Xiste

Llegeixo a Vilaweb que els sismògrafs van detectar els dos gols del Barça contra el Manchester i el final del partit. De seguida em ve al cap un xiste que explicàvem de petits quan dels acudits se’n deia xistes i eren en castellà:

El dia que a los chinos se les de por saltar de una silla a todos de golpe en occidente lo pasaremos mal.

Anys més tard em penso que ho vaig llegir en una tira de la Mafalda.

Ara mateix no tinc tant clar que ho fos un acudit...

Paisatge

Passejo pausat, càmera de fotos, trípode, amb solet de tarda que s’acaba, amb els pantalons nous amb la vora acabada de fer i les sandàlies d’estiu calçades per primer cop aquesta temporada. He vingut amb una idea i busco la imatge, el camí, l’arbre de tronc gruixut, l’aigua, el verd, el blau, reflex, llums i ombres allargades. Envoltat dels arrossars inundats allargo les potes del trípode, el planto al bell mig del pas i busco l’enquadrament. Estic pensant en un sistema que he descobert fa poc i tot just començo a practicar.

De cop sento un soroll, em giro i veig una Nissan Vanette que ve aixecant la pols del camí. M’aparto per deixar-la passar i quan ho fa, cinc metres més endavant s’atura, aparca, allà al mig, sota de l’arbre, davant de la meva imatge.

L’home que esgarria paisatges duu un mono beix, un barret vermell i blanc de roba amb propaganda d’una marca de pinsos i un xapo. Té les orelles grosses, obertes enfora i la barba afaitada al matí ja fa estralls a una cara arrugada i morena. Porta els camals arremangats, l'esquerre més amunt que el dret.

L’home que esgarria paisatges no en té la culpa, se’m mira amb els seus ulls petits i diu:

- Què? Filmant?, i mentre s’allunya camí enllà comenta – Vaig a mirar com està l’aigua.

Avui no hi ha crisi

En dos mil anys hem passat
del panem et circenses
al pizza i futbol.
Som simples, què hi farem!

què més

Per 25 euros dues crêpes de tomàquet, tonyina, formatge, crema de llet, llimona i alguna herba que ara mateix no recordo, una crêpe de sirop d’érable i una altra de sucre i canyella, una cervesa, una coca cola d’ampolla de trenta-tres i un cafè amb sucres divertits.

A l’esquerre filosofia, a la dreta la foto, darrere el carrer i al davant tu.

Què més puc demanar?

Súper heroi

De la finestra estant rere els vidres bruts de fang i pols hi veig un súper heroi enfilat al nesprer. Voldria volar però no pot i penja d’una branca que amb prou feina l’aguanta i es vincla cap a terra.
Salta espantat per una abella i corre arran de terra, avui els súper poders s’han esvaït. Com ell mateix. No hi ha làsers als ulls, no hi ha força, no hi ha vols... hores d’ara ni enemics.

Torna a casa i seu a l’estora i s’ha de tornar a aixecar, ha oblidat engegar la tele. Avui la telecinesi tampoc no funciona.

Somnífer

A La memoria del tiburón d’Steven Hall l’Eric Sanderson comença a respirar i se n’adona que n’ha d’aprendre, recorda com es diu el protagonista de Casablanca però no sap com es diu ell mateix. Està buit i no té records. A partir d’aquell moment començarà a rebre missatges d’ell mateix.

Això en són cinc cèntims de l’últim llibre que he llegit. Un thriller ben trenat que té moments. Vull dir que és un llibre de paciència, almenys per mi. Comença bé però te un “baixon” on vaig deixar-lo. Al cap d’uns quants dies el vaig tornar a agafar i un cop superat aquest punt després em va enganxar més i més a mesura que avançava. Per dir-ho ras i curt abans d’ahir va ser tot un somnífer fins que vaig acabar-lo... a les quatre de la matinada!

Si voleu saber què són els peixos conceptuals o descobrir una bona història ja sabeu com es diu.

