A veure que ho entengui: un dia a les set del matí els estudiants tallen la Diagonal i deixen un milió de persones sense poder anar a treballar i és un dret constitucional, en canvi un altre dia un altre grup, posa-li d'indignats, envolta la Ciutadella i deixa sense poder anar a treballar 135 persones i es munta un dispositiu policial i d'infraestructures de la hòstia fent per manera que aquestes 135 persones puguin anar a treballar encara que sigui amb un helicòpter que paguem entre tots. Tant important era que els i les parlamentàries anessin avui al Parlament. Per què és més important la seva feina que la meva? Una de les coses que sovint es reclama als nostres polítics és que sàpiguen interpetrar les realitats socials, que deixin de viure en aquest món imaginari d'estadístiques i declaracions als diaris i plantin cara als problemes reals de les persones que els hem posat on són.

Vaig deixar clar fa uns dies que el moviment del 15-M a les grans ciutats no eren sants de la meva devoció, tampoc no m'agraden les actituts violentes vinguin d'on vinguin, però hi ha dies en que els polítics haurien de tenir més vista, que com deia la rajola de la paret si un no ho vol, dos no es barallen.

I em sap molt greu pel bon amic Pep Llop i l'Anabelle però si no vols pols, no vagis a l'era. I digueu-me paranoic però en els fets d'avui hi ha quelcom que no gira rodó. Tal com preguntava fa uns quants dies: en el què ha passat avui hi ha alguna cosa d'estrany o sóc jo que torno a estat raro?

Pertànyer no ho pots canviar, formar part d'alguna cosa, d'un entorn, d'un ambient no depèn únicament de tu. És per això que, un dia, sense haver-ho planificat el teu món particular torna a aparèixer i t'acull gairebé com sempre, amb cordialitat i fredor, amb amistat i indiferència, amb un somriure o una mirada de reüll.
Només canvia una cosa: tant tu com el teu món sou una mica més vells.

Kenny Rogers

Al costat del sortidor, passada la riera hi ha el bar de la senyora que escolta en Kenny Rogers. A la barra hi ha una noia massa repintada i repentinada que s'ha demanat un cafè amb llet llarg de cafè. Porta una faldilla negra i un jersey de punt morat. Una mica més enllà a l'altre extrem de la barra un home gras rebusca per les butxaques uns diners que suposadament ha perdut i que finalment troba per poder pagar un tallat. Tots dos, l'home gras i la noia, seuen a les banquetes fredes i es miren de reüll, la cambrera a la terrassa eixuga amb un drap les taules i cadires que la pluja ha mullat.

While she lays sleeping, I stay out late at night and play my songs
And sometimes all the night can be so long
And it's good when I finally make it home, all alone
While she lays dreaming, I try to get undressed without the light
And quietly she says how was your night?
And I come to her and say, it was all right, and I hold her tight

L'home gras juga amb el telèfon mòbil i no se n'adona que la noia s'ha aixecat de la banqueta i amb la tassa a la mà camina fins l'altre extrem de la barra per seure a la seva dreta.
Ella fa un glop del cafè amb llet i deixa un euro amb seixanta a la barra, diu alguna cosa a l'orella de l'home i tot seguit se'n va.
L'home aparta la mirada de la pantalla, fa una ganyota, s'agafa el braç esquerre i cau a terra.

All my life was a paper once plain, pure and white
Till you moved with your pen changin' moods now and then
Till the balance was right
Then you added some music, ev'ry note was in place
And anybody could see all the changes in me by the look on my face

#acampadabcn

No voldria ser o semblar res del què no sóc i reconec, de bones a primeres, que no hi he estat i per tant la informació que en tinc és la que rebo de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Parlo de les acampades.
Quan van començar, amb els plantejaments inicials, em van caure bé, les idees eren fresques i les propostes interessants.
L'intent de desallotjament d'en Puig em va semblar, parlant clar, una cagada considerable i crec sincerament que si interior hagués parlat amb els acampats i les acampades, aquests haurien accedit a desmuntar o retirar els objectes perillosos de cara a la celebració de la Champions.
El problema és ara, trobo que fa uns dies que la cosa divaga, escolto arguments que em fan pensar que tot plegat ja no és tant espontani com al principi i que certa politització partidista s'ha fet forat a la Plaça de Catalunya amb intencions poc clares.
També crec que el moviment que s'ha traslladat a les places dels pobles i ciutats més petits mantenen millor l'esperit inicial de la protesta i tenen més possibilitats d'aconseguir èxits parcials.
Sóc jo que estic raro o les acampades estant agafant un caire estrany?