Pau
Surt de casa ben arreglat, pantalons gris marengo ben planxats, americana de conjunt, camisa blanca i corbata tot fet a mida i per força. En Pau pesa més de cent seixanta quilos. Les sabates les ha de buscar en botigues especialitzades.
Sempre ha estat gros, no se sap si per problemes de salut o simplement per menjar en excés i pel poble corren malnoms de tota mena, el més habitual és en Pau gordo.
Fa anys quan en tenia poc més de setze va esbotzar, al saltar d’una cadira, el terra de fusta de l’escenari del teatre municipal. Al recordar-ho se’n reia:
- ... i jo que salto i m’enfonso fins als genolls. I la feina que veu tenir a treure’m d’allà.
Sempre ha estat un tros de pa i mai no ha tingut un no per a ningú. Les festes a casa seva eren memorables amb el Queen killers a tot drap i el llum vermell. Ginebra, martini, whisky i aspirines a l'ampolla de coca cola. Quan tenia ganes de parlar escoltaven Mike Oldfield.
Allarga la mà per saludar-lo. Les seves són grosses i molsudes com tot ell, d’aquelles que quan t’agafen sembla que t’embolcallin. L’encaixa amb força i un somriure ample a la cara rodona.
- Què hi ha Pau? On vas tan mudat?
- Ves doncs mira, a sopar una mica, a prendre alguna cosa i després de putes. La resposta directa el descol·loca.
- Home Pau vols dir que et cal pagar...?
- Sincerament Roc, mira’m bé i diga’m si tinc cap opció de lligar.
divendres, de gener 29, 2010
Poltergeist
Assegut impotent davant la pantalla del televisor sentia com, des del fons, molt llunyà, talment com si fos la Carol Anne, el seu cervell desesperat demanava ajuda.
dijous, de gener 28, 2010
Ja va sent l'hora de començar a moure's.
El problema però és a l'hora senzill i complicat:
Cap a on?
dimecres, de gener 27, 2010
Un meme!
El mestre Zinc engega en aquest post, com aquell qui no vol i ara que sembla que comencen a còrrer pel facebook, un nou meme per tal que Infestem la catosfera de retratos robot! (sic). Jo que sóc de mena obedient i bon minyó m'afegeixo a la proposta i què coi, com que avui tampoc sabia que penjar he anat a la pàgina de marres i m'he fet el meu, que no s'assembla gens a mi però per provar-ho no s'hi perd res. Bé de fet les ulleres sí que són clavades.
Qui més s'hi afegeix?
dimarts, de gener 26, 2010
Gastat
Torna a ploure, a fer núvol i les boires sobre el Montseny. Gris de nou. En un altre moment no negaré que m’agrada la pluja però des que som aquí no hem tingut dos dies seguits de sol i, hores d’ara, ja em calen per començar a gaudir del nou espai que em triat per viure. A més els genolls em fan mal.
Xacres de vell? Encara no, no fotem! Més aviat de gastat.
dilluns, de gener 25, 2010
Somnífers
Avui va de somnífers, que fa molt temps que no en parlo. Me’n saltaré un quants i aniré només pels del 2010, que porto un bon ritme i és qüestió d’aprofitar-ho.
El primer, Botxan de Natsume Sôseki, és un llibre senzill, fàcil i ràpid de llegir on s’explica la història d’un jove de Tokio que és contractat per fer la seva primera feina de professor de matemàtiques a un poble rural en una illa llunyana i un cop arriba es dedica a jutjar la gent del poble des de la seva visió presumptament cosmopolita i una posició moralment superior. La meva sensació és que l’autor, aquesta superioritat moral i cosmopolitisme se les creia, i això li dóna un punt a la història que no m'acaba de convèncer. Tot i això és un bon llibre per descobrir alguns usos i costums del Japó rural de principis de segle XX.
El segon no l’hauria d’haver llegit. O sí. Però és que a mi aquest home em desarma. Un cop m’hi he ficat em sap greu posar-me a escriure res perquè tot plegat em resulta barroer i lleig. Parlo de Miquel Martí i Pol i el llibre Haikús en temps de guerra. Una meravella per llegir en petites dosis.