Capítol 3 - IV

Estava desmanegat i plorava com una criatura, el policia va atansar-li una caixa de kleenex. Va agafar-ne un parell i amb el primer es va mocar fent força soroll, amb l’altre es va eixugar les llàgrimes que no paraven de rajar galta avall.

- El deixaré sol un moment, hauria de mirar de calmar-se, el sotsinspector va sortir del despatx, va caminar pel passadís i va tombar a l’esquerra. A la recepció hi havia el nou dins la seva peixera blindada, atenia a un noi amb uniforme de lampista que denunciava un robatori.

– Avisa la psico que vingui al meu despatx i truca’m quan arribin els pares del noi?
- Si senyor, va respondre – els pares ja han arribat, són a la sala de reunions.


L’olor empalagosa i dolça d’un Red Bull, el va fer girar. Un guiri amb motxilla, sandàlies i mitjons se’l bevia repenjat a la posta del vagó de metro. Va agafar la blackberry i la va connectar, després de la musiqueta de rigor va esperar uns segons... un , dos, tres, quatre senyals acústics. Tres trucades i el correu d’abans.
Dues trucades eren del director, l’altra de la mama. Va escoltar els missatges. Una amenaça d’acomiadament i una confirmació d’un dinar.

Va obrir el correu, no tenia referència ni fitxers adjunts i no coneixia el remitent, bmodra@ucb.cat. Va clicar al damunt de l’adreça. Leer mensaje? Va pitjar el sí.

Hauríem de parlar però podria ser perillós, com ho fem?

Lletres

Va llegir els títols als lloms dels llibres que estaven a la lleixa. Tombava el cap per fer-ho millor.

En va triar un i en treure’l, alliberant-lo de la pressió a banda i banda dels altres llibres, totes les lletres que contenia van vessar d’entre mig de les pàgines cap a terra.

A dalt del piló de lletres que s’amuntegaven s’hi podia llegir clarament una sola paraula.

Espiadimonis

Hi ha espiadimonis de cua blava, gairebé elèctrica, n’hi ha de vermells petits i d’altres més grossos que, enganxats, volen arran d’aigua. A l’altra banda del camí un mar de blat fa onades verdes de pelets fins que brillen.

Sonen petards per espantar els ocells que aixequen el vol en sentir-los, els ànecs no.

Algues de formes psicodèliques suren al canal al costat de lliris grocs i blaus. Papallones blanques.

Un vol de gavines capnegres s’està descansant i prop un grupet de cames llargues piquen a l’aigua. Hi ha estornells, esplugabous, coll verds i en un racó, de colors daurats, un martinet ros.

Merda!

Perdoneu però és que avui m'ha arribat aquest sobre.

C@ts 2009

Fa un any començàvem amb la referència que tenien el munt de mails que ens havíem anat enviant. El post es titulava Posem-nos-hi. Amb tres dies hi havia més de quaranta comentaris de suport.

Gràcies a totes i tots la proposta de l’any passat va ser un èxit.

Hem engegat la segona edició dels Premis C@ts. A més estrenem imatge, logos i twitter. Us hi poseu?

Documentals del mugró

Costa molt de sorprendre’ls, però quan ho fas i la mare ha ocupat l’únic amagatall es queden immòbils, absolutament quiets, tots junts. Des de dalt vaig fent fotos sense moure’m massa ja estan prou espantats. Confio que a la curta veient que no em moc agafaran confiança. Però no. Com una exhalació la mare surt molt ràpida del seu refugi i els aneguets la segueixen, jo també.
De cop la mare fa un cop sec damunt l’aigua que em distreu i els pollets es submergeixen. Uns metres més enllà n’apareixen quatre que s’amaguen entre uns lliris on la mare ja ha arribat i des d’allà els crida. Queda el cinquè està espantat i amagat i decideixo que ja els he traumatitzat prou.

Quan me’n vaig sento com es criden però ja no em giro.

Si us hi fixeu a la foto superior entre les herbes es veu a la mare amagada.

