acudit una idea, no sé si és una bestiesa però podria ser interessant es diu Cartes al futur i si us fa gràcia en podríem anar parlant.

Herència

2010-12-29T12:27:00.004+01:00

Efectivament els posts d'ahir van ser una innocentada. Ni plego, ni l'Elur (còmplice brillant de la farsa) es queda el blog. Perdoneu aquells i aquelles que us ho veu creure, però la idea de fer la broma va venir per aquí...

L'altra cosa és que arran de la broma n'ha quedat la idea de deixar el blog en herència. M'agrada, que voleu que us digui.

En el temps que porto per aquí n'he vist desaparèixer uns quants, n'hi ha que s'acomiaden i el deixen penjat, altres blogs s'esfumen d'un dia per l'altre i alguns s'han quedat allà immòbils amb l'últim post penjat com a record. El problema de tot plegat és que darrere del blog hi ha algú que durant cert temps m'ha interessat.

El primer cas com a mínim s'acomiada, sap greu però saps que ha marxat. En els dos últims casos la desaparició així a la francesa fa pensar: Què pot haver passat amb aquesta persona? Se n'ha cansat? Ha oblidat la contrasenya? Potser s'ha mort?

Ja sé que és macabre i més val no pensar-hi però que jo sàpiga les i els blogaires també podeu morir (jo no que sóc del clan dels McCasanovas).

I ves, que si per alguna cosa, Déu no ho vulgui, algú tingués la idea de morir-se seria bo que ho deixés tot arreglat amb un hereu o pubilla que ens informés a la comunitat del trist desenllaç. Més que res per fer un dol com cal i enviar, si s'escau, el condol pertinent. Que ja se sap que, per allò del neguit i l'angoixa, és més fàcil pair un decés que una desaparició.

La imatge és de l'Avi i d'aquí.

la pubilla sóc jo...

2010-12-28T19:00:00.002+01:00

Quan en Jordi em va fer l'oferta de quedar-me amb el Cròniques no sabia com prendre-m'ho. Evidentment em vaig sentir afalagada, només faltaria, però em feia molta pena que ell deixés d'explicar-nos les seves cosetes.

Quantes vegades no ens hem trobat ell i jo amb coincidències que ens feien somriure? o plantejar-nos si realment no ens coneixíem? Diria que més d'un/a de vosaltres també ho ha pensat. Fins i tot ens van acusar de copiar-nos els posts o l'estil.

A mi em va agradar molt trobar-me a una persona per aquest món virtual que mirava, més o menys, el món tal i com el miro jo. Perquè siguem sincers, ja m'agradaria a mi ser tan bona com ell n'és de bo.

I res, que accepto el repte de tirar endavant aquest bloc preciós.

I tot perquè tinc una debilitat extrema pel Mugró... a part de la que puc tenir per qui fins ara se'n feia càrrec.

Gràcies Jordi per pensar i confiar en mi.

Per què... que passi de ser 'cròniques de sota el mugró' a ser 'cròniques d'un mugró'... no, no?

Feia broma, feia broma! És que era tan fàcil fer-la aquesta!

Espero que tenir un Cròniques estil elur no us sigui gaire traumàtic. Ens llegim!

Au revoire

2010-12-28T13:53:00.002+01:00

Fa temps que vaig llegir a algun lloc que la mitjana de vida d’un blog era de dos anys, nosaltres n’hem fet sis. I com que això s’ha de fer ràpid que si no costa més us ho dic de tirada:
Me’n vaig, companyes i companys és hora de plegar veles... però sabeu què? Ja fa dies que em voltava pel cap i em feia com mitja peneta deixar-lo així apagant-se poc a poc o esborrar-lo.
Què passa amb els blogs que s’acaben?
Hi ha un cel i un infern pels blogs?

Tot plegat que se’m va acudir una idea. Deixar el blog en herència a algú que se’n volgués fer càrrec. Ho vaig preguntar a tres de vosaltres i una em va dir que sí.

Ves per on tinc pubilla que a partir d’avui mateix és quedarà el Cròniques i el cuidarà com es mereix. Cuideu-me-la a ella tant bé com ho heu fet amb mi.

Per mi res més, moltes gràcies per haver estat aquí aquests anys i ja ens anirem veient als comentaris del nou Cròniques... o no.

2010-12-25T23:02:00.002+01:00

Bon Nadal!

Carrer

2010-12-21T19:02:00.001+01:00

Sabonets de colors, un home gras amb bigoti toca l'acordio i un noi jove frega la sola de la sabata a la vorera per desenganxar la merda de gos que acaba de trepitjar.

Un home passa plorant i una nena rient.

Una abella sobrevola un pot de nutella i un senyor gran de cabells blancs es grata els collons.

Uns quants coloms es barallen per una porció de pizza i a sobre el banc l'indigent dorm panxa amunt amb el braç penjant i la mà oberta encara pidolant.

Dinar improvisat

2010-12-18T13:36:00.003+01:00

Ingredients:
Un tros de cansalada
Un pit de pollastre
Una ceba ecològica
Dos grans d'all no ecològics
Un potet de tomàquet fregit Hida
Un pot de pebrot vermell escalivat Consum
Tres tasses d'arròs de la Camarga
Sal, pebre negre, pebre vermell picant i oli

Sofregiu amb oli la ceba tallada petita, afegiu-hi el tros de cansalada i el pit de pollastre tallats a tires i els dos grans d'all sencers. Quan estigui tot ben sofregit poseu-hi el pebrot escalivat tallat i el tomàquet fregit. Salpebreu-ho al vostre gust.

