Cartes al futur

Avui escoltava els podcasts de l'Internauta que tenia pendents. Per un error d'ells em vaig poder descarregar i avui escoltar un programa que va ser gravat fa una setmana però que s'havia de penjar dimarts vinent.

En el programa no se n'amaguen d'això, de fet arribats a un punt expliquen que en aquell precís moment al Parlament canten els Segadors després del nomenament de l'Artur Mas. La qüestió és que estava escoltant el passat en directe des del futur i se m'ha acudit pensar que hauria passat si en aquesta setmana, posem per cas, L'Artur Mas hagués hagut de dimitir per un viatge a Perpinyà... me n'he adonat que això no tenia res d'extraordinari i que passa i ho fem habitualment. No sé per què però he estat una bona estona fent bullir l'olla.

Tot plegat que se m'ha acudit una idea, no sé si és una bestiesa però podria ser interessant es diu Cartes al futur i si us fa gràcia en podríem anar parlant.

divendres, desembre 31, 2010

Herència

Efectivament els posts d'ahir van ser una innocentada. Ni plego, ni l'Elur (còmplice brillant de la farsa) es queda el blog. Perdoneu aquells i aquelles que us ho veu creure, però la idea de fer la broma va venir per aquí...

L'altra cosa és que arran de la broma n'ha quedat la idea de deixar el blog en herència. M'agrada, que voleu que us digui.

En el temps que porto per aquí n'he vist desaparèixer uns quants, n'hi ha que s'acomiaden i el deixen penjat, altres blogs s'esfumen d'un dia per l'altre i alguns s'han quedat allà immòbils amb l'últim post penjat com a record. El problema de tot plegat és que darrere del blog hi ha algú que durant cert temps m'ha interessat.

El primer cas com a mínim s'acomiada, sap greu però saps que ha marxat. En els dos últims casos la desaparició així a la francesa fa pensar: Què pot haver passat amb aquesta persona? Se n'ha cansat? Ha oblidat la contrasenya? Potser s'ha mort?

Ja sé que és macabre i més val no pensar-hi però que jo sàpiga les i els blogaires també podeu morir (jo no que sóc del clan dels McCasanovas).

I ves, que si per alguna cosa, Déu no ho vulgui, algú tingués la idea de morir-se seria bo que ho deixés tot arreglat amb un hereu o pubilla que ens informés a la comunitat del trist desenllaç. Més que res per fer un dol com cal i enviar, si s'escau, el condol pertinent. Que ja se sap que, per allò del neguit i l'angoixa, és més fàcil pair un decés que una desaparició.

La imatge és de l'Avi i d'aquí.

dimecres, desembre 29, 2010

la pubilla sóc jo...

Quan en Jordi em va fer l'oferta de quedar-me amb el Cròniques no sabia com prendre-m'ho. Evidentment em vaig sentir afalagada, només faltaria, però em feia molta pena que ell deixés d'explicar-nos les seves cosetes.

Quantes vegades no ens hem trobat ell i jo amb coincidències que ens feien somriure? o plantejar-nos si realment no ens coneixíem? Diria que més d'un/a de vosaltres també ho ha pensat. Fins i tot ens van acusar de copiar-nos els posts o l'estil.

A mi em va agradar molt trobar-me a una persona per aquest món virtual que mirava, més o menys, el món tal i com el miro jo. Perquè siguem sincers, ja m'agradaria a mi ser tan bona com ell n'és de bo.

I res, que accepto el repte de tirar endavant aquest bloc preciós.

I tot perquè tinc una debilitat extrema pel Mugró... a part de la que puc tenir per qui fins ara se'n feia càrrec.

Gràcies Jordi per pensar i confiar en mi.

Per què... que passi de ser 'cròniques de sota el mugró' a ser 'cròniques d'un mugró'... no, no?

Feia broma, feia broma! És que era tan fàcil fer-la aquesta!

Espero que tenir un Cròniques estil elur no us sigui gaire traumàtic. Ens llegim!

dimarts, desembre 28, 2010

Au revoire

Fa temps que vaig llegir a algun lloc que la mitjana de vida d’un blog era de dos anys, nosaltres n’hem fet sis. I com que això s’ha de fer ràpid que si no costa més us ho dic de tirada:
Me’n vaig, companyes i companys és hora de plegar veles... però sabeu què? Ja fa dies que em voltava pel cap i em feia com mitja peneta deixar-lo així apagant-se poc a poc o esborrar-lo.
Què passa amb els blogs que s’acaben?
Hi ha un cel i un infern pels blogs?

Tot plegat que se’m va acudir una idea. Deixar el blog en herència a algú que se’n volgués fer càrrec. Ho vaig preguntar a tres de vosaltres i una em va dir que sí.

Ves per on tinc pubilla que a partir d’avui mateix és quedarà el Cròniques i el cuidarà com es mereix. Cuideu-me-la a ella tant bé com ho heu fet amb mi.

Per mi res més, moltes gràcies per haver estat aquí aquests anys i ja ens anirem veient als comentaris del nou Cròniques... o no.

Bon Nadal!

dissabte, desembre 25, 2010

Carrer

Sabonets de colors, un home gras amb bigoti toca l'acordio i un noi jove frega la sola de la sabata a la vorera per desenganxar la merda de gos que acaba de trepitjar.