I l’últim li devia. El vaig demanar a la llibreria i me’l van fer portar però amb el tema del trasllat i tot plegat va quedar la cosa aparcada i dins d’una caixa, però ja ho tenim. Es tracta de Una sortida digna d’en Jesús M. Tibau un altre llibre de contes que he trobat deliciós. Dir això quan el tema principal és la mort, podria semblar frívol o malaltís, però no ho és. En Jesús ens presenta la mort des de diferents punts de vista: la tendresa, la ironia, el sarcasme o directament la conya en contes més o menys curts i de temàtiques variades. Per destacar-ne alguns: L’última batalla, Massa visceral, Tossut de mena, Secundaris (per haver recordat la primícia a L’Escala) o la genial brevetat de Motius.
Sé que molts ja l’heu llegit i que faig tard però us el recomano per si de cas.
diumenge, de gener 24, 2010
Pornografia
M’assec davant el televisor i comencen les notícies de la Sexta, mostren unes imatges on es veu un home que entra a una perruqueria i mata a trets una dona. El primer tret és al cos i l’últim de molts, quan la noia ja és a terra, al cap. Aquest últim tret m’impressiona moltíssim.
Han passat la notícia al sumari. Després mentre sopem tornen a passar les imatges, aviso a la Marta que abaixa el cap per no veure-les. Jo també. Quan crec que ja s’ha acabat miro la tele i veig que les tornen a repetir.
La Sexta s'equivoca, el que ha fet avui és pornogràfic, i no és la primera vegada (recordo un crim de la màfia a Itàlia). No s’hi val tot per l’audiència. Em plantejo què hauria fet la persona que ha decidit posar les imatges si la morta hagués estat amiga seva.
Aquests dies amb el terratrèmol d'Haití totes les cadenes ens mostren imatges duríssimes on es tracta les persones mortes amb una fredor i una brutalitat fora mida.
Potser la intenció és sensibilitzar però cal fer-ho d'aquesta manera? Calia mostrar un assassinat amb tota la cruesa? Tractar la mort i l'assassinat com si fos una pel·lícula o un videojoc no és el camí. La vida no ho és un videojoc ni una pel·lícula, la sang no és ketchup i la mort no és de mentida. Els morts són de veritat i em penso que mereixen més respecte.
divendres, de gener 22, 2010
Paisatge
Un gat trenca la quadrícula i m’espanta, el semàfor, lluny, està vermell com el led del televisor del veí. És el primer cop que veig un semàfor i una tele des de la finestra de casa.
A fora no hi ha ningú, ni soroll. Ara les teules no són grogues, ni les parets vermelles però a les teulades i a les xemeneies els claus encara hi són.
He posat un plat amb molles de pa i trossets de nous, però ara està ple d’aigua.
És de nit, fred, carbassa i plou.
dijous, de gener 21, 2010
fragment
- no ho sé pas, va dir - deu ser l’enyor d’un horitzó, de cels amplis i oberts, de llum vasta i clara. Suposo que el què em cal és trobar un nou punt de fuga on posar-hi el sol per després poder traçar noves línies.
dilluns, de gener 18, 2010
Els amics de les arts
Deu fer cosa de mig any, potser una mica més, em van arribar notícies d'un nou grup que em deien que s'assemblaven al Manel i que ho feien prou bé.
Vaig buscar Els amics de les arts al MySpace i vaig visitar la seva web on es poden descarregar els seus primers treballs. Després vaig fer-me amb l'últim cd i me'l vaig posar al mòbil per poder escoltar-lo amb calma (ho faig mentre treballo). Cal dir que el disc, tot i que està força bé, pel meu gust fluixeja una mica en algunes cançons, però havent-los sentit tocant a la ràdio i a la televisió, alguna cosa em deia que en directe havien de millorar i ahir vaig anar a comprovar-ho. Efectivament és així, en directe guanyen molt, les cançons en general sonen més directes i espontànies i l'espectacle farcit d'anècdotes-històries quotidianes es fa divertit. Barregen cançons de tots els seus treballs i hi afegeixen alguna sorpresa. Una bona recomanació amb personalitat pròpia.
diumenge, de gener 17, 2010
Relats Conjunts
Al despatx oval el president Joe Biden reunit amb el comitè de seguretat analitzava la situació.
