Relativitat
Posem per cas tu i jo
que ens acostem
fins a tocar-nos.
Som dos cossos
que en desplaçar-se,
encara que sigui ínfim,
modifiquem els eixos i les masses,
alterant en milmilionèsimes
de segon la durada
d’aquella estona.
dijous, de maig 27, 2010
Verdet
Ahir pel xulo piscines era festa, l’altra cosa és si en va fer o no, però era festa. I a les set de la tarda vaig decidir que no agafava el telèfon d’un client del mateix poble que en principi també feia festa.
Aquest matí mentre feia les meves ablucions habituals el client ha tornat a trucar i tampoc no l’he agafat, no podia deixar el que estava fent. Quan he arribat a la feina l’he trucat. No ha contestat.
Al cap de deu minuts em torna a trucar i ara sí responc:
El món sembla que s’acaba perquè té la piscina verda, se n’ha donat que l’equip de desinfecció no ha funcionat i per tant s’hi ha fet algues. Has de venir ja – em diu.
Ja - li dic – no pot ser. Avui estic molt atrafegat, ahir va ser la fira i aquest matí haig de desmuntar el tinglado i després tinc tot el dia ple amb visites concertades. Haurà de ser demà al matí.
Ara sí que el món s’acaba, els seus fills no es poden banyar amb la piscina tal com està perquè els fa fàstic i sí o sí hi haig d’anar que per alguna cosa va pagar un equip que hauria d’evitar que aquestes coses passessin.
Penso com de fastiguejades es deuen sentir les seves pobres criatures quan van a banyar-se al mar tant ple d’algues i fins i tot de peixos, però com que no tinc més ganes de discutir li explico que parlaré amb el jefe per veure que s’hi pot fer. Com era d’esperar a mig matí ell també truca al jefe (no fos cas que jo me n’hagués oblidat) i finalment jo perdo part del meu temps per dinar per arreglar una bestiesa que ell sol ja havia arreglat.
Avui un home ha perdut la meva simpatia. Probablement amb un “fes el possible per venir si-us-plau” hauria aconseguit el mateix sense amargar-me la vida, però es veu que, en aquest món que avui s’acabava per una mica de verdet, a mi m’ha tocat el rebre.
dimecres, de maig 26, 2010
Relats Conjunts
Anem a cercar el teu home filla meva, que arriba de pescar i portarà peixets bons. A la platja amb aigua de mar els rentarem ben nets i tapats amb roba de cotó els posarem al cistell per dur-los a mercat. Els més petits seran per nosaltres, ningú no els vol els més petits i són prou bons per fer-ne sopes amb arròs.
Porta el seu fill al mar filla meva i tu cenyeix-te bé el davantal que el teu marit vegi que estàs prenyada, que als pescadors les mainades els criden cap a casa quan són lluny i feinegen.
Anem a buscar el vostres homes filles meves, que aquest cop han tornat i preguem a la Mare de Déu del Carme que ens els cuidi i els torni que al vostre pare ja se’ns el va endur.
Una altra aportació als Relats Conjunts.
Ja ho té això la vida del xulo piscinas, en menys de vint-i-quatre hores t’has de fer amb la Tura, l’Ausàs, el Pelegrí i sense saber-ho amb la Calamanda.
També pot passar que en el mateix període de temps, mentre proves de fer un contrallum, sentis la frase que podria fer que la teva vida fes un tomb:
- Como se te caiga el niño te arranco la cabeza.
diumenge, de maig 23, 2010
Space invaders
Un dia et desperten de sobte a les set del matí. Mau! quan el mòbil sona tan aviat. Aquell mateix dies i per causes ben diferents, o no, ves a saber tu, l’acabes a l’hospital i canvies el llobarro i les bledes per bocates del Viena i un punt.
És un dia estrany i trist, al món hi ha menys debat i discussió i la mistela del seixanta tindrà un procés gradual de davallada. Fent el viatge en cotxe, sense haver esmorzat, te n’adones que comptat i debatut és com als space invaders però vistos de l’altra banda. Només en queda una a primera fila, cada cop en queden menys que et protegeixen a la segona i pateixes per ells, et recolzes amb els que tens al costat i donaries la vida per que tens al damunt.
dimecres, de maig 19, 2010
Nord
Al cementiri blau de les papallones blanques
de les flors grogues tan sols en queda una pols ocre escampada per terra.
Els borrissols de cotó fluix s’acumulen als racons
fent napes immenses i flonjes
i de l’arbre petit en surten fils de porpra.
