Relats Conjunts

M’enfonso en la pròpia misèria i maleeixo els profetes i oracles.

Que dur és viure sabedor de l’esdevenidor!

Perquè devorant el meu futur he oblidat de viure el present.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Quan torno ja és tard i m’enlluerna el sol raser. Abaixo el para-sol i estiro el coll amunt però ni així.
Ha estat un dia atabalat d’olorar cola i dissolvents a un forat sota terra. Sort que hi havia ànimes bonhomioses que han proveït d’ombra i d’aigua amb gel.
Més tard han aparegut els escarabats enfiladissos, les abelles aquàtiques i les aranyes desnonades. Les abelles tenen un problema; saben caminar damunt de l’aigua però no saben nedar i tot sovint traspassen el límit.
Ben mirat estranys companys de feina. Això sense comptar els dragonets omnipresents que cada cop que obro una tapa o una portella s’esmunyen de la llum cap a racons obacs.
Just abans d’arribar a casa, al tram que puja al pont de la via del tren, un vol d’orenetes suïcides. Una ha passat tant a prop que li he vist l’ull i l’altra diria que amb l’ala ha tocat el retrovisor.

Per avui ja n'hi ha prou.

Pel camí del formatge hi ha carabasses que prometen magranes, verds que portaran farratges i grocs d'esmorzars.

Hi ha blaus que esdevindran vermells i blancs que seran liles.

Coherència

Fa molts dies en Felip Puig va dir-me que Convergència no convocaria mai un referèndum per la independència si no estaven segurs de guanyar-lo.

Ahir a Rac 1 Artur Mas deia que "només s’ha de convocar un referèndum per la independència de Catalunya per no perdre’l".

Fa una estona a TV3 en Pujol deia que "les batalles no s'han de fer pel què hi guanyaràs, s'han de fer per dignitat".

Espero que tots dos hagin vist el documental.

Ja em perdonareu però és que no dono a l'abast.

Són les coses xulopiscinístiques i l'adveniment de la revetlla de Sant Joan. Quan es barregen aquests dos conceptes el temps i l'espai desapareixen per deixar un buit, més immens del que és habitual, al cervell d'un servidor de vostès i a partir d'aquest fet no res ni ningú no és important.

Captis, si us plau, la quàdruple negació: no res, ni ningú, no és important i, sobretot, cervell d'un servidor.

Per tant, ja em perdonareu, però és que de moment no hi puc fer més.

El quitrà, la vorera, el mur, el pal del semàfor i el del fanal. L’arrebossat de la façana de la masia, la grava del descampat on he girat cua.

La tapa del registre, la portella dels comptadors i l’entrada de l’escola. Les llambordes apilades, els travessers creuats i les bigues.

Aquella mirada, aquella conversa i l’actitud.

La teranyina plena de pols i el fum de l’escapament del camió. El gos vell i el llom del gat.

El cel, els núvols, la boira i la pluja.

Depèn de qui i algun què.

La lluna de pedra.

Massa gris. Exigim colors.

tres coses

Dos gaigs es barallen per alguna cosa que hi ha al mig de la carretera i les orenetes cullen fang del bassal del camí del costat del magatzem, quan passo amb el cotxe tots volen.

Cucs diminuts i vermells es belluguen al llot verd fosc entre fulles mig podrides i pinassa cada cop més atapeïda. Des de dalt el vell m’ofereix un refresc de mandarina i kiwi. A fora l’aigua inunda el carrer.

Dues noies ensenyen el cul, l’una de forma barroera a peu de carretera, l’altra, inconscient o no tant, mentre empeny una cadira de rodes carrer amunt pel carril bici. Els cotxes del meu davant, en tots dos casos, han pitjat el fre.

En els últims vint-i-cinc anys només ha passat tres vegades i de totes en fa més de vint, la última va ser forçada i col·lectiva, la penúltima volguda i privada i la primera plorada i compartida.

Què ho fa que ara m’ho torni a plantejar?

La dona que seu a peu de carretera té els cabells de molts colors: negres, grisos, blaus, blancs i grocs. Té la cara torta i arrugada, sembla que faci una ganyota, creua les cames i s’agafa al pedrís amb les dues mans.

Gairebé sempre hi és, asseguda al pedrís, veient qui sap què mentre passen gent i cotxes.

Fa poc ha decidit canviar la jaqueta vermella per una rebequeta beix, però tot i així encara duu la bufanda i les sabatilles.

El seu tros de pedrís està més net i polit que la resta. M’hi he fixat avui en una estona al migdia que ella no hi era. M’hi he volgut asseure però m’ha fet cosa. Ves tu a saber el que em podria passar.

quan va creuar el llindar de la porta, l'única cosa que tenia per certa era tot allò que havia deixat enrere