Acabo de veure l'home dels nassos
Des del finestral
Ara, de més amunt, assegut a l’ordinador el meu paisatge ha canviat. Avui cap al tard el Montseny era vermellós.
Ahir
Just abans de la fàbrica de totxos i després de la casa que, quan vam passar-hi per primera vegada es deia el Punto G, hi ha el trencant a mà esquerra. Fas un tram de pujada i al fer el canvi de rasant veus el mugró.
A dos quarts de cinc havíem quedat a la immobiliària i tots vam ser puntuals. Parlàvem de serrells que quedaven per aclarir: els canvis de nom, de rebuts i d'ingressos al compte corrent... Van pagar-nos la fiança i els vam donar les claus.
Anant per última vegada cap a casa teníem un nus a l’estómac. Se’ns feia difícil admetre que aquella gent, a partir d’aquell moment, viurien a casa nostra. I si no paguen? I si no la cuiden prou? I si ens la trenquen i la fan malbé? Tot plegat és un acte de fe o de confiança i no hi podem fer res més.
A dins del pis la Marta els explicava com anava tot, la caldera, el forn, la cuina... Jo els hauria demanat que ens la mantinguessin amb cura. En acabar ells s’hi van quedar a dins i ens van tancar la porta a l’esquena. Al carrer ens acomiadàvem d’una veïna i jo sentia com els nens jugaven amb l’intèrfon.
Potser els hauria d’haver dit que amb la porta oberta s’acopla i pita.
dimecres, de desembre 30, 2009
Rastres
Abans de marxar l’hem deixat ben net, escombrat, aspirat i fregat. Tot, cuina, banys i habitacions ara ressonen la buidor. No hi queda res.
Repasso per últim cop el pis sencer i al bany petit en un racó entre la pica i la paret hi ha un cabell vermell de la Marta. L’hi deixo i em pregunto quan temps caldrà per fer desaparèixer qualsevol rastre nostre.
dimarts, de desembre 29, 2009
23 de desembre
Hem arribat tard i cansats, m’hauria de dutxar però en sóc incapaç. Em fa mal tot i se m’acaben les piles. Volíem fer truites però ens ho hem endut tot fins i tot l’oli i amb mantega no ens fa el pes. Abans d’arribar parem al Viena i un cop a casa compartim una amanida i un parell d’entrepans. Tu com sempre ben carregat de ketchup i mostassa, jo com sempre sense condiments.
Fa tres o quatre dies que parlem poc. Deu ser l’estrès, el cansament i aquella barreja de tristor i de por. Estirats al sofà, cadascú al seu tros, t’adorms de seguida mentre jo miro Bones i una de zombies on no queda ni l’apuntador... Què mengen els zombies quan tothom ja ho és?
Tot és ple de ressons i la caldera ara se sent moltíssim, tant que fa nosa. A terra hi ha volves de pols que han sortit de sota de tot, la taula plena d’últimes hores i de l’embolcall d’una piruleta, la tele a terra, el microones també i la fruitera amb quatre taronges de fer suc i dues magranes.
Quan tanco el llum de la tauleta me n’adono que és la nostra darrera nit sota el mugró.
diumenge, de desembre 27, 2009
Fins ara
De la porta de casa a la porta de casa hi ha cent cinc quilòmetres i com podreu comprendre fer un trasllat així ens pren molt temps, de fet tot. Un altre punt a tenir en compte és que la nova casa és un segon sense ascensors, que no és gaire però a la tercera caixa de llibres el fetge ja ens surt per la boca. Des de dijous portem fets tres viatges i mig, dos divendres, un ahir i el mig el dijous que vam aprofitar el viatge d’anar a signar el contracte per baixar els quadres i tot el que teníem penjat a les parets.
Avui entre moltes altres coses baixarem la taula d’escriptori amb els calaixos i l’ordinador, això vol dir que durant uns dies, si és que no puc gorrejar ordinador, us abandono a totes i tots.