- No m’ho crec, deia – no em puc creure que després de dos mesos encara no haguem agafat l’assassí del president Obama. No us n’adoneu que estem sent la riota de la comunitat internacional.
- Senyor President el tenim identificat, el van filmar sis càmeres de diferents edificis i bancs, és un terrorista internacional anomenat Carlos i podem assegurar que no ha sortit del país, fins i tot podríem dir amb tota certesa que no ha sortit de Nova York.
- El que vulguis Mueller però no l’hem agafat i ara per ara això és prioritari. Panetta vull col·laboració absoluta entre les dues agències i si no em porteu el cap d’aquest tio us tallo el vostre.
- Com et sents?, va preguntar-li
- Estrany… d’això, estranya
- No pateixis, és normal, això us passa a tots i a totes. Et costarà una mica acostumar-t’hi però és qüestió de temps.
La Carla va estrènyer la mà del doctor amb més força de la es podia esperar i va sortir al carrer. Plovia i va obrir el paraigua d’home que duia. Va pensar que l’havia de canviar. Va cridar un taxi.
- Al JFK si us plau, sortides internacionals, va seure creuant les cames com no ho havia fet mai fins aleshores, va sospesar-se els pits encara un xic adolorits i va somriure.
Una altra aportació als Relats Conjunts
divendres, de gener 15, 2010
Sopar
Avui he sopat. Ves quina novetat oi? Ahir també, però el d’avui ha estat diferent. D’entrada perquè m’he saltat el règim, que d’això ja en parlaré un altre dia, no de saltar-me’l si no de fer-lo.
I de sortida perquè a part de mi a la mateixa sala hi havia una vintena de persones i en Felip Puig, que també és persona però se’l coneix més com a polític. Cal dir d’entrada que, de bones a primeres, no em queia massa bé. Probablement per la feina que li fan fer al partit i per què políticament no som de la mateixa corda. De fet em penso que ara per ara ningú no ho és de la meva corda... O jo no sóc de la corda de ningú. Tot podria ser.
El sopar molt bo i per la meva dieta molt contraproduent i de la xerrada ras i curt tres conclusions:
La primera és que en Felip Puig de la seva feina en sap molt.
La segona és que en la distància curta tampoc no ha millorat massa la meva opinió.
I la tercera és que en aquest país nostre o hi ha un canvi molt bèstia o mai no canviarà res.
I sabeu què? Doncs que em sap greu.
dimecres, de gener 13, 2010
Va pensar que era hora d'oblidar,
així que es va asseure al sol i
va deixar que els records es fonguessin
com la neu sobre les teules.
dimarts, de gener 12, 2010
rei
He anat a la carnisseria que fa cantonada i no hi tornaré, no m’ha agradat la olor que hi feia. Són aquestes altres coses que passen quan et trasllades, com fa quatre anys que no sabíem massa on anar a comprar.
És curiós com ens acostumem a comprar a certes botigues. A Torroella anàvem sobretot a Can Mestres a buscar el verd i Can Ferran a buscar la carn i els embotits i formatges. Quan a un lloc et coneixen tot és més fàcil, es crea certa complicitat que et dóna confiança. Com el dia que vaig demanar pollastre i tot i que n’hi havia dos a la nevera van dir-me que no en tenien, que aquell dia no tocava pollastre.
Ara hem de tornar a començar i ens cal una carnisseria/xarcuteria, un verdulaire i un forn. Potser us semblarà una tonteria però que la dependenta em digui “rei” em fa sentir a casa.
