Un dia

Hi ha dies que comences adormint-te. Tampoc és res massa important però el que si que ho és, és anar agafant certes rutines de cara a l'estiu quan els dies seran llargs i espero que la feina dura. Després d'un cafè amb llet surts amb la carpeta sota el braç i marxes a fer aquella feina que d'entrada no es cobra però esperes que te'n porti de l'altra. I camines, com diria aquell, tris, tras, tris, tras... amb un mapa mal imprès del Google Earth ple de puntets blaus. I t'hi passes una bona estona i sues, perquè sobre el mapa tot es pla, però els carrers fan pujada...molta pujada. I penses que es millor deixar el cotxe a baix que al cap i a la fi la tornada baixant serà més fàcil. I busques bústies i hi vas deixant paperets, que t'agradaria que fossin com les pedretes que fan tornar la gent cap a casa o cap al telèfon.
Dines bocata i a la tarda ordinador i més mapes per demà i més fotocòpies i alguna factura que demà passat és últim dijous de mes.
Cap a quarts de nou del vespre però, va i et donen una bona notícia.Tot just abans de baixar a sopar. I penses que n'hi ha més d'un que estarà content.

Vaig a dir-li a la Marta.

dimarts, de febrer 22, 2011

per la finestra

reflectint-se a la paret

llum de lluna

dissabte, de febrer 19, 2011

- Molt bé, d'acord. Ara ja sé què és. Però podries dir-me d'on ve i per què ho tinc?
- No, em sap greu.

dimecres, de febrer 16, 2011

Últimament he descobert que és més inquietant no saber que tens que tenir-ho. 

Sigui el que sigui.

divendres, de febrer 11, 2011

Sota les travesses enquitranades de la tanca s'hi van amagant les sargantanes a mesura que m'hi acosto. Al solar, a l'altra banda del carrer, hi ha un esplugabous. Està brut. Normalment els ocells tenen el plomatge net però aquest sembla com s'hi s'hagués arrossegat pel fang i les seves plomes blanques són ben marrons.
Hi ha brots tendres als rosers i flors als ametllers. Ja és un tòpic patir per la gelada. I si només fos per això rai.

Pujant per l'escala al segon pis hi ha caixes apilades i cadires enfilades i portes amenaçadores. A fora criden però no ho sabré fins més tard quan m'hagin alliberat de fer postures estranyes en una superficie freda.
El sol toca la façana i a baix a peu de carrer hi fa fred. M'aturo. Sempre he pensat que és una mala idea, al final has d'esperar que es refredi i això vol dir més estona de tamboret que d'altra manera quedaria buit abans.
Quantes en fas amb mitja dotzena?

divendres, de febrer 04, 2011

Símil

Avui se m'ha acudit un símil (patilleru?): La relació entre Espanya i Catalunya és com el joc de pedra, paper i tisores. El problema rau en que mentre els espanyols saben i tenen els tres moviments, els catalans portem tota la vida només fent paper, no fos cas que si féssim tisores ells ens traguessin la pedra... i així no hi ha qui guanyi.

dijous, de febrer 03, 2011

Resposta

Als comentaris del darrer post em pregunteu que vaig respondre a la pregunta. Quan feia la feina de monitor (sí, tots tornem a tenir un passat) jo ja era xulo piscines, en excedència però ho era i abans de començar a la casa de colònies l'astronomia per mi eren quatre conceptes dispersos més o menys ben entesos.
És cert que després del curs de formació un, que mirava de ser el més professional possible, es va empapar del tema: La història del temps d'Stephen Hawking, Cosmos del Carl Sagan i manuals, llibres i articles variats.

Tot plegat que arriba el moment de la pregunta fatídica. Jo professional com era hauria hagut de respondre el que tant clarament torna a explicar en Dan en el seu últim post, però heu de tenir en consideració quatre excuses:
1a Jo no sóc, ni era, en Dan (afortunadament per en Dan).
2a Les sessions eren de cinquanta minuts i la classe s'acabava.
3a Era el primer cop que un nen em descol·locava.
i 4a El professor dels nens i les nenes estava a la sala.
Així doncs en un moment de covardia vaig deixar anar:

- Tu què pretens? enfonsar-me la classe!

En aquell moment tothom va riure i amb la riallada general vaig donar per finalitzada la sessió.
Mentre tots marxaven vaig anar a buscar el professor perquè m'indiqués qui m'havia fet la pregunta. Tots tres drets a la sala de l'espai profund vaig mirar d'explicar-li.

- M'és molt difícil explicar-te un concepte que ni jo mateix acabo d'entendre, vaig començar i, més menys que més, alguna cosa vaig dir...

dimarts, de febrer 01, 2011