sense paraules
i només amb el gest
m'omples de llum

Soroll

Per la finestra entren sons de nit, grills que xerriquen i una òliba llunyana. Gent que riu i parla i un gos que borda.

Un que passa picant de mans i una moto que corre massa. Al cap d’un moment una sirena i just després l’udol de tots els gossos del veïnat. Quan es calmen la música d’un cotxe que ha aparcat a la plaça i una noia que diu adéu.

Un petard i el brogit constant i sord de l’autopista. Un mosquit.

Avui per la finestra també hi entra l’aire i m’ajuda a dormir.

Flashback

Estàvem asseguts a sobre l’estora i tot i ser al mes d’agost s’hi estava bé, ella tocava l’inici de l’Hotel Califòrnia amb la guitarra i a mi em sonava a Rollings. Jo duia un esparadrap al tou del colze que tapava una ferida que s’anava infectant i ulleres grans de pasta. Tot just acabava de fer els setze i els tres germans teníem la mateixa caçadora de nylon blanca amb ratlles de colors .

Ella va agafar un disc i me’l va ensenyar - savez-vous qui est-il? Va posar el disc al plat i va triar una cançó:

They told him dont you ever come around here
Dont wanna see your face, you better disappear
The fires in their eyes and their words are really clear
So beat it, just beat it

Va ser així com el vaig descobrir i si us haig de ser sincer de bones a primeres no va agradar-me gaire... després tampoc.

Van passar uns quants anys i un dia a casa de l’Agustí remenàvem els vells singles del seu germà.Va sortir-ne un, a la portada a sobre d’un paó amb la cua oberta hi deia Échale la culpa al boogie. El va posar al tocadiscs amb l'adaptador pel forat gran i va dir-me:

- als singles gairebé sempre és molt millor la cara B i aquesta m'encanta... és una cançó que camina.

Avui, ves per on, tot això m’ha vingut al cap.

Somnífer

Cal rebuscar i remenar uns fets de fa tants anys?

En una obra prop de la ciutat de Reykjavík (hòstia com costa d’escriure el nom d’aquesta ciutat) hi apareixen enterrats uns ossos i sembla que no són recents. En el temps en que els geòlegs i arqueòlegs triguen a fer l’excavació dels ossos com déu mana, tres policies aniran descobrint vàries històries, mentre miren de resoldre els seus propis problemes.

Aquest és el resum, així fàcil, del meu últim somnífer. És diu La mujer de verde d’Arnaldur Indridason, una novel·la negra que haig de dir que m’ha agradat i força. Hi trobareu trames ben lligades amb referències a la cultura i la història islandeses i amb fets que, tristament, no us resultaran tant llunyans.

Em quedarà per comentar el penúltim dels meus somnífers, que em guardaré per d’aquí a uns dies. El que he començat ara em penso que em tindrà entretingut una temporadeta llarga. Incerta glòria.

Bona revetlla a tothom.

Excuses

- Perdona el retard, però és que quan he sortit de casa m'he trobat el cotxe embolicat.
- Com a excusa una mica passada de voltes, no?
- Et juro que es veritat

Els peixos quan són petits neden sense manguitos?

Relats conjunts

En Vincent l’esperava dret al costat de la taula de billar, ella va arribar puntual a les dotze, de negre com sempre.

- Juguem - va dir ell.
- I si em guanyes...
- Vull més temps

Ella va somriure sorneguera – Què et fa pensar que te’l mereixes aquest temps? I no més que la dona del racó? Els veus tant dolços i enamorats? Ell la matarà d’una pallissa i després fugirà a les Antilles on viurà tranquil fins a morir al llit. Potser ets millor que ell però segur que ets pitjor que ella... jove i innocent.

En Vincent va posar les boles en la posició inicial. – A quinze?

- I aquell home sol i capcot? És miner saps? Té silicosi, porta treballant a la mina des del dotze anys i n'hi queda mig de vida, deixarà dona i quatre fills. Per què tu?

En Vincent fa fer sis caramboles seguides, la setena va fallar.

- Sé que encara haig de fer grans coses jo, no em preguntis què però ho sé, va dir mentre ella fallava el seu primer intent. – Tinc alguna cosa al cap que em crema i que haig de treure d’alguna manera.

Va agafar el tac i va fer-ne quatre més abans de tornar a fallar. – Et toca, es va servir una copa de vi de l’ampolla verda que tenia al darrere. – En vols?

Ella va fer que no amb el cap.

- I aquests altres dos? Va preguntar quan ella errava el seu segon intent.
- El pescador morirà ofegat en un temporal i el capatàs ja té la sífilis i pràcticament no hi toca. El tancaran al manicomi i durarà tres mesos. I tu Vincent ets millor que ells dos? T'has guanyat aquest temps?

En Vincent n’havia fet quatre més, la última era fàcil dues boles arraconades. Va colpejar la bola blanca del punt. I es va partir.

- La partida queda suspesa. Tens més temps, no per ser millor o pitjor que ningú, però si he de remuntar un catorze a zero... va dir mentre sortia del cafè –hauria d'aprendre a jugar.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Primavera i Trinaranjus

Agafo el volant amb una sola mà i vaig a poc a poc expressament deixant que la goma deixi marques vermelles al tou del braç. I amb aquella mitja son que m’entra amb el solet d'entrada la tarda canto per no adormir-me amb els auriculars posats, que ja sé que no es pot fer però la ràdio del cotxe va decidir deixar de funcionar.

M’he preparat una selecció, com aquelles de fa anys gravades de disc a cassette de noranta i després copiades a la doble platina en velocitat ràpida. Buscàvem cançons de dos minuts quaranta segons per acabar la cinta sense tallar finals o allargàvem la extended version del What's love Got To Do With It de la Tina Turner aprofitant les voltes del final.