Cançons

L’altre dia en Xexu parlava de la llista de cançons especials, cançons de cigarret en deia jo, encara ara quan sonen penso en el que eren i què significaven.

Perquè cada una d’aquestes cançons era i és una persona, un lloc o un moment. Però què passa quan la cançó que ha de marcar una persona, un dia, un lloc i un moment no t'agrada?
Fa temps vàrem decidir que aquella no seria la nostra cançó, era massa fort, massa patètic. Tot i això tots dos sabem quina és, bé algú més també ho sap i quan l’escoltem recordem una nit, un lloc i un whisky. I no, no explicaré quina cançó és.

Tot això venia a tomb de cançons especials, d’aquelles que quan sonen no les pots tallar, has de deixar que acabin per què omplen, donen bon rotllo, fan posar de bon humor.

Us en deixo només tres, les d'ara, les d'avui. Ja em direu el què.

El més fotut de tot plegat no és no tenir respostes,
és no saber quines són les preguntes.

Relats Conjunts

Obertura catalana, jugues amb avantatge, ho has fet sempre. Mous les teves peces damunt del taulell forçant-me a protegir-me, sense deixar-me opció a l’atac de cap manera i reculo alliberant l’espai que a mi em cal, que tu devores.
Llences peons endavant, pel centre, buscant forats pels teus cavalls i alfils. I tanco files i m’enroco buscant el racó protector i ja em tens i m’ho veus als ulls i somrius amb dolenteria.

Avances la dama i ataques el flanc del rei, segura et distreus i no la veus. T’agafo per sorpresa i et duc al meu terreny. Torre per dama, escac.

I és que París mai no falla.

Una altra proposta als Relats Conjunts.

Chocolat - Menier

Entre les tanques grises i plenes de pols i fum que separen els sentits de les rondes hi vola una papallona negra i vermella. Un avió m’eixorda entre la boira per sota dels núvols.

La noia gitana treu tabac, Marlboro. Nobel, Ducados ros i Winston no n’hi ha, Camel tampoc. Té un gra força gros i blanc sobre la templa esquerra i procura no tocar-se’l. Demana un cafè amb llet amb dos sucres i se’l beu ràpid i dolç mentre amb l’altra ma juga amb un tovalló de paper. U vint.

Marta Gregori Puigjané

Si l'altra dia us proposava visitar les fotos de l'Oriol, avui són els quadres de la Marta que hi torna. Hi ha tres col·leccions: Gravats, Pintures 1997-2001 i Pintures 2008-2009.

Si opteu per veure la exposició virtual i ho feu a pantalla completa és bastant més interessant per copsar els detalls, les pinzellades i els colors.

De l’autora en diré poc… vosaltres mateixos i mateixes traieu-ne les vostres conclusions.


Marta Gregori Puigjané

Feliç

Em crida i m’hi acosto. Surten tots tres de sota d’unes tanques de l’ajuntament que estan arraconades a la paret de l’església. M’ajupo.

- Què vols Arnau?, es gira cap a la Jana i diu:

- És el meu Jordi

Marxo, bavejo…

Capítol 3 - III

Baixava per l’escala del diari quan va sentir el senyal de la blackberry. Va obrir i no va conèixer el remitent, ja ho miraria després.

- Toni!, va aixecar el cap i pel forat de l’escala va veure l’Elvira. Era la secretaria del redactor en cap, una dona de cinquanta i llargs que portava al diari des que s’havia iniciat als primers anys de la democràcia.
- Què vols mama?, tothom li deia així, coneixia tant be aquella empresa que semblava que els hagués parit a tots plegats.
- Et crida.
- Diga-li que no m’has trobat
- Et trucarà i serà pitjor
- Doncs que truqui, va continuar escales avall mentre desconnectava el telèfon.

Al sortir de l’edifici, es va arrambar a la paret i hi va caminar ben enganxat fins a la cantonada. No volia que el veiés per la finestra. Feia sol i per caminar una estona es va saltar la parada de metro.

