Hi ha finestres de colors; blaves, vermelles, grogues i verdes. Un rellotge blanc diu que és tard o comença a ser-ho, tot depen de qui s'ho miri i de com ho faci, perquè quan ho pensem sempre surt bé com quan somies en anglès que el parles de puta mare i et saps les lletres de les cançons.
Com la pilota dels nens que, per molt fort que la xutin, mai no arribarà a la lluna. Les coses són. El bassal al final del tobogan és, sempre que plogui i l'hora de marxar cap a casa i baixar del gronxador capcot i resignat.
Hauria de ser fàcil com la parella que festeja i s'abracen i es beses i juguen, és l'hora del cel blau fosc i dels llums carabasses, de caminar cap a casa abstret del que passa a fora i distret del que va per dins.
Demà Errol Flynn.
Relats Conjunts
A sota de tanta roba,
tantes plomes, les joies i els guants,
rere aquesta mirada absent
i l'expressió neutra,
no sou res.
Sou buits, fantasmes sense ànima.
Us penseu que aneu disfressats
però ja fa temps
que els vostres vestits
i màscares us van atrapar.
Ara, espectres inexpressius
us passejareu exhibint les prendes
orgullosos d'uns parracs
que és l'únic que us queda.
Ballareu sense ritme i sense cor,
d'esma, recordant potser llunyanes
velles melodies ancestrals.
A mi ja no m'enganyeu més,
sé què amagueu:
Sou morts.
Una altra aportació als Relats Conjunts
dilluns, març 21, 2011
divendres, març 18, 2011
també podria ben ser que no tingués res a dir o a explicar
o que el que vull dir i explicar ho faci d'altres maneres
de veritat, demà miraré de posar-m'hi però no prometo res
