D’aquí a una estona llarga en sumaré set i en restaré un, seré primer i a més primer bessó. Hauria d’agafar el de Les corts a Sant Adrià i trucar a Àustria però no ho faré.

Si no em fes tanta mandra, al carrer de l’Aglà quatre, demanaria un licor amb gel mentre rumio en la importància dels anys començats en dilluns o dimarts i en la correspondències coreanes de dos mil tres-cents setanta-sis i dos mil dos-cents noranta-un.

Entre tanta reflexió potser em prendria un altre licor dolç...

Vaig d’un lloc a un altre, del tecneci radioactiu a l’objecte de Messier a la constel•lació d’Orió que té magnitud set.

M’agrada Oriò, deuen ser reminiscències de Mas Muxach, de les nits d’hivern i de les òlibes marcant territori.

Pobra Julia Drusa i pobre Ciceró i pobres de nosaltres que vam patir vuit anys en George W. Bush. No tot són desgràcies però:

...del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l'amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya.

I ves, que tot plegat un més i posats a demanar que siguin d’or i amb la punta esmolada oi?

Tiranies

Tinc mòbil. No sé si dir a contracor o a desgrat però el tinc. I si he de ser franc del tot, a més, he de declarar que en tinc dos, el particular i el de la feina. No m’agrada barrejar coses.

M’agrada pensar que el fet de tenir-los no m’obliga a res tret de pagar les factures corresponents, sembla però, que hi ha una part del món que pensa diferent. I si no fixeu-vos en aquestes tres preguntes/sentències:

1- On ets? Què fa pensar a la gent que tenir mòbil m’obliga a dir on sóc? No n’has de fer res!, respondria malcarat si no em fes vergonya ser-ho.
2- Pots parlar? I es clar que puc, sinó no t’hauria respost.
3- T’he trucat i no m’has dit res. I m’has de renyar? Hi ha alguna llei que em forci a respondre una trucada ara o d’aquí a tres minuts o tres hores quan vegi el missatge a la pantalla del mòbil?

Quan només hi havia telèfons a casa ningú no ho preguntava/deia això.

Explicaven a l’escola allò del fet comunicatiu que havia de tenir un emissor, un receptor i la voluntat mútua d’intercanviar informació.

Reclamo el dret a decidir si vull o no comunicar-me i per tant a fer cas omís de les trucades quan em convingui.

Especialment si estic assegut a la tassa del vàter.

Tal i com havíem quedat, he anat a veure la Maria per mirar de netejar la piscina. He trucat a la porta i m'ha sortit el gos petit a bordar. Després ha sortit ella.

Mentre remeno el filtre i el motor m'explica que en Josep l'ha trucada aquest matí però que ja n'està farta de les anades i vingudes d'ell, que ella vol un home com cal i si s'han d'estar junts ha de ser de veritat que si no ella es ven la casa i se'n va a viure prop de la filla i les nétes. A sobre el gos gros el té malalt, displàsia l'hi ha dit el veterinari, i no s'hi pot fer res... l'hi ha posat una injecció de cortisona però amb prou feines pot aixecar el cul. Es veu que a la pobra bèstia li queda poc i ella no se'n sap avenir, no pot imaginar no tenir-lo. Els ulls se li neguen i la veu se li trenca. Puja escales amunt i em quedo sol al garatge acabant de netejar els filtres i posant el rellotge a l'hora.

Quan surto té els ulls vermells i un mocador a la mà, em demana si vull un cafè. Li dic que no cal però xerrem una estona de gats, de la piscina, del veïnat, de tot i de res. Fins que torna a riure.

Xulo piscines psicòleg.

- Hola Maria, sóc el xulo piscines. Trucava pel tema de la neteja, és que he trucat al Josep i m'ha comentat que era fora i que et truqués a tu.

- Sí, és a Lleida i saps què? Que aquest cop val més que no torni...

- D'això... et sembla que quedem per demà?

Aniversari

El petit coleòpter que havia anat a saludar als nouvinguts, després de cinc mil milions d'anys d'esperar una visita, estava tan content que havia decidit, així d'entrada, explicar-los el sentit de la vida, la fórmula de l'eterna joventut i com evitar les trucades comercials. Amatent a peu d'escala, va sentir clarament les primeres paraules del visitant

- Això és un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat.

Les seves últimes abans de morir trepitjat van ser diferents:

- Quina merda!

- Depèn de com posis la cullera t'hi veuràs del dret o del revés

- I això què vol dir?

- No res, només passa.

bon cap de setmana!

Low battery.

Torno de la feina, estic cansat, aquesta nit passada en prou feines he dormit tres horetes, avui volia plegar aviat però no he pogut.