Estava assegut davant una taula de despatx, l’oficina era trista i apagada. Les parets de blogs de formigó estaven pintades d’un color cru irreconeixible que encara ho feien tot més desangelat. Al darrera de l’escriptori hi havia una finestra alta que no deixava veure el carrer però que il•luminava de sobres l’habitació on tot i així hi cremaven dues fileres de fluorescents.

- Bon dia, va dir en entrar per la porta allargant el braç per encaixar les mans – com es troba? Millor? Soc el sotsinspector Ropit, va seure a la seva cadira i va obrir la carpeta que hi havia damunt.
- Em pot tornar el mòbil si us plau?

Lleig

qui ho ha dit que un card és lleig?

Bloc

Tinc un bloc de tapes liles i un paper mate amb dos petits cors entre mig.
Potser us semblarà una bestiesa però m’agrada estrenar un bolígraf i més ara que porten aquella boleta de goma a la punta. La trec i miro la columna de tinta negra.

A dins hi ha paraules i les aboco al damunt de pàgines quadriculades convertides en notes, frases i pensaments desordenats, idees amb poc sentit lligades amb fletxes i asteriscs que duen d’un lloc a un altre. És quan les ajunto que de vegades en surten posts.

D’altres coses com aquesta.

Llisca galta avall
i eixut de vent i llum
és buit de riu.

Plor de colors,
enyor d’olors,
desig de postes.

Oriol Casanovas' photostream

Fruit d’un viatge a Korea neixen les fotos que avui us presento i recomano que hi feu un cop d’ull. De l’autor en diré poc… vosaltres mateixos i mateixes traieu-ne les vostres conclusions.

Oriol Casanovas' photostream

Foto, evidentment, Oriol Casanovas

Temps d'arròs

A la vora del canal els polls d’ànec segueixen la mare i s’arrauleixen. Són petits i foscos i entre les herbes i els canyars gairebé no es distingeixen. Què ho fa que sempre n’hi ha un de despenjat?

Als arrossars algunes parelles de coll verd encara no saben si caminar o nedar. Hi ha tan poca aigua.

Hi ha d’orenetes de vol rasant, martinets espantadissos, corriols amb màscara, cames llargues elegants i bernats imponents.

És temps d’arròs, d’inundar d’aigua nova el camps, de fang i de vida.

Capítol 3 - II

Tres persones van morir ahir durant el dia a diferents llocs de la ciutat. Les morts van passar, segons fonts de la policia, entre les set del matí i les dotze del migdia. Les víctimes, dos homes i una dona, eren companys de classe i segons el degà de la facultat preparaven un treball conjunt amb una quarta persona que ara mateix esta desapareguda ...

La Blau llegia la notícia per internet i plorava, però algú l’havia d’ajudar. Tard o d’hora la trobarien i llavors tindria problemes. Havia rebut l’sms d’en Pere, però ell no havia contestat al seu. Mirava el mòbil apagat i el va deixar damunt la taula.
Examinant els graons i la paret va sortir del soterrani pujant lentament les escales i un cop a dalt va anar tancant les tres persianes de casa seva. Tenia gana. Va obrir la nevera i amb un cartró que ja duia preparat i cel•lo va tapar parcialment el llum. Llet i pernil dolç era tot el que hi havia. La llet la va barrejar amb colacao i el pernil dolç, tallat molt fi m’és igual si es trenca, se’l va menjar a grapats.

La casa l’hi havia deixat una amiga que havia marxat a l’estranger. - Em pagues les despeses i mig lloguer i me’l cuides, vale guapa?. Era una bona oportunitat i li havia permès de moment, tres mesos de tranquil•litat i no haver de compartir pis.

Va tornar a baix i va aixecar la tapa del portàtil, la notícia seguia en pantalla. Va fer anar la rodeta del ratolí:
Demà a la nit es produirà un eclipsi total de lluna que es podrà veure des de la major part del territori català. L'eclipsi començarà a les 21.25 i arribarà al punt màxim a les 23.10.

Va tornar a pujar pantalla amunt i va fixar-se en el nom i l’adreça de correu electrònic.

Groc