Incorporeu l'arròs i el barregeu amb el sofregit. Afegiu l'aigua i deixeu que bulli mitja hora (en cas de que ho feu amb una altre arròs que no sigui de la Camarga el temps d'ebullició l'heu d'adaptar al tipus d'arròs)

Mentre s'acaba de coure feu la foto, aneu a fer el post i pengeu-lo.

Apa siau que me'n vaig a dinar.

2010-12-17T00:00:00.000+01:00

Tots pretenem semblar alguna cosa o altra
però al cap i la fi, quan menys ho esperem
i per una escletxa, se'ns escapa el veritable jo.

2010-12-14T16:10:00.001+01:00

en gris blavós

les boirines degraden

lluny les muntanyes

Barça

2010-12-13T19:37:00.000+01:00

El Barça ha signat un contracte de publicitat amb la Qatar Foundation i ara una bona part del barcelonisme s'esquinça les vestidures per haver acceptat diners d'una dictadura absolutista. Potser tenen part de raó però em pregunto quants d'aquests han deixat de comprar o usar productes que siguin o continguin elements xinesos?
Moltes vegades queixar-se és més fàcil que ser coherent.

Teletac

2010-12-08T02:18:00.003+01:00

Aquell dia havia oblidat el Teletac i va haver de passar pel manual, de targeta no en tenia. Abans d’arribar va butxaquejar per trobar les monedes, u dinou. Tot plegat va aconseguir un euro amb cinquanta. Si hagués rebuscat més els hauria trobat justos.
El carril estava buit i mentre reduïa va abaixar la finestra. Es va aturar davant de la guixeta i la va veure.

- Bona tarda, va dir mentre allargava el braç i deixava caure les monedes a la mà de la noia

Ella va somriure, jove, preciosa, rinxolada i amb una mirada neta, fosca i directa.

- Bona tarda, va respondre. I en tornar-li el canvi va tocar suaument la seva mà.

Quan va sortir del peatge sabia del cert que estava enamorat.

L’endemà a la mateixa hora hi va tornar, la volia veure per dir-li que l’estimava i que desitjava passar la resta de la seva existència al seu costat. Li oferia una vida senzilla però plena d’amor. Pel pis no se n’havia de preocupar, ell ja en tenia un de gairebé pagat a Argentona i amb el seu sou i el d’ella com a cobradora de peatges farien de sobres. Fins i tot es podien plantejar llogar un apartament petitó a la Costa Brava. Hi havia el tema de la diferència d’edat. Ella com a molt devia tenir divuit o vint anys i ell passava llarga la quarantena... Amb amor tot es supera, va pensar i després del segon fill la diferència no es notarà tant. Es ben sabut que les dones envelleixen més que els homes.
Quan va arribar al peatge amb el seu millor somriure ella no hi era, hi havia un home amb bigoti:

- Uno diecinueve, va dir mentre assenyalava el marcador. Deu ser el seu dia lliure, va rumiar mentre enfilava cap a Mataró, potser demà. Però l’endemà tampoc no la va trobar i l’altre tampoc, ni el següent...

Han passat dos anys i tres-cents seixanta mil quilòmetres des que la va veure i ja no el duu mai el Teletac i si el duu no l’usa, sempre passa pel manual. Però al peatge de Vilassar pel cap baix n’hi ha quatre de carrils manuals. Ha provat de passar el mateix dia de la setmana a la mateixa hora pel mateix carril. Res. Ha passat el mateix dia per tots els carrils manuals, tant en sentit nord com en sentit sud. Tots els dies de la setmana. I res. Ho ha provat a diferents hores del dia i de la nit. Ho ha provat als altres peatges de la mateixa autopista... i de totes les d’ACESA. Tot inútil.

Ara té un problema, s’està quedant sense diners. Massa peatges i benzina l’estant deixant pelat. Ha provat de demanar els descomptes a la concessionària tot presentant rebuts però li han respost que només s’apliquen en cas de pagar de forma automàtica... La seva vida és com un llibant a punt de trencar-se. Ha perdut la feina pels retards i les absències injustificades i aviat el desnonaran del pis per no haver atès els rebuts de la hipoteca

Ahir al Parlament ERC i CiU van demanar el rescat dels peatges. Ell prega que pel seu amor la proposta no prosperi.

Llocs

2010-11-30T23:45:00.003+01:00

Distret torno al camí dels arbres grossos, han fet neteja, ara el rec baixa ample i net. Fa núvol però la tarda és clara i freca i el ventet fresc m'agrada. Quan arribo al riu és tot obert, han segat els marges i ara es veu ampli i sencer. Els ocells se senten però no es veuen. Tot seguint el camí hi han plantat arbres que ara que són petits estan protegits amb malla.

A aquesta hora els gavians fan camí cap a la platja. A l'aigua poc fonda hi neden peixos i l'ànec que he espantat ha fugit a amagar-se al canyissar. Faig cap al pont i ja sento la fressa de l'aigua, el castell a l'esquerra a dalt. Ara em sap greu de no haver-hi pujat mai.

Enfilats als arbres hi ha corbs marins i criden quan passo. Em fa gràcia pensar que em saluden. A terra un ratolí mort.

Quan vas a parar a un lloc poden passar dues coses: que t'acabis fent al lloc o que el lloc es faci a tu. I no és el mateix.

Porra

2010-11-25T19:50:00.003+01:00

Avui mentre dinàvem amb en Xevi i l'Adrià hem fet la porra de les eleccions de diumenge. Més o menys hem comprovat que, tret d'algun cas i amb una forquilla (ara faig de Francino) de no gaires escons, tots tres ens assemblàvem força en les prediccions.

