Capítol 1

El van trobar al mig de la platja al final de les seves petjades, era mort i cap més petjada arribava o sortia d’on jeia inert. Després d’un primer examen el forense va dictaminar que havia mort estrangulat.

- Probablement l’assasí ha anat i tornat trepitjant les petjades del mort, va dir un policia jove.Els altres ni se’l van escoltar.

Quan se n’emportaven el cadàver, ningú no se’n va adonar que la mà, que penjava de la llitera il·luminada pel sol, no projectava cap ombra a terra.

Al capvespre
muntanyes efímeres.
Demà no hi seran

Aranya

Tinc una aranya a la pantalla de l’ordinador, fa molts dies que hi és. Normalment procuro ser raonable i no els faig res a les aranyes pensant que es mengen mosques i mosquits.
Aquesta és molt petita i de color claret, es passeja per la pantalla però avui n'ha baixat, s’ha palplantat davant del teclat i s’ha quedat quieta mirant-me com si digués:

Vols fer el favor d’escriure alguna cosa?

Fang

Torno a ser buit.
Rebusco per racons, records de paraules que tenia i no sé on són.
Intento trobar aquell fil que en tibar feia esclatar la idea, en mil paraules o en tres que eren millors que una imatge. Però hi ha massa fang.
Avui només imatge, no tinc res més.

Camins

Al camí dels arbres grossos hi ha un gat tacat i gras , una aixeta molt grossa i un pont d’Alfons XII. Hi ha bassals d’aigua de pluja, bancs trencats i un bosc d’arbres de dos troncs. Quan fa pujada el camí s’acaba, no per manca de ganes de continuar sinó perquè hi ha un riu.

Al riu que hi ha final del camí dels arbres grossos hi ha un corb marí que desplega les ales, un capbusset i una fotja. Hi ha un reflex a l’aigua fosca, una illa i martinets que aixequen el vol. Hi ha cel, núvols, un altre pont i una altre camí que s’acaba per tornar enrere entre el canyissar, pel camí dels arbres grossos… on hi ha un home amb un gos i al final un safareig amb crancs.

Relats Conjunts II

Simfonia

Se saben prohibits, ell només pot tocar, ella només escoltar. Però dia a dia, nota a nota s’han anat estimant sense paraules, amb petites llambregades a cua d’ull.
Alguna nit el marit entra a l’alcova i ella el rep submisa, acaba en cinc minuts, sense petons ni carícies. El temps d’una cançó.

Aquesta nit però ha estat diferent, quan el marit ha marxat el músic ha començat a tocar una sonata suau que ella ha sentit als llavis mentre es miraven als ulls, una música de notes greus han fet vibrar cada racó del seu cos.
Han continuat lent i poc a poc amb arpegis dolços que ha notat al ventre. Repetint la melodia i canviant-ne petits detalls ella s’esgarrifa, ara el braç, ara l’esquena, ara el pit.
Amb el minuet han ballat jugant a posar cada nota allà on ha volgut, abraçant-la amb cada acord.
I han volat junts amb el rondó, tocant cada corda amb passió, sentint-se l’un dins a l’altre, estimant-se, vivace, presto, prestissimo... el temps d’una simfonia.

Estirada, nua i feliç, se l’ha mirat amb tendresa i ha demanat:

- Torna-la a tocar Ahmed.

Amb el vostre permís la segona aportació sobre la mateixa escena als Relats Conjunts.

Poe

Paralitzat i immòbil ja no sentia el dolor, l’última cosa que va veure va ser un corb que s’emportava el seu ull dret i el bec d’un altre que s’acostava a l’esquerre.

Homenatge a Poe proposat per Hespèria.

Somnífers

Fa dies que no parlo de somnífers, des del maig. De llavors ençà n’han caigut uns quants i porto cert retard o sigui que vaig per feina.

Començaré amb els fracassos o llibres que no he pogut acabar i que resten a la lleixa de pendents.

El primer és Rosa de Jonathan Rabb un llibre que no va enganxar-me i que vaig deixar molt aviat. El segon em sap més greu, ja que les expectatives eren altes, és tracta de El Misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver un llibre que vaig abandonar quan duia més de dues terceres parts llegides. La manera com està escrit proper a l’escriptura automàtica, el tal com raja, l’anar i venir se’m va fer difícil. Tot i així m’he proposat donar-li una segona oportunitat.

Els trets segurs

Han estat dos. Las aventuras de Tom Bombadil de Tolkien en una edició que combina la versió original en anglès a la pàgina esquerra amb la traducció, en aquest cas castellana, a la dreta. Històries en forma de poema de vegades, cal dir-ho, pesades de llegir, molt en la línia dels poemes que podríeu trobar al Senyor dels anells.
Terry Pratchett és un altre jugada segura i El quinto elefante un bon llibre que segueix en la línia dels anteriors, històries més elaborades que els llibres inicials però que han perdut, en general, la capacitat de fer riure tot i que mantenen l’humor.

Per acabar tres llibre de contes.