Ja ens veurem d’aquí a uns dies a sota d’un altre mugró.Per si de cas aprofitem per desitjar-vos unes Bones Festes i un Bon Nadal.
diumenge, de desembre 20, 2009
Level 4
Me’n vaig a dormir. Bé, de fet és un dir, seria millor dir que me’n vaig al llit i el vent fort que altres vegades m’agradava avui m’emprenya, fins i tot la respiració acompassada de qui dorm em posa encara més nerviós del que ja estic. Em llevo i em dedico a donar voltes als canals de la tele sense mirar res. Vull son i no pensar. Finalment m’allito sabent que tot just dormiré tres hores encara no. I segueix bufant el vent. L’hem tornat a perdre i ens queda tan poc temps... haurem de tornar a començar, tornaré a internet a veure si han penjat res nou i ja veurem, potser si mirem un altre poble...
Massa d’hora sona el despertador, baixo a treballar sense cap ganes. A més tot està entollat i fa massa fred, a sobre he trobat caravana. És molt difícil ser un xulo piscines quan les coses no surten bé. Fins i tot l’aigua avui sembla més mullada. En faig via i plego d’hora, si arribo prou aviat encara podrem anar a visitar alguna immobiliària.
Sona el telèfon, escolta, diu, que ni tu ni jo, i si hi esteu d’acord el pis és per vosaltres. Al cap de res ja som a la seva oficina i deixem una paga i senyal. Demà passat, diu, tindreu preparat el contracte i les claus.
Ara que ja és demà passat tenim dues claus noves i tot i que no bufa el vent els mugrons ens hem començat a moure.
Game over.
divendres, de desembre 18, 2009
shit! stront! Scheiße!
اللعنة!
дерьмо! По дяволите! 젠장!
sranje! do riti! drek!
sitt! σκατά!
חרא!
अरे यार! szar! cac!
fjandinn! たわごと！sūdi!
срање! la naiba! upuuzi!
kahretsin! chết tiệt! 狗屎！
dilluns, de desembre 14, 2009
Level 3
Hi ha coses que s’han de saber quan busques un pis de lloguer, perquè tot a la vida té un costat fosc i això a l’escola no t’ho ensenyen.
Remenant per Internet vas trobant coses, en un cercador hi poses la comarca, la localitat, el preu màxim, superfície i número mínim d’habitacions i prems el botó on diu cercar. Ordenes per preu i després de veure les meravelles que t’ofereix el mercat immobiliari demanes més informació.
I passen dues coses o et responen o passen de tu. De la segona ja en parlarem un altre dia... o no.
Tu que ets una persona organitzada mires d’arreglar-ho tot per fer-ho en un sol dia i concertes deu visites de nou del matí a set de la tarda. Quan a les vuit de la tarda esgotat amb els peus adolorits i el cap com un timbal t’asseus i repasses el dia te n’adones que:
El pis no es tant ampli ni amb els sostres tant baixos, havien estirat les fotos lateralment.
El preu del lloguer ja és el que deia, però hi has d’afegir tres fiances, mil euros per la gestió de la immobiliària i un aval bancari de dos mesos més. Ah! I les despeses d’escala no hi són incloses.
Quan arribes al pis tot i que s’hi assembla no és ben be com a les fotos. Ensibornat preguntes el perquè i t’expliquen que com tot l’edifici està de lloguer (ja que no venen res) “potser” les fotos són del dúplex del pis de dalt que val 150 euros més i que si vols també te'l mostra.
El un pis que està tant bé i tant bé preu que a més li han fet la cuina nova és un quart sense ascensor, sense calefacció, que per anar bé s’hauria de pintar i que hi toca el sol del deu al quinze d’agost a la tarda perquè és cara nord.
A última hora treus conclusions amb la calculadora del windows i la llista que t’has fet:
El que t’agrada no hi arribes.
El que tenies pensat no t’agrada.
El que podries té condicions inassolibles.
I el que miraràs de quedar-te et farà fer malabars.
Tot això si passem al nivell 3.
diumenge, de desembre 13, 2009
De fireta II
Això volia ser la resposta als comentaris al post anterior però m’ha quedat massa llarg o sigui que us ho col·loco com un post i es torna a obrir la veda.