Un home passa plorant i una nena rient.

Una abella sobrevola un pot de nutella i un senyor gran de cabells blancs es grata els collons.

Uns quants coloms es barallen per una porció de pizza i a sobre el banc l'indigent dorm panxa amunt amb el braç penjant i la mà oberta encara pidolant.

dimarts, desembre 21, 2010

Dinar improvisat

Ingredients:
Un tros de cansalada
Un pit de pollastre
Una ceba ecològica
Dos grans d'all no ecològics
Un potet de tomàquet fregit Hida
Un pot de pebrot vermell escalivat Consum
Tres tasses d'arròs de la Camarga
Sal, pebre negre, pebre vermell picant i oli

Sofregiu amb oli la ceba tallada petita, afegiu-hi el tros de cansalada i el pit de pollastre tallats a tires i els dos grans d'all sencers. Quan estigui tot ben sofregit poseu-hi el pebrot escalivat tallat i el tomàquet fregit. Salpebreu-ho al vostre gust.

Incorporeu l'arròs i el barregeu amb el sofregit. Afegiu l'aigua i deixeu que bulli mitja hora (en cas de que ho feu amb una altre arròs que no sigui de la Camarga el temps d'ebullició l'heu d'adaptar al tipus d'arròs)

Mentre s'acaba de coure feu la foto, aneu a fer el post i pengeu-lo.

Apa siau que me'n vaig a dinar.

dissabte, desembre 18, 2010

Tots pretenem semblar alguna cosa o altra
però al cap i la fi, quan menys ho esperem
i per una escletxa, se'ns escapa el veritable jo.

divendres, desembre 17, 2010

en gris blavós

les boirines degraden

lluny les muntanyes

dimarts, desembre 14, 2010

Barça

El Barça ha signat un contracte de publicitat amb la Qatar Foundation i ara una bona part del barcelonisme s'esquinça les vestidures per haver acceptat diners d'una dictadura absolutista. Potser tenen part de raó però em pregunto quants d'aquests han deixat de comprar o usar productes que siguin o continguin elements xinesos? 
Moltes vegades queixar-se és més fàcil que ser coherent. 

dilluns, desembre 13, 2010

Teletac

Aquell dia havia oblidat el Teletac i va haver de passar pel manual, de targeta no en tenia. Abans d’arribar va butxaquejar per trobar les monedes, u dinou. Tot plegat va aconseguir un euro amb cinquanta. Si hagués rebuscat més els hauria trobat justos.
El carril estava buit i mentre reduïa va abaixar la finestra. Es va aturar davant de la guixeta i la va veure.

- Bona tarda, va dir mentre allargava el braç i deixava caure les monedes a la mà de la noia

Ella va somriure, jove, preciosa, rinxolada i amb una mirada neta, fosca i directa.

- Bona tarda, va respondre. I en tornar-li el canvi va tocar suaument la seva mà.

Quan va sortir del peatge sabia del cert que estava enamorat.

L’endemà a la mateixa hora hi va tornar, la volia veure per dir-li que l’estimava i que desitjava passar la resta de la seva existència al seu costat. Li oferia una vida senzilla però plena d’amor. Pel pis no se n’havia de preocupar, ell ja en tenia un de gairebé pagat a Argentona i amb el seu sou i el d’ella com a cobradora de peatges farien de sobres. Fins i tot es podien plantejar llogar un apartament petitó a la Costa Brava. Hi havia el tema de la diferència d’edat. Ella com a molt devia tenir divuit o vint anys i ell passava llarga la quarantena... Amb amor tot es supera, va pensar i després del segon fill la diferència no es notarà tant. Es ben sabut que les dones envelleixen més que els homes.
Quan va arribar al peatge amb el seu millor somriure ella no hi era, hi havia un home amb bigoti:

- Uno diecinueve, va dir mentre assenyalava el marcador. Deu ser el seu dia lliure, va rumiar mentre enfilava cap a Mataró, potser demà. Però l’endemà tampoc no la va trobar i l’altre tampoc, ni el següent...

Han passat dos anys i tres-cents seixanta mil quilòmetres des que la va veure i ja no el duu mai el Teletac i si el duu no l’usa, sempre passa pel manual. Però al peatge de Vilassar pel cap baix n’hi ha quatre de carrils manuals. Ha provat de passar el mateix dia de la setmana a la mateixa hora pel mateix carril. Res. Ha passat el mateix dia per tots els carrils manuals, tant en sentit nord com en sentit sud. Tots els dies de la setmana. I res. Ho ha provat a diferents hores del dia i de la nit. Ho ha provat als altres peatges de la mateixa autopista... i de totes les d’ACESA. Tot inútil.

Ara té un problema, s’està quedant sense diners. Massa peatges i benzina l’estant deixant pelat. Ha provat de demanar els descomptes a la concessionària tot presentant rebuts però li han respost que només s’apliquen en cas de pagar de forma automàtica... La seva vida és com un llibant a punt de trencar-se. Ha perdut la feina pels retards i les absències injustificades i aviat el desnonaran del pis per no haver atès els rebuts de la hipoteca

Ahir al Parlament ERC i CiU van demanar el rescat dels peatges. Ell prega que pel seu amor la proposta no prosperi.

dimecres, desembre 08, 2010