Actualment hi ha 135 escons en joc i el repartiment de les últimes eleccions va ser el següent:

CiU: 48

PSC: 37

ERC: 21

PP: 14

ICV: 12

C's: 3

Goseu a fer la vostra porra dels resultats?

El guanyador o guanyadora haurà guanyat i prou. Que hi ha crisi!

Taronges Bollo

2010-11-24T00:16:00.005+01:00

Jo vaig dir això:

I avui em responen:

Jorge García Polop said...
Anunci Taronges Bollo

Distingit Sr. Casanovas:

Us demane primer una disculpa per utilitzar aquest canal però no dispose del seu correu.

Ens ha arribat la seua queixa per la deficient gramàtica en la locució de l'anunci que està sent emès en TV3. Primer que res agrair-li la cura en defensa de la correcció de la llengua. Hem fet un control de l’origen del problema i puc donar-li
algunes respostes.
La traducció es va fer correctament i, fins i tot, algunes de les locucions d’arxiu també ho són. En algun moment es va introduir el castellanisme, sembla que de forma automàtica per la locutora. Fins i tot ací a València tendim a dir, incorrectament la frase traduint paraula a paraula de la equivalent castellana i per això no va ser detectat. La diferencia en la pronunciació és mínima però la gramatical, com vostè
afirma, es imperdonable.
Som conscients de la necessitat d’absoluta correcció idiomàtica i per això demà serà enviada una còpia correcta a TV3.
Quedem a la seua disposició per a qualsevol altra inquietud que afecte la nostra marca.
Atentament.

jgpolop@gmail.com
Director de Marketing

I ara què voleu que us digui? Hores d'ara encara no m'ho crec massa, tot plegat per un comentari al Twitter. També podria ser que fos una broma, encara que no m'ho sembla.

No sé que fareu vosaltres però pel que fa a mi em penso afartar de melons, síndries i taronges Bollo.

Avís: avui he rebut la propaganda dels C's i també n'he fet un comentari de les errades al Twitter. Per molt que rectifiquin (que no crec que ho facin) no els penso votar.

La pregunta

2010-11-23T01:40:00.002+01:00

Un dia acompleixes una promesa, agafes el teu nebot de set anys i te l’endús a passar el dia voltant per Barcelona. En Roger té set anys i ha viscut des que va néixer en un poble de 182 habitants.

- Què vols fer Roger?
- Veure la Sagrada Família

A l’escola l’han estudiada i li fa il·lusió. Després del viatge està tant cansat d’anar en cotxe que quan hi passem per davant ni se n’adona. Aparquem lluny i ens hi acostem a peu pel carrer de Provença. Encara no la veu i això que ja és fosc i està il·luminada. De cop li canvia la cara i fa un somriure immens. M’agafa fort la mà. Hi donem la volta sencera, ens explica el trencadís i que al Senyor Gaudí el va atropellar un tramvia. Se’ns posa a ploure i hem de córrer a aixoplugar-nos a sota d’un balcó a la cantonada de Marina amb Provença.

- Què és això?
- L’entrada del Metro

Ens diu que no hi ha pujat mai i tirem cap als túnels. De Sagrada Família a Maragall (enllaç amb L4) i tornar tota una aventura. Les escales mecàniques una altra. I s’ho passa pipa i nosaltres també.

- I on vols sopar?
- Al xino

De xinès ja n’ha menjat sovint, a casa en van a buscar i té clar el que vol: arròs tres delícies i aquells fideus marrons. Agafem el cotxe per anar al Restaurant del Senyor Li a El Masnou. A l‘autopista a l’enllaç amb la Ronda litoral hi ha retenció. La Marta diu:

- Hi ha un embús

I en aquell moment en Roger fa una pregunta... innocent... perfecte... l’enveja de totes les preguntes... la que tots voldríem fer:

- Què és un embús?

2010-11-18T01:10:00.000+01:00

Del llit estant sento com plou i el degotall constant sobre la barana fa el ritme descompassat de la melodia d'una sola nota que em relaxa i m'adorm. Es hora de dormir

Relats Conjunts

2010-11-13T02:23:00.008+01:00

- Houston teniu un problema!
- Deixa-ho, no val la pena que els ho diguem, tot plegat tampoc podrem canviar res.

Per la finestra, astorats, els sis astronautes de la ISS (quatre homes i dues dones) veien com la lluna, per un fet absolutament imprevisible, havia sortit de la seva òrbita i es dirigia inexorablement cap a la terra.

Immediatament un d'ells va planejar l'assassinat de dos dels seus companys.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Pregària

2010-11-11T23:17:00.002+01:00

Avui era l'aniversari d'en Quico i hem improvisat un sopar. La celebració bona serà diumenge però per no anar-hi amb les mans buides he comprat una tonteria.
Quan ha acabat de sopar (poc, pels nervis i l'excitació) l'he cridat: tinc una cosa per tu. Li dono el paquet i mentre el desembolica, com una pregària diu: que no sigui roba...

2010-11-06T01:23:00.003+01:00

M’ha agradat trobar-te,
que em fessis el mateix somriure enorme de sempre,
el mateix petó
i la mateixa abraçada.

I no cal dir res més.
O sí... si tu vols.
Perquè de vegades, passa i t’enxampa en boles.

I sí, esto tuyo tiene un post o cent, o mil, o tot un blog. Per què no?

sis

2010-11-04T00:55:00.003+01:00

Una cosa de família i una altra cosa, també de família.

Per cert que del sis me'n vaig oblidar... atabalamentes que ens distreuen, ves.