En principi haig de dir que la organització del referèndum em sembla absolutament correcte tal i com s’ha plantejat. Evidentment ho han plantejat sectors que volen el Sí, però això és de calaix, no el convocaran pas els que ja estan bé. El referèndum sobre l’OTAN el van organitzar els partidaris del Sí i ningú no es va queixar que el convoquessin.
En segon lloc, sóc molt més optimista que algunes/uns de vosaltres. Crec que un referèndum vinculant per la independència ben plantejat guanyaria. El problema és la covardia política i la falta de democràcia real. De covardia per part dels polítics catalans que davant de qualsevol mobilització que proposi la llibertat del meu país callen i amaguen el cap sota l’ala, no fos cas que per obrir la boca els haguessin de castigar a perdre la poltrona. I em sap especialment greu la covardia dels que jo he votat perquè a més m’han enganyat. Per altra banda la manca de democràcia per part de l’Estat espanyol que és incapaç d’admetre al seu territori el que proclama a crits a altres llocs.
Tercer, els primers passos són importants quan hi ha un segon pas i un tercer i un quart... quan tots són el primer és com voler fer foc amb un misto però sense llenya. N’estic fart de primer passos. Vull propostes valentes i arriscades que portin a algun lloc o altre. Potser sí que som nosaltres qui hem d’engegar i collar la situació, però ara que sabem que farem el tretze m’agradaria que m’expliquessin que tenim pensat pel catorze.
Per acabar, que ja està bé de tant míting, tots plegats hem de ser més agosarats i més militants. Volem votar la independència quan és impossible trobar una cançó en català en tot el dial radiofònic o quan la immensa majoria dels anuncis de joguines que es passen pel canal Súper 3 són en castellà i pràcticament ningú no es queixa ni muntem un boicot contra aquestes empreses. Portem trenta anys de Generalitat de Catalunya i no tenim prospectes dels medicaments en català ni paper de vàter, ni condons i en prou feines aliments etiquetats en la nostra llengua. En trenta anys no hem aconseguit ni cantar, ni jugar, ni drogar-nos, ni cagar, ni follar, ni menjar en català i diumenge volem votar la independència?
dissabte, de desembre 12, 2009
De fireta
Em costa una mica fer aquest post. No parlo massa de política, ja ho sabeu, però fa dies que dono voltes al referèndum de diumenge i finalment he arribat a una conclusió.
Sabeu, n’estic molt fart de les costellades per molt ben organitzades que estiguin. M’agradaria molt poder votar sobre la independència del meu país però de veritat, en unes eleccions on els partits polítics es posicionessin, fessin inici de campanya i penjada de cartells. M’agradaria anar a un míting a sentir com el PSC fa tripijocs per no quedar malament ni amb el PSOE ni amb els seus votants, on CDC i UDC, suposo, farien campanya per separat, on el PP... bé, al del PP no hi aniria, però voldria que hi fos defensant el No. Em vindria molt de gust veure als d’Esquerra, les CUP i Reagrupament i d’altres fent front comú pel Sí.
M’agradaria que la Terribas moderés un debat on en Vidal Cuadras s’esbatusses amb en Carretero i en Rivera amb en Mas mentre en Duran xiulava i en Saura parlava d’una Catalunya sostenible. Voldria manifestacions contràries a totes les capitals espanyoles i rebre suports d’Escòcia, d’Irlanda, del Quebec i de Còrsega.
Fins i tot seria bo que el No pogués guanyar.
I seria l’hòstia que guanyés el Sí. Sortiria en Pellicer fent sondejos a peu d’urna i els resultats anirien arribant donant forquilles de vots i esperant les xifres oficials que donarien el President de la Generalitat i el Ministre d’afers exteriors d’Espanya. Seria l’hòstia...