Objetos Fràgiles de Neil Gaiman és un llibre irregular depèn de la història que et toqui, anades de bola que no hi ha qui les entengui o contes imaginatius i ben trenats.
Tretze tristos tràngols d’Albert Sánchez Piñol són tretze bons contes que enganxen i sorprenen, per descobrir què li cal saber a una Zebra, per què no es poden comprar xurros o que hi ha armaris amb secret.
L’últim somnífer us diré que és el millor que he llegit d’aquest grup, tot i que la proximitat i una pizza poden haver enterbolit el meu criteri. Es tracta de El Vertigen del Trapezista d’en Jesús M. Tibau. Es tracta de relats breus on des de la coneixença del paisatge en Jesús explica històries a vegades quotidianes, a vegades fantàstiques però que mai no deixen indiferent. L’element sorpresa també hi és present i certs tocs biogràfics. Un llibre on tots els contes, tret del primer, són curts i han permès respectar el meu son. Un llibre que de veritat us recomano.

Mòbil

Tinc un mòbil nou, coses dels reis. El meu mòbil nou té una pantalla tàctil, ràdio, televisió, càmera de cinc megapíxels que pot fer fotos i gravar vídeos a súper càmera lenta, despertador, agenda,gravadora de veu, editor de imatge i vídeo, mòdem i un llapisset telescòpic.

També el puc fer servir per trucar i rebre trucades...

I per escoltar música. Sense rebuscar massa i més per provar com funcionava el programa que també duu el mòbil he descarregat aquestes quatre més la del reproductor.

aquesta, aquesta, aquesta altra i la última.

Però un cop afegides me les he mirades en conjunt i he pensat de què carai estic fet?

C@ts

Els dels Premis C@ts, ara amb noves incorporacions, iniciem una nova convocatòria. Volem que digueu quina o quines iniciatives blogaires dutes a terme durant el 2008 us han semblat les millors.

Si voleu participar o saber-ne més passeu-vos per aquí.

Relats conjunts

"Niña purísima de faz angèlica,
que entre las sàbanas clapando estás,
àbreme sílfide tu alcoba càlida,
que ni los pàjaros lo xerraran".

La noia pèrfida no era romàntica,
i de la música se'n va cansar:

"Escolta Fígaro,
deixa't d'esdrúixoles,
agafa la cítara i fot el camp"

Una altra aportació als relats conjunts

És estrany, la sala és molt llarga i plena de llits, la travesso com si res, com si els peus no toquessin a terra, com el Dràcula de Bram Stoker a la pel·lícula d’en Coppola, aquella on en Gary Oldman llepa la fulla d’afaitar amb la gota de sang d’en Keanu Reeves. Em passejo amunt i avall, hi ha lliteres i guixetes distribuïdes de forma regular, paret de guixetes i sis lliteres, tres davant i tres darrera. No hi ha finestres però hi ha llum.

Les rajoles de terra fan formes diferents depenent de com les agrupes. Són grogues, marrons i negres.

Al final a ma esquerra hi ha una habitació més petita, asseguts dalt d’una llitera hi ha dos nois, l’un llegeix les cartes del tarot a l’altre amb els arcans escampats damunt del cobrellit. El noi més gran, ros, em mira. L'altre també. Sóc jo...

Berenar

Hi ha coses que són molt senzilles. S’agafen dues llesques de pa bimbo sense crosta i es posen a la torradora regulada al quatre. Quan salten i sense deixar que es refredin es posen en un plat, s’hi posa un raig d’oli a cada una i, amb una cullereta i anar donant-hi copets, s’empolvoren de colacao.

Vas amb el plat al sofà i tranquil·lament mentre berenes, descobreixes com n’és de complicat aprendre a fer anar el nou mòbil que t’han portat els reis.

Per cert! Si us ve de gust aquí hi trobareu la primera aportació que he compartit a les Històries veïnals.

Neu

Deixem constància d’haver passat
sabedors que el temps
tot ho esborra.

Esmercem l’esforç
deixant objectes
enlloc de fets.

Com el nom oblidat
en una placa de carrer
són les petjades a la neu.

The Lord of the Pacifiers

Què en sap en Frodo del que és patir? Tot plegat no va ser ni capaç de desfer-se’n, li van haver de prendre.

No recorda quan li van donar, que ell sàpiga l’ha posseït sempre o més aviat hauria de dir que s’han posseït l’un a l’altre. Al principi era tot el dia, tenir-lo el tranquil·litzava, li calmava el dolor i l’ànsia, de vegades fins i tot enganyava la gana. Amb el temps l’ús es va anar espaiant malgrat que sovint sentia la síndrome d’abstinència i l’havia d’agafar.

Ja feia temps però que li deien, - aviat s’acabarà, ho hauràs de deixar, ho saps oi? Tenia dubtes i debilitats, fins i tot els seus companys li havien dit, cadascú explicava la seva versió però totes acabaven igual. Cada nit però la necessitat es feia insuportable, li calia.

Va arribar el gran dia, sabent que era l’últim se’n va fer un fart, una sobredosi. Cap al tard van sortir al carrer era fosc i feia fred. Feia una estona que esperaven el seguici. Potser eren els nervis però ell cantava i ballava. Els llums s’acostaven. Ja havien arribat. La carrossa reial es va aturar davant d’ell.