Quins posts més curts que em surten oi? Serà un efecte secundari del twitter? O només mandra?

Relats Conjunts

2010-10-29T00:24:00.003+02:00

T’he escrit una sola paraula

que entrarà al teu cos

com el vent per la finestra oberta.

Prenyada d’idees, deixa-ho tot

és l’hora del mar i la sorra,

de terres llunyanes i gent estranya.

En lletra menuda un sol mot,

xiuxiuejat per la brisa

dibuixat en paper fi.

Vine.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Les coses no oloren, fan olor.

2010-10-28T00:15:00.004+02:00

Avui el Sr. Gerent ha entrat a sac:
Això està mal fet, mal instal·lat, mal muntat mal reparat i és tot una merda. El cas és que, mentre deia això, al davant hi tenia l’amo de l’aparell, l’instal·lador de l’aparell i el reparador de l’aparell (en aquest cas jo mateix).
He provat d’explicar el motiu del perquè l’havíem cridat però seguia en tromba i maldient de tot a tort i a dret. Al cap de deu minuts ja no aguantava més. Aprofitant que el Sr. Gerent ha sortit a buscar una peça al cotxe he demanat disculpes al meu cap: o marxo o ens les tenim...
Mentre m’allunyava sentia com l’home menystenia el seu propi aparell i a sobre explicava el preu de cost de la peça que jo havia canviat un mes abans.

He rondat per l’hotel, és un lloc bonic a les muntanyes del Lluçanès i he arribat on tenen tancats els gossos. De cop m'ha arribat aquella flaire especial barreja dels cagats i pixats de les bèsties amb el desinfectant que es deu fer servir per netejar, suposo. És una olor que m’ha fet anar molt enrere i recordar els gossos de Ca l’Andreu. Allà en criaven i les gàbies feien la mateixa olor.

He pensat que ja calmat havia de tornar a la reparació. El Sr. Gerent continuava amb la seva actitud. Veient la cara del meu cap i de l’amo de l’hotel m’hi he vist en cor: perdona! la màquina l’he reparada jo i en tinc els ous pelats de fer-ho.

Quan marxàvem tots quatre m’ha preguntat que em passava. Li he dit que no era el lloc ni el moment, que si volia un altre dia en fred i amb una cervesa en podíem parlar. Ha anat insistint, collant i picant fins que no he pogut més.

Li he dit tot el que pensava. Ha marxat ofès com si a sobre els culpables fòssim nosaltres. A l’entrar al cotxe he tornat a disculpar-me amb el cap. M’ha donat la raó.

Mentre tornàvem, parlant de fotos, viatges i de la cervesa que faríem a l’arribar m’ha trucat en Joanot de Ca l’Andreu. Divendres ens hem de veure. I és que hi ha olors que són premonitòries.

2010-10-24T02:13:00.002+02:00

Sempre s'ha de tenir en molta consideració les llengües i les idees vinguin d'on vinguin, com a mínim de les primeres perquè ajuden a una comunicació mínima i de les segones perquè se n'aprofitin els grans pensadors i els no tant grans. Fins i tot els petits.

Descobrir que això d'aquí a mà esquerra és una jolotiti memeia és un gran què, sobretot quan qui t'ho demana ha posat en tu una confiança pràcticament infinita de que sempre li faràs costat.

També pot passar que mentre passeges per la muntanyes recollint pinyes i pals i posant flors grogues davant d'un cau de conills (perquè les flors grogues els agraden molt) descobreixis que les flors també fan caques, però són tant petites (les caques) que ningú no les pot veure.

Tot plegat, que tornes a casa després d'una tarda de cangur i quan et poses al llit fas memòria d'allò de la fotosíntesi i penses que la caca de les plantes... què seria? I mentre mig t'adorms se t'acut que li podries preguntar a en Dan o fer-ne un post o totes dues coses.

I a l'últim moment, com ho ha dit allò altra? Deu bicopet!. A veure qui endevina què deia?

2010-10-19T01:51:00.002+02:00

L'espiadimonis

aturat al fenal

estén les ales

2010-10-17T01:21:00.003+02:00

Trenco el son suau

amb la meva mirada

somrius i dorms

2010-10-12T00:38:00.000+02:00

Per què?

Perquè sí,

perquè em dóna la gana.

Binari

2010-10-10T10:10:00.001+02:00

10/10/10
10:10

splash.cat

2010-10-05T00:14:00.004+02:00

La vida del xulo piscines, com la de tothom, les té aquestes coses, pujo, baixo, tombo i giro. Fet i fet és com la mateixa feina: d'abril a setembre no dono a l'abast i la resta de l'any em ben foto de fàstic per què la gent teniu aquest mal costum de només banyar-vos a l'estiu, obviant que hi ha persones que necessitem de les vostres capbussades per viure.

Amb el temps que fa que em dedico a aquest negoci ja m'hi hauria d'haver acostumat, però ves, suposo que m'agrada queixar-me.

Des que vam marxar de sota el mugró he provat de trobat feina, però la demanda de xulos piscines barbuts, amb panxa i ulleres és francament minsa per no dir inexistent. És per això que finalment he decidit que si no em lloguen m'ho busco pel meu compte. I aprofitant que esteu per aquí us colo la falca, l'enllaç i l'anunci del proper naixement d'un nou projecte que té com a objectiu bàsic treballar per poder viure tranquil i pagar la hipoteca.

Benvolgudes i benvolguts blogaires us presento splash.cat, que molt aviat ho serà però que de moment està vivint a una altra adreça. També em trobareu al twitter i al facebook.