Hi ha llavors que volten en la caiguda
Hi ha llavors que volten en la caiguda
fent espirals sense xiulet i omplen el bassal petit.
Un rat penat enlluernat acompanya una oreneta que recull aigua
i una cuereta passeja sobre el verd.
Bufa un ventet suau i sona música apresa dels nòmades.
Bufa un ventet suau i sona música apresa dels nòmades.
Tranquil·lament.
dilluns, de maig 17, 2010
raó
Els dos paletes jubilats treballen fent una caseta de jardí, al més vell li tremola la mà i fa de peó, l’altre s’enfila bastida amunt i remata les teules.
Porten tants anys treballant plegats que ja se saben les bromes, els insults i les respostes. Sempre han estat les mateixes.
Ara es discuteixen a l’hora de canviar la bastida, que si falca-la aquí, que no de revés, que si tomba el llistó i posa la fusta, que no... al final el vell té raó i l’altre li ho reconeix:
- Quan tens raó, tens raó i s’ha d’admetre.
- Saps què et dic?
- Què?
- A prendre pel cul amb la raó!
divendres, de maig 14, 2010
Són tres quarts, entro al bar a fer un tallat i temps abans d’anar a treballar. Com els últims dies, els cambrers i la cambrera rossa dinen a la barra i un d’ells s’ha d’aixecar per fer-me el cafè. Li toca al moreno.
A l’escurabutxaques de l’entrada, al costat de la porta, hi ha el mateix home d’ahir. Avui va tot conjuntat amb un jersei gris de rombes. Crida al cambrer:
-Jaume!, deixa un bitllet de cinquanta euros a la barra i aquest cop, el calb, s’aixeca per donar-li dos paquets precintats de monedes d'un euro.
M’acabo el tallat mentre llegeixo que una noia xinesa ha passat el càsting per tocar als passadissos del metro de Barcelona. Ella toca una mena de mandolina tradicional.
Quan falten dos minuts per les quatre deixo l’euro amb deu al costat del got buit i tanco el diari. El noi de la màquina torna a cridar:
-Jaume! Mentre deixa uns altres cinquanta euros més.
Me n’adono que en menys d’un quart d’hora s’ha gastat el que un xulo piscines free lance ha de treballar dos dies per guanyar.
dimarts, de maig 11, 2010
Boira
Avui de bon matí hi havia boira i bona part del camí per anar a treballar l’he fet no veient-hi més enllà d’unes desenes de metres. Però com passa molt sovint la boira s’ha acabat en sec, com si algú hagués marcat una línia:
Fins aquí la boira.
De cop he vist l’alba i se m’ha acudit que a les antípodes, més concretament a Te Anau, algú ha sortit d'una boira espessa de tardor i ha vist, en el mateix sol, la posta. I he tingut enveja.
dilluns, de maig 10, 2010
Interpretacions
Segurament la gràcia és aquesta i a més a més m’encanta, però cadascú entén el que li dóna la gana. I m’he parat a pensar que seria una bona cosa intentar deduir el caràcter del qui llegeix en funció del comentari que deixa.
Perquè en dos dels últims posts que he penjat les interpretacions que feu del que he escrit em deixen força parat.
I tot i ser conscient que sovint sóc força críptic ja no sé si sóc jo que no m’explico o vosaltres que sou rares i raros de collons... o totes dues coses.
dissabte, de maig 08, 2010
- M'agradaria marxar, deixar-ho tot enrere, fotre el camp i començar de nou lluny de tot i de tothom.
- Si o què? Ho fem? Marxem?
- Ara?
- Sí
- No puc, demà tinc feina.
divendres, de maig 07, 2010
Red Bull
Surto del Carrefour, m’hi he comprat el dinar: una llauna de bolets, cigrons i carn picada. Al cotxe del costat un pare carrega la compra al maleter amb el seu fill que deu tenir vuit o deu anys. D’una de les bosses en treu un Red Bull, l’obre i en fa un glop.
- Ens vols una? Li pregunta al nano
Tots dos entren al cotxe amb la llauna a la mà i la olor embafadora del líquid em fa pensar en la carta de l’escola dient que últimament el nano presenta símptomes d’hiperactivitat.
dijous, de maig 06, 2010
Tot és posar-s’hi sense pensar-ho massa, esperant que vagi fluint com una cosa normal, espontània, natural. Sabent del cert que mentre a fora encara plou les paraules aniran brollant com ho feien abans, arribant confoses com la llum carbassa del carrer.
Potser em calia en Dexter, ves a saber.
Aquesta nit l’he tingut per partida doble: en Morgan fins ara i el Gordon als volts de la mitjanit.