Ara hem de tornar a començar i ens cal una carnisseria/xarcuteria, un verdulaire i un forn. Potser us semblarà una tonteria però que la dependenta em digui “rei” em fa sentir a casa.
diumenge, de gener 10, 2010
bi 09
Aquest és el regal que m'ha fet la meva blogaire invisible i m'agrada per tres raons:
la primera perquè hi ha fotos molt boniques,
la segona perquè m'ha fet conèixer una cantant que té molt bona pinta i
la tercera perquè he conegut un nou blog.
dissabte, de gener 09, 2010
on és Wally?
Fa hores que no para de ploure i a més fa molt vent. Una de les coses immediates que he descobert arran del canvi és que en aquest nou país no estan acostumats al vent. En gairebé cinc anys a l’Empordà, per molt forta que bufés la tramuntana, la televisió mai no es deixava de veure. Avui suposo que degut a la pluja i el vent que fa moure l’antena no es pot veure gairebé cap canal sense constants talls i imatges pixelades.
Com que l’altra dia vaig veure que comença a haver-hi certa idea d’on hem anat a petar s’obre el concurs sense premi.
Pistes:
La foto
Hi ha un bar que es diu Tarambana
L’alcaldessa té un nom poc comú que fa pensar que podria ser de Calaf.
dijous, de gener 07, 2010
Blocaire invisible 2009
Hi ha molts blogs que coneixes però no segueixes, el cas de qui m'ha tocat és un d'aquests i quan et toca fer-li un regal no saps per on tirar. Et passeges pel bloc remenes, busques i xafardeges.
D'aquesta noia què us en puc dir:
li agrada la poesia. Ja però l'any passat ja vaig fer un regal poètic. A més, qui s'atreveix a competir amb Martí i Pol, Benedeti o Neruda?
li agraden els llibres. Sí però que faig relacionat amb llibres?
li agraden els ratolins. A mi no massa.
li agrada la música. Sempre l'ha tingut present en el seu blog, a més toca gairebé de tot. Per aquí potser sí que m'hi atreveixo...
Aquest és el meu regal. Gairebé totes les cançons de L'altra cara de la lluna, però gairebé totes en versions diferents i un parell que no tenies però remenant m'hi has fet pensar també les he posades.
Bona nit de reis i espero que t'agradi.
dimecres, de gener 06, 2010
Nit
En nits de roina cerco la lluna a terra i per no descomptar-me de les meves passes invento números juganers. I escolto notes antigues i rialles joves de veus desconegudes que vénen de portals tancats.
En nits de boira i llunes buides dormo somnis per trobar realitats i col•loco punts de llibre elèctrics per no perdre la pàgina on vaig deixar aturat el darrer ésser.
En nits de vent i de parcs buits de xiscles faig temps, llums intermitents i siluetes taronges a les finestres tancades. Per veure-hi millor creo colors tous per dibuixar en blancs i negres.
En nits noves hi ha un mosaics avorrit d’ombres.
dilluns, de gener 04, 2010
Cebes i alls
A l’habitació del fons ens preparem per anar a fer cagar el tió. Cantem una nadala, en acabat Ell comença la seva. De cop se sent:
- Ja estààà!!
Surten tots corrents i la nadala es queda a mig dir. Arriben al tió i agafen els bastons:
- Caga tió avellanes i torró...
La cançó s’acaba i a l’aixecar la manta a sota només hi ha cebes i alls. Les cares canvien, la sorpresa és tant gran que no entenen res.
- Què ha passat?
- Potser és que no us heu portat prou bé?
- O que no has cantat la nadala sencera...
Tornem a l’habitació. Als ulls hi ha decepció, por i ràbia. Quan hi som tots l’un està assegut a la cadira seriós i capcot, la petita no entén res, la gran ho fa veure i Ell repenja’t d’esquena al llit, agafa amb força la vànova i com si li anés la vida comença a cantar amb tota l’ànima:
A Betlem va nèixer un dia
Un nen que és molt bon minyó
Anirem tots a adorar-lo
I cantar-li una cançó
Quan acaba recita la dècima, després ho fan el seu cosí i la seva cosina. Fins que ens tornen a cridar.
I és que de vegades la vida ens caga alls i cebes però si ens hi posem amb força al capdavall tot, més o menys, s’acaba arreglant.
Bon 2010 a tothom.