O sigui, que ja ho sabeu: si us cal o coneixeu algú a qui li calgui un xulo piscines a domicili al Maresme, Barcelonès, Vallès Oriental o La Selva... splash.cat

I feu el favor de banyar-vos!...

si us plau...

encara que sigui al febrer...

que tampoc està tant freda...

Scratch my back

2010-09-30T00:14:00.000+02:00

Vaig anar voluntàriament al meu primer concert als 15 anys i des de llavors i fins ara n'han estat un munt. Especialment durant una època on la majoria van ser de franc.
M'agrada anar de concert...

Hi ha hits per numero de vegades, Pat Metheny s'endú la palma (parlant d'artistes estrangers) si no possiblement serien els Antònia Font, la Dharma, els Manel i Um pah pa.
De la majoria de gent que he vist en concert en tinc discs, excepte de la Tina Turner que l'he vista en dues o tres ocasions i tot i que va agradar-me molt mai en vaig comprar cap disc.

Concerts que m'hagi fet molta il·lusió d'anar-hi n'hi ha hagut uns quants: The police, Lou Reed, els Rolling, Oscar Peterson, Tete Montuliu, Metheny & Scofield...
Fracassos també n'hi ha hagut: Manhattan Transfer, una reunificació dels Yes o el Jason Mraz que ja us vaig explicar.

Però si em pregunteu quin ha estat el meu millor concert no en tinc cap dubte: Peter Gabriel. I curiosament és un artista del qual en tinc poca discografia, però el concert de la gira del Secret World Tour al 1994 (?) va ser espectacular, genial i meravellòs i amb aquesta referència vaig comprar l'entrada per el que va fer la setmana passada a Barcelona per anar-hi amb l'Edu. I sabeu què? Doncs que no em va defraudar gens, un home amb 60 anys va oferir un recital de tres hores amb un descans de mitja. La primera part el nou disc sencer, a la segona temes de la seva carrera. Tot pensat i arranjat per una orquestra simfònica amb 50 músics. Un espectacle impressionant, amb una posada en escena que, tret d'algun moment cursi, va estar plena de detalls i molt cuidada.
Un altre punt al seu favor, Peter Gabriel es va adreçar al públic sempre en català. I el punt definitiu és que va tocar Solsbury Hill... Tot un luxe.
El meu millor concert continua sent el del 94, però el segon és aquest.

I per vosaltres, quins han estat els vostres millors concerts?

2010-09-23T05:09:00.001+02:00

Temps d'ocres càlids

de tardes curtes i matinades fresques,

del primer brou i de tornar als mitjons.

De màniga llarga,

de l'escorpí que marxa i Orió que torna,

de dutxes d'aigua calenta i de dormir acotxats.

Bentornats a la tardor.

Vaga

2010-09-21T19:27:00.003+02:00

La setmana que ve hi ha vaga general i no sé què fer. De fet sí que ho sé però el ball de xifres falses que hi haurà després és el que em fa dubtar...

Tot plegat ve de quan es va fer la última, jo treballava en una empresa molt gran amb uns sindicats molt potents. Llavors la consigna era clara: en contra de la política del govern, tots a fer vaga i un servidor de vostès, que n'estava convençut que s'havia de fer vaig comunicar a l'empresa que exerciria el meu dret assumint la retallada de sou que representava.

L'endemà de la vaga vaig tornar a treballar, com que era l'administratiu em van demanar de fer la llista de personal que havia fet vaga. Ingenu de mi, vaig preguntar si no seria més fàcil fer-la dels que no n'havien fet. Va resultar que no, els únics que no havíem anat a treballar èrem jo i l'Aguilar en una plantilla d'uns quants centenars. Representa que la resta hi havien anat però els piquets no els havien permès d'entrar. Curiosament els piquets eren ells mateixos o sigui: jo no et deixo entrar a tu i tu no em deixes entrar a mi, al cap d'una estona marxem tots cap a caseta i així cobrem el dia i fem vaga. També curiosament, el personal de nòmines no va tenir cap problema per entrar a treballar, no fos cas que no poguéssim cobrar el dia que tocava.

Potser és que sóc massa idealista però considero que una vaga general té o hauria de tenir un component de, diem-ne, sacrifici personal que és el que ens dóna legitimitat i força davant del govern. Tenir un dia de festa pagat no. Quan aquell dia el govern informava que la vaga havia tingut un seguiment del vint per cent jo encara pensava en l'Aguilar i en mi.

Ara ja no sóc un assalariat i treballo per mi, estic d'acord en els motius de la vaga però no en l'us ni en els mecanismes que usen els sindicats a l'hora de convocar-la i assegurar-se'n cert èxit. És per això que el proper dimecres no sé que fer.

I vosaltres?

2010-09-18T00:00:00.001+02:00

sobre la barana

de uma sola nota so

piquen les gotes

Somnífers potser...

2010-09-17T00:15:00.003+02:00

Fa dies que no parlo de somnífers en sóc conscient. El problema és, bàsicament, que no llegeixo. Des de fa més de mig any que no hi ha manera d’agafar un llibre i acabar-lo. Ho he provat vàries vegades i amb obres d’estils diferents, però no me n’he sortit. Per diverses raons en menys de vint pàgines he desistit. Poca paciència? us preguntareu. Potser sí però les coses són com són.

Ahir però, passejant pel poble, vaig aturar-me a l’aparador de la llibreria i vaig veure l’últim d’en Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica.
Fa una estona l’he agafat i n’he llegit els dos primers texts i he descobert immediatament dues coses importants:

La primera és que aquest llibre l’acabaré i la segona, doble, que bé que escriu en Sergi Pàmies i que malament que ho faig jo.