En canvi els carrers estan buits, no hi ha cartells, bé de fet algun, pocs de Reagrupament, algun de les CUP i quatre comptats d’ERC. Cap pel No, cap de CiU, cap del PSC, ni del PP o d’IC. Ciutadans es dedica a posar demandes. No hi ha mítings multitudinaris amb connexions en directe. No hi ha espais gratuïts de propaganda electoral.
Em sap greu pels organitzadors que han estat treballant per fer-ho el millor possible, però aquest cop no hi seré. Quan s’hagi de muntar el de veritat aviseu-me.
divendres, de desembre 11, 2009
Level 2
Un altre cop anem de bòlit, amb presses, amb neguit, amb aquell nus que se'ns fa i l'olla a mil. Buscant i remenant altres mugrons on anar a raure.
Fa por parlar de lleteres... se'ns n'han trencat tantes.
Potser seria un bon moment per canviar de símil o de metàfora, no fos cas que el tema làctic portes malastrugança.
Podríem dir que, ara per ara, ja hem superat la primera pantalla.
Dormir
- Espera, espera! Xolri vine.
- Què passa Quico?
- Mira, un cargol tret
- Un què?
- Un cargol tret
M'acosto on l'ha vist i sobre el muret d'una casa hi ha, efectivament, un cargol tret.
- D'això se'n diu un llimac Quico
...
- i on dorm?
diumenge, de desembre 06, 2009
Gana
Fa uns quants dies comentava que últimament la meva panxa tenia una tendència al creixement que provocava situacions, diguem-ne, incòmodes. Sempre he tingut tendència a engreixar-me, almenys des del vint anys. Va ser llavors que vaig fer la primera aprimada a “lo bèstia”. Va ser a la mili, el primer dia em va tocar servei de cuina... quan vaig tornar a casa al cap d’un mes i mig, entre l’aspecte d’skin head i els quinze quilos menys, al trucar a la porta l’àvia em preguntava traient el cap per la finestra:
- Per qui demana?
- Sóc el teu nét i vull entrar a casa meva!
- Aiii el nen!
Tot plegat que em vaig passar un any amb uns pantalons militars liles de tres talles més grans.
Des d’aquella dieta inicial forçada i fins ara n’hi ha hagut dues més:
La primera va començar amb Biomanan i va acabar al metge amb la pressió als peus i una recepta de dues hamburgueses amb patates.
La segona va començar amb injeccions a la panxa i va acabar perdent divuit quilos de forma estranya.
El passat dia catorze la metgessa del CAP em va pesar després d’explicar-me com ho havia de fer per aprimar-me bé. Pesava vuitanta-quatre quilos i ara mateix tinc tanta gana.
El passat dia catorze la metgessa del CAP em va pesar després d’explicar-me com ho havia de fer per aprimar-me bé. Pesava vuitanta-quatre quilos i ara mateix tinc tanta gana.
divendres, de desembre 04, 2009
Arbres
Arbres blaus a frec de camí topen amb murs de colors llampants, pesos a la teulada d’una barraca i una marranxa vermella.
Arbres vermells rere la tanca, gebre al verd i boires confoses. Un muetzí de mentida al cim d’un minaret mecànic. Una papallona al canyissar.
Arbres verds esmicolats i aixafats al contenidor, un peu de cabra rovellat per obrir una porta travada. Dues noies passegen agafades de la mà. Una abella morta.
Arbres grocs sota la lluna que fa el ple, onades al cel i tiralínies de núvol, paral·leles, corbes i punts d’intersecció.
dijous, de desembre 03, 2009
Verds
A la mà ampla i tacada hi duu unes tisores de podar de molla, l'altra la te coberta amb un guant groc de pell. L'eina té el mànec vermell i entre les fulles hi ha enganxat un pregadéus que mou les potes del davant frenèticament. L'home fa la pressió justa per fer-lo patir. Sota la visera de la gorra li endevino un posat seriós. Vesteix tot de verd, pantalons, samarreta amb el logotip i el nom de l’empresa a l’esquena i també la gorra. Observa la pobra bèstia, també verda, com lluita.
Aixeca el cap i se n’adona que el miro, quan passo pel seu davant es gira amagant les mans.
Txac!