L’Uri se’n va i fem un sopar de comiat. Quan arribem el nano dorm però la petita no i surt per la finestra cridant:

- A’ Loliiii, A’ Pataaa!!
- Fes-me un petó, li demano i m’abraça amb els braços petits i em clava un petó als morros, de novios, amb baves i tot però m’és igual.

Anem una estona a la piscina i juguem amb les pilotes mentre no para de cridar, de riure, de parlar i d’empassar aigua. Quan toca sortir plora però no gaire.

No sopa massa, per ella ja és tard i va canviant de braços. Ara em toca a mi:

- Què ets guapa?
- Sííííí!
- I jo que sóc guapo? Se’m mira molt fixament amb aquells ulls blaus mentre s’ho pensa. M’agafa la barba i diu:
- Sí, després em fa un petó de camell, un altre de papona, un sustu i una altra abraçada.

Ja torna a haver-hi dues dones que em diuen guapo...

És tard, tornem cap a casa i tinc ganes de ficar-me al llit i dormir unes quantes hores seguides.

Full battery.

Neu

Sabent que tard o d’hora la trobaria a faltar, vaig agafar un grapat de neu i el vaig guardar al congelador, per posar un trosset d’hivern a l’estiu.

Raure

Últimament trobo que la qüestió no és tant si guanyar o perdre,

tot plegat rau en si et deixen o no et deixen participar.

Geometria

Torno a paisatges coneguts i m’entretinc amb les geometries de fenc... pi, erra quadrat per la longitud o el llarg, per l’ample, per l’alt... i mentre cubico camps de rostolls passen gira-sols i arbres de soca amplíssima i ombra agraïda.

Analitzo paràmetres fàcils i una papallona s’atura just a sobre del vial que em cal i em sap tan greu destorbar-la. Sort que treballo sol i no he de donar explicacions per fer el badoc una estona. pH set sis i clor u amb tres. Un corb s'atura al filat.

És massa tard quan torno i puc fitar el sol directament, són les boires de prop de casa que l’emmascaren abans d’amagar-se rere el Montseny. Hauria d'estar sopant i encara em truquen i jo, ruc de mena, contesto:

Demà a les quatre... d'acord fins demà... bona nit.

A veure, aparentment el sol fa un diàmetre de...

10J

Ahir de manifestació, com molts segons alguns i com no tants segons el altres, com sempre vaja.
La Marta que en això de les cares és una mica crack para un tio i li pregunta:

- Tu ets en Taxidriver?

Però anem a allò de sempre que és del que es tracta. Allà on éreu vosaltres que cridava la gent?

Volem decidir un estatut que ens faci encaixar en una Espanya plural i respectuosa de la nostra identitat com a nació?

Per on jo vaig passar no.

Pla B?

Ja sé que a alguns no us fa massa el pes que parli de política, però és que em sento estafat, timat, enganyat i traït.

I no parlo del TC que d’aquests ja m’ho esperava, parlo dels polítics catalans. De tots menys els del PP, aquests no enganyen, des de sempre han anat a per nosaltres, se n’han sortit i ara lògicament celebren la victòria. Trist i llastimós però coherent.

Parlo de la resta de partits. Fa quatre anys que saben que la sentència seria negativa, de fet ho sabíem tots, i quan els periodistes els preguntaven quin seria el pla B quan això passés la resposta era:

a. no posem la bena abans de la ferida o
b. no s’han d’ensenyar les cartes al contrincant

Ara ja ha passat i ningú no té ni una trista bena, ni un pla B, ningú no ha pensat cap mena d’estratègia, és més, l’única proposta, que a sobre no han fet ells, és una manifestació (llegeixis derecho al pataleo) i es dediquen a espatllar-la discutint que sé jo de lemes i senyeres.

Dissabte els catalanets i catalanetes sortirem a queixar-nos i diumenge ells, els polítics catalans, es penjaran la medalleta i diran que ha estat un èxit de manifestació i dilluns tornaran a la seva feina d’incompetents com fins ara, que qui dia passa any empeny i d’aquí a no res hi haurà eleccions i seria cosa important de no perdre pas la cadira. Que per aquesta contingència, donat el cas, segur que en tenen de pla B.

- Ara que ets aquí em podries ajudar a afluixar aquest cargol?, em demana. Agafo el tornavís reversible de mànec groc i l’afluixo sense massa problemes. Quan ja sóc fora em truca:
- Jordi t’has deixat el teu tornavís i t’has endut el meu.
- Jo no en duia de tornavís, li dic.
- El meu era d’estrella i aquest és pla.
- Dona-li la volta, responc. Fa un silenci llarg.
- Si us plau, em suplica – oblida aquesta conversa.