Relats Conjunts

2010-09-14T00:16:00.004+02:00

Ningú mai no parla dels sentiments dels condemnats, som dolents i no en mereixem. Ningú no es planteja si tenim necessitat d’afecte, d’amor, de sexe o... d’una mirada.

I jo l’únic que desitjo és aquesta mirada, tant me fa com sigui, innocent o murri, sensual o de fàstic, d’aprovació o crítica, estranyada, perduda, creuada, trobada...
De desig o de rebuig, trista o serena, dolça o tendra, d’amor o d’odi, d’enveja o de ràbia, curiosa o sorpresa.

Vull que em piquin l’ullet, que em mirin de reüll o que se’m mengin amb els ulls. M’agradaria tant que em giressin la mirada, una mirada còmplice o entrar pels ulls...

Però no puc, estic maleïda i només tinc la opció de la primera mirada, la de la mort i la buidor.
I jo només en desitjo una: la segona.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Nota mental:

2010-09-10T01:33:00.004+02:00

El proper cervell que m'instal·lin caldria que fos auto-focus.

Vas al blog V

2010-09-10T00:21:00.002+02:00

Després de molt de temps i de les exitoses edicions anteriors I, II, III i IIII, re-emprenem aquesta vella saga amb el capítol número cinc.

Endreçant el cistell del bany on hi ha tot d'estris.

- Les tisores de tallar peus?
- Vas al blog
- No! que m'he equivocat, volia dir de tallar dits...
- Veus com sí que hi has d'anar.
- Ets burro!

L'orage

2010-09-07T23:40:00.003+02:00

Jo també he fet fotos de la tempesta d'aquesta nit.

Vull dormir

2010-09-06T01:41:00.003+02:00

Em poso al llit sabent que dormiré poc, els diumenges ja ho tenen això, em paso el dia fent el gos i després no hi ha qui clapi. Procuro relaxar-me, tanco els ulls i miro d'acompassar la meva respiració amb la de la Marta, no sé si té massa solta però a mi em fa l'efecte que m'ajuda a dormir. Llavors arriba aquell punt en que estic més enllà que ençà i el cervell comença a fer de les seves.
Avui però ha tornat ha passar, no ha estat un gos, o una moto, o un grup de cantaires nocturns. Ha estat el meu veï que ara té amiga i de tant en tant toca, com ara, que són gairebé les dues i porten una estoneta. Sort que les estadístiques no enganyen i la durada mitjana és només d'un quart d'hora.

Ves

2010-09-03T00:55:00.002+02:00

El fantasma que de petit em feia por ara demana permís per entrar. No Acostuma a venir massa sovint però quan ho fa, entra a les fosques, seu als peus del llit i m'explica que ha fet últimament. Jo que sóc més reservat l'escolto i callo, tot i que de vegades, quan l'olla va esverada, li faig alguna confidència. I és que fins i tot als monstres més terribles, amb prou temps, se'ls acaba agafant confiança.

setembre

2010-09-02T00:16:00.002+02:00

puntual com cal

com aquell que no vol

torna el setembre

Preu

2010-08-31T23:52:00.003+02:00

M'he passat més d'una hora preparant el pressupost, calculant una a una les peces que calien per fer la instal·lació, sis colzes de cinquanta de noranta graus, quatre de quaranta-cinc, una te reduïda... He buscat els productes que més s'adeien amb la piscina tenint en compte l'espai reduït que tindré si s'hi avenen. Hi he afegit també la renovació de la part elèctrica. Les coses s'han de fer bé.

L'he imprès amb el paper bo, el que duu imprès el logo de l'empresa, l'he posat en una carpeta i hi he afegit els catàlegs corresponents de cada producte. Com que el client, el propietari d'una botiga de congelats, té pressa li he dut a la botiga.

M'ha rebut en un racó de l'establiment on s'hi està força bé. Se m'acut pensar que amb tots els congeladors no deuen fer servir aire condicionat. Es mira el pressupost amb pressa i passa directament al preu. Fa una ganyota.

- I això, no m'ho podries arreglar una mica?

Surto de la botiga emprenyat i just a la porta se m'acut de tornar a entrar a comprar alguna cosa. Podria carregar dotzena i mitja de gambes, mitja dotzena de llagostins i escamarlans, un parell de boques, un altre de nècores i mig kilo de cloïsses. De postres un pot de Häagen Dazz de nous de macadàmia i per tenir-ho un parell de bosses de verdura congelada. I un cop a la caixa quan em doni el compte fer-li una ganyota i dir-li:

- I això, no m'ho podries arreglar una mica?

Llàstima que no gosi...

2010-08-31T01:36:00.002+02:00

Surant a l'aigua hi ha fulles seques de plataner. Tot sovint, també, hi cauen arnes que en un últim intent creen el centre de minúscules ones concèntriques que se n'allunyen.
A la tanca de la via hi creix un esbarzer curull de mores que ja són madures i negres. L'altra planta enfiladissa no la conec, fa un fruit botarut, hores d'ara de color verd i de la mida d'una pera.
Al filat del telèfon hi ha sis orenetes que s'esperen i potser s'apleguen i a la riera prop del pont de la Verge un bernat. M'ha fet il•lusió veure'l després de tants dies.
No sé per què però tot d'un plegat he tingut una forta sensació de tardor.

Rèplica

2010-08-29T01:44:00.002+02:00

- Quico!
- Què?
- Quin número va després del tretze?
- Un moment eh!

Veig com es concentra i compta fluixet: un, dos, tres... De cop amb la il·lusió d’haver-hi arribat crida:

- Catorze!
- Agafa un cagarro i esmorza!