Ara copio i enganxo a la memòria del mòbil, no és ben bé el mateix i almenys no s’enganxa cap cançó però tampoc se senten els copets al plat perquè saltés.

El braç penja per la finestra i sento petites punxades, granets de sorra o mosquits que s’hi esclafen, sento l’aire que refresca i s’escola màniga amunt inflant la samarreta per fer-me encara més gras. I canto.

Hipòtesi

És quan comença el dia que el cel és blau fosc i els núvols gairebé negres, quan les muntanyes fan tons de gris, més clar més lluny i més fosc més a prop.

A aquelles hores hi ha pobles carabassa, benzineres abandonades, camps de roselles i un planeta. Ratlles blanques que brillen i llums per vèncer. I d’una cançó vaig a una altra i trobo que s’hi escau.

Al camí el sol surt entre els arbres que fan geometria per elaborar una hipòtesi:

La distància més curta entre dos punts acostuma a ser la més avorrida.

en llits d'arròs
entre sons de nit
s'arrauleixen els ànecs

Què ho fa que allò que tenia tant clar se’n vagi de cop i volta a fer punyetes?

Dies

Ha plogut i sembla que l’aigua ha arribat on no havia d’arribar. El meu cotxe s’atura. Provo d’engegar-lo i no hi ha manera. Fa un soroll lleig, es queixa i jo el forço. Truco per telèfon. M’espero una estona. A les orelles sona Roger Mas i em plantejo caminar cap a la carretera i mullar-me. L’últim intent. Bruuum!

Fa núvol i torno als arrossars, els primers brots verds ja despunten a alguns camps mentre que d’altres encara s’omplen. Hi ha un martinet ros i uns quants esplugabous, despistada per allà al mig una fredeluga.

Avui el riu fa pudor i arran d’aigua m’ha semblat veure un bec d’alena en vol. Les ratlles a l’esquena...

La cafetera no fa soroll però quan en sento l’olor vaig cap a la cuina, obro la tapa i veig el líquid negre escolant-se tub avall i omplint de fosc la superfície metàl•lica.

Cap al tard es veu la lluna.

Hi ha una coseta que aconsegueix que una pel·lícula d’allò més xorra em faci somriure només de trobar-me-la quan faig zàping.

Mal

Em feia mal el colze i vaig anar metge... entro i li explico on és el dolor. Sense tocar-me em diu que és una tendinitis i que eviti els moviments rotatius, repetitius i amb força. Me'l miro i li dic que la meva feina consisteix bàsicament en això, sóc xulo piscines jo, rosques, enllaços i tubs és el que faig vuit hores diàries i que si haig de deixar de fer-ho m'ha de donar la baixa. Em respon que per aquest problema no me la pot donar. Davant del dilema pregunto que haig de fer i tot seriós respon que procuri fer-ho amb l'esquerre i em recepta ibuprofè.

Avui he llegit aquest post i me n’he adonat que encara em fa mal.

Tempesta

Faig el mateix que tu, potser més tard o potser més d’hora. Miro la tempesta per la finestra i veig com les gotes d’aigua netegen els colors, el groc de façana, el vermell del test i el gris de la pedra.

Et llegeixo i se m’acut que amb la tempesta ha viatjat alguna cosa més que l’aigua, el vent, els núvols, llamps i trons... la idea d’un post.

Que fàcil ho té la força
quan la raó es baralla.

Capítol 3 -V

Va tornar a entrar al despatx, duia una bossa a dins hi havia un telèfon mòbil.

- Tres preguntes i podràs marxar - va dir, el noi va mirar-lo amb els ulls vermells.
- L’últim número que va vas marcar hi posa Blau, qui és?
- Una companya de la Universitat d’en Markus, en Marcel i l’Angela, són... eren molt amics. El sots inspector va prendre nota. – Ella també...?
- Si em dius on viu mirarem d’esbrinar-ho.
- Abans vivia a un pis compartit, però fa poc li van deixar una casa, una amiga que va marxar però no sé on és.
- Escriu-me aquí el telèfon, i li va passar el bloc de notes. I el nom complet!. Va deixar el mòbil davant del noi.

En aquell moment va entrar la psicòloga
- Em demanaves?
- Acompanya aquest jove a la sala de reunions, l’estan esperant els seus pares.

El noi es va aixecar i li va encaixar la mà.
- M’ha dit tres preguntes...
- Ho saben els teus pares que ets homosexual?

La psicòloga va mirar el policia i va assentir mentre acompanyava el noi fora del despatx.

El sots inspector Ropit va agafar el telèfon – busca'm tot el que trobis de la següent persona, apunta, Blau Modrà... sí Blau, com el color...jo què sé! els pares devien ser hippies... Me’n vaig a dinar a casa de la meva mare, va dir – si hi ha res de nou em truqueu. Va penjar i va fer una segona trucada:

- El móvil solicitado está apagado o fuera de cobertura. Con el nuevo servi.

El dinar a ca la mare era un ritual i una excusa per menjar sa. Els dos germans seien a taula al mateix lloc on ho havien fet des de petits. Amanida, verdura i rap, tota una declaració de principis. La senyora Ropit era un nervi de dona, no havia parat en sa vida i ara amb vuitanta-dos anys no estava disposada a fer-ho. Va agafar el pa i el va senyar per sota amb el ganivet abans de fer la primera llesca.

- I què? Què us expliqueu?

Norwegian Recycling

Avui l'Edu m'ha enviat aquest enllaç i com que no tinc gaires ganes d'escriure...doncs ja tinc el post. I posats a fer mireu-vos, si us ve de gust, aquest altre a partir de l'I'm Yours del Jason Mraz o aquest acústic.