Se’m mira amb cara de sorpresa, de ràbia, de cop baix i d’orgull ferit. S’espera uns segons i diu:

- Xolri?
- Diga’m Quico
- Quin número va després del tretze?
- Mmm... no sé... deixa’m pensar... el catorze!
- Agafa un cagarro i esmorza i nedes amb la caca dins de l’aigua i t’ofegues i te mores.

Qui som?

2010-08-25T00:03:00.003+02:00

Indignades pel tracte rebut

el consell de les mosques

va fer fora l'home granota

que, mentre marxava indiferent,

anava perpetrant el seu

particular genocidi.

Mentre afegia un contacte al Facebook la paraula de verificació ha estat off frogman. He agafat el llapis i n'ha sortit això.

Fa referència a aquest post d'en Xexu parlant d'aquest altre de la Tarambana.

Falàfel

2010-08-21T19:38:00.003+02:00

El primer cop que vaig menjar un falàfel devia tenir setze o disset anys i va ser a la terrassa del bar que hi havia a la cantonada del carrer de Colom amb la plaça Reial. Recordo la màquina de fer les croquetes i com les feien just en el moment, aquell gust especiat, aquella textura cruixent i aquell picant que va fer que a partir de llavors el demanés con poco picante. Després vaig gosar tastar el shawarma de xai, el de vedella... Recordo haver vist, encara que no n’estic segur de si era en aquest mateix establiment, com clavaven els talls de carn vermella en una brotxeta gegant que després col·locaven a aquella mena de grill vertical que girava mentre coïa la carn de fora cap endins. Recordo com el noi que tallava la peça a ganivet aturava el rull quan algú li demanava la carn torradeta.
Molts dies quan baixàvem al gòtic hi havia el dubte si menjar un falàfel o les pizzes plegades de Can Conesa.

A Torroella molt a prop de casa hi ha un pub on hi fan Döner Kebab, a Cardedeu també. I m’han fet avorrir els falafels i els shawarmes. Ara la carn és congalada i té un color sospitòs, sobretot el que representa que és vedella, de xai ja no n’hi ha i l'alternativa és el pollastre. Les croquetes venen fetes i també són congelades i els enrotllats amb pita son supercomprimits, desfan les croquetes i les verdures tallades petites estan sucades amb massa salsa, tots tenen el mateix gust i amb prou feina te’ls pots acabar. A sobre te'ls emboliquen amb paper d'alumini que fa que tot plegat a dins s'acabi de coure i quedi tou. Un desastre! Potser compleixen totes les normatives però han perdut tota la gràcia.

Algú sap si queda algun lloc on se’n pugui menjar de veritat?

Recompte

2010-08-19T20:58:00.004+02:00

Fa uns quants anys fèiem un programa de ràdio. M’agradava. De fet, en vaig aprendre moltes coses dels companys i companyes i algunes d'insignes personatges:

Del redactor jefe de l’ABC, que no tenien previst fer l’edició catalana del diari com, llavors, havia fet El Periodico. Oye! que aquí hay un pringao que pregunta si vamos a hacer una edición en catalán. Va sonar en directe.
De la cap de premsa de la Casa del Rei, que no confirmaven ni desmentien si la Infanta Cristina aniria a viure a Can Barrau.
D’en Toni Soler, que no era possible fer un programa de sàtira política a Catalunya perquè ningú no sabia, posem per cas, qui era el conseller d’agricultura de la Generalitat... que va en serio, que ho tenim gravat!
I d’en Carles Cuní, que s’havia de parlar a un pam del micròfon i que un cop descomptats els que no escoltaven mai la ràdio, els que escoltaven l’ona mitja i els que escoltaven les altres emissores d’FM, a tot estirar podíem tenir una audiència d’entre quinze i vint persones. Ho vam voler comprovar i aquell dissabte vam demanar a tothom que estava escoltant que truquessin a l'emissora. Crec recordar que vam passar de cinquanta.

I això a què ve? Doncs que amb l’últim post i veient el comptador de visites les coses no quadren i proposo un experiment que ja va fer en Zinc fa temps.
Encara que sigueu anònims, quantes i quants en sou a l’altra banda?

Temps

2010-08-17T23:40:00.000+02:00

És tard i provo d'engegar aquell mecanisme automàtic que em feia omplir dies i pagines, però no l'acabo de trobar. Costa molt mantenir el ritme d'abans, sé que el fet de treballar també hi fa. A algú li deia dies enrere que és molt difícil mantenir les aficions quan no es té massa temps o quan del poc que se'n disposa cal bàsicament per reposar.
El més fotut de tot plegat és que em sap greu no poder penjar amb l'assiduïtat que ho feia, em fa l'efecte que m'estic perdent alguna cosa que m'agradava molt.
Aviat tornaran la tardor i l'hivern i com cada any la feina baixarà, llavors ja veurem que passa.

2010-08-11T00:49:00.001+02:00

Entre les rajoles vermelles dels graons que baixen al jardí hi creix un romaní. Al costat, del pi de tronc amplíssim uns regalims abundants vessen d'una branca força ampla que va ser podada sense gaires miraments. És una hemorràgia seca i blanquinosa que desprèn una olor que em fa pensar en ambientador de cotxe.
Quan surto veig tres dones que escombren la vorera, deu ser el dia que toca?

M'haig d'aturar. Una bèstia verda d'ales transparents vola al voltant del meu cap i em posa nerviós.
Mes enllà, al camp hi ha una senyera per terra que va volar d'un pal amb la ventada. Era part de la decoració de la festa major. Se m'acut metaforitzar la imatge.

Un vell pixa mig amagat a la soca d'un arbre i un home assegut resa a la Verge Florida de sota del pont.

Més tard plourà.

2010-08-08T23:01:00.002+02:00

Sembla que després de tot, la Maria i en Josep ho han mig arreglat. L’altre dia a la casa ja hi eren tots dos.

Van fer-me passar a prendre alguna cosa i no vaig poder dir que no. Vam parlar de la casa, que finalment ella s’ha venut, de la piscina, de viure a poble o de viure a ciutat.

És curiós com canvien els punts de vista: En Josep pensa que és massa poble, massa petit i el trasllat a Mataró, que és on aniran a viure, li agrada força. A mi en canvi, acostumat a Tiana o a Torroella, Cardedeu se’m fa gros i amb massa trànsit i semàfors. Això sí, s'hi cacen força llamps.

2010-08-02T22:59:00.002+02:00

Fendint la nit

esberlen la foscor

llamps de tempesta

2010-07-31T14:53:00.001+02:00

D’aquí a una estona llarga en sumaré set i en restaré un, seré primer i a més primer bessó. Hauria d’agafar el de Les corts a Sant Adrià i trucar a Àustria però no ho faré.

Si no em fes tanta mandra, al carrer de l’Aglà quatre, demanaria un licor amb gel mentre rumio en la importància dels anys començats en dilluns o dimarts i en la correspondències coreanes de dos mil tres-cents setanta-sis i dos mil dos-cents noranta-un.

Entre tanta reflexió potser em prendria un altre licor dolç...

Vaig d’un lloc a un altre, del tecneci radioactiu a l’objecte de Messier a la constel•lació d’Orió que té magnitud set.

M’agrada Oriò, deuen ser reminiscències de Mas Muxach, de les nits d’hivern i de les òlibes marcant territori.

Pobra Julia Drusa i pobre Ciceró i pobres de nosaltres que vam patir vuit anys en George W. Bush. No tot són desgràcies però:

...del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l'amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya.

I ves, que tot plegat un més i posats a demanar que siguin d’or i amb la punta esmolada oi?

Tiranies

2010-07-28T00:39:00.002+02:00

Tinc mòbil. No sé si dir a contracor o a desgrat però el tinc. I si he de ser franc del tot, a més, he de declarar que en tinc dos, el particular i el de la feina. No m’agrada barrejar coses.

M’agrada pensar que el fet de tenir-los no m’obliga a res tret de pagar les factures corresponents, sembla però, que hi ha una part del món que pensa diferent. I si no fixeu-vos en aquestes tres preguntes/sentències:

1- On ets? Què fa pensar a la gent que tenir mòbil m’obliga a dir on sóc? No n’has de fer res!, respondria malcarat si no em fes vergonya ser-ho.
2- Pots parlar? I es clar que puc, sinó no t’hauria respost.
3- T’he trucat i no m’has dit res. I m’has de renyar? Hi ha alguna llei que em forci a respondre una trucada ara o d’aquí a tres minuts o tres hores quan vegi el missatge a la pantalla del mòbil?

Quan només hi havia telèfons a casa ningú no ho preguntava/deia això.

Explicaven a l’escola allò del fet comunicatiu que havia de tenir un emissor, un receptor i la voluntat mútua d’intercanviar informació.

Reclamo el dret a decidir si vull o no comunicar-me i per tant a fer cas omís de les trucades quan em convingui.

Especialment si estic assegut a la tassa del vàter.

2010-07-25T00:31:00.004+02:00

Tal i com havíem quedat, he anat a veure la Maria per mirar de netejar la piscina. He trucat a la porta i m'ha sortit el gos petit a bordar. Després ha sortit ella.

Mentre remeno el filtre i el motor m'explica que en Josep l'ha trucada aquest matí però que ja n'està farta de les anades i vingudes d'ell, que ella vol un home com cal i si s'han d'estar junts ha de ser de veritat que si no ella es ven la casa i se'n va a viure prop de la filla i les nétes. A sobre el gos gros el té malalt, displàsia l'hi ha dit el veterinari, i no s'hi pot fer res... l'hi ha posat una injecció de cortisona però amb prou feines pot aixecar el cul. Es veu que a la pobra bèstia li queda poc i ella no se'n sap avenir, no pot imaginar no tenir-lo. Els ulls se li neguen i la veu se li trenca. Puja escales amunt i em quedo sol al garatge acabant de netejar els filtres i posant el rellotge a l'hora.

Quan surto té els ulls vermells i un mocador a la mà, em demana si vull un cafè. Li dic que no cal però xerrem una estona de gats, de la piscina, del veïnat, de tot i de res. Fins que torna a riure.

Xulo piscines psicòleg.

2010-07-22T23:27:00.002+02:00

- Hola Maria, sóc el xulo piscines. Trucava pel tema de la neteja, és que he trucat al Josep i m'ha comentat que era fora i que et truqués a tu.

- Sí, és a Lleida i saps què? Que aquest cop val més que no torni...

- D'això... et sembla que quedem per demà?

Aniversari

2010-07-21T00:00:00.002+02:00

El petit coleòpter que havia anat a saludar als nouvinguts, després de cinc mil milions d'anys d'esperar una visita, estava tan content que havia decidit, així d'entrada, explicar-los el sentit de la vida, la fórmula de l'eterna joventut i com evitar les trucades comercials. Amatent a peu d'escala, va sentir clarament les primeres paraules del visitant

- Això és un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat.

Les seves últimes abans de morir trepitjat van ser diferents:

- Quina merda!