- Ja és l’hora – li van dir. Sentia una barreja d’emoció i tristesa quan el van conduir en presència del Sobirà però no va dubtar. El servent del Rei s’hi va atansar, ell va allargar el braç amb el seu tresor i el va lliurar. El patge el va presentar al Monarca que en veure’l va somriure i assentir. La carrossa va allunyar-se.

Aquella nit estava tan cansat que no va plorar gaire i es va adormir sol i per primer cop sense xumet.

Passeig

L’aire fred em pica la cara pels camins de l’arròs. Envoltat d’aigua camino poc a poc per no espantar la tranquil·litat del lloc però no ho aconsegueixo. Massa anys de maltractament han ensenyat als ocells a fugir aviat.

Damunt del pont que travessa el canal es para durant uns segons un blauet, mai n’havia tingut un de tan a prop, marxa amb el seu vol ràpid i el segueixo veient com s'atura arran d’aigua, deixant sempre la distància prudencial entre jo i ell.

Més endavant hi ha dos bernats que marxen espantats per una bicicleta. Sento els xiscles de les fredelugues que aixequen el vol amb les ales arrodonides i de lluny un vol gavians van cap a mar.

Al camp del costat, acabat de llaurar, un grup d’esplugabous busquen cucs i les cueretes que s’acosten i s’allunyen amb el seu vol ondulant i la cua amunt i avall.

Arran del rec hi ha petjades de senglar i sota els xiprers l’aigua està glaçada. El sol comença a caure. Es tard.

Nou

Una cullereta dins d’una tassa buida, bufa el vent i les restes de l’escuma del cafè s’enganxen a les parets interiors i allà on els llavis han xarrupat.
Hi ha un pardal que pica les molles d’un croissant.

Descobrir que la vida està feta de miquetes i que el sol escalfa i s’hi està bé quan ens toca la cara. Que les llavors no piquen perquè són plantetes i que hi ha gent que parla estrany.

Hi ha una llum curiosa, una sensació de benestar i de fred. Un pis en venda.
Un gest valent i llàgrimes compartides.
Un pit-roig damunt d’una branca i petjades a la neu.

Hi ha una ombra nova a la platja.
Hi ha un començar de nou i no saber per on.

Blogaire invisible

Cerquem a les nits
Orfeus de cants amables,
llums càlids,
lluernes juganeres...
estones de tranquil·litat.
Cap al tard, cada nit
Carme
il·lumines el teu racó
omplint-lo de color,
de paraules i
escenes viscudes.
Mirem per la teva finestra
omplint-nos de poesia.
Mostres instants de vida,
erols de colors plans,
notes de records.
Tocs de sentiments...
sentiments vius

Per la meva blogaire invisible.

El monstre

S’enfila per la teva cama quan t’acabes de despertar i tens els deu minuts. Te la mires de reüll amb el cap al coixí, amb un sol ull. S’acosta lentament i s’espera, et vigila mentre avança pota a pota sense pressa. Quan somrius estàs perdut, saps que no tens res a fer, estàs acabat i t’encanta.

Tinc una mà que fa pessigolles, camina com una aranya i ha vingut a despertar-te.

Aturat

Hi ha cua, molta, massa. Agafo tanda B65. Al panell, entre d’altres, indica B38 a la taula 5. He deixat el cotxe a sobre la vorera.

Hi ha un silenci estrany, vergonyós i tímid, a vegades fins i tot culpable. Les explicacions de la noia de la taula 1 se senten amb claredat. Gent asseguda, gent dreta i gent a fora que miren per la finestra com la tanda avança lentament no fos cas se’ls passes el torn. B42 taula 1, B20 taula 8.

Els minuts passen lents, les hores lentíssimes, per cinc mil no faig record al tetris. Un nadó plora. Què hi faig aquí? Suposo que sobreviure però la idea no m’agrada, potser guanyo temps. B54, s’aixeca l’home del meu costat, taula 6.

La peça en forma d’ela em queda creuada, un noi m’ha distret ara em costarà recuperar-ho. Porto més de dues hores, P06 Taula 1... P06 Taula 1.

- No hi ha cap P? – tothom la mira i no respon ningú.

B65 Taula 1, m’atén una noia morena, agafa els papers i comença a teclejar, pregunta coses, adreça, telefon...

- De què feies a l’empresa?
- De xulo piscines
- És que per xulo piscines no em ve res
- ... has mirat fatxenda piscines
- tampoc, si et sembla hi posaré pijo aquaris
- ja m’està bé

Cinc minuts més tard torno a esperar amb un paper més a les mans. Surto a prendre l’aire i surt una noia - anem a tancar - diu - si us quedeu fora no podreu entrar -
A dins fa calor i se sent l’olor de calefacció i de gent acumulada durant tot el matí.

Més tetris, - la oficina està tancada - respon la noia de la 6 per telèfon.
- Dilluns de vuit i quart a una i mitja – Ara ja passen de les dues. El mòbil marca bateria, s’ha acabat el joc. B59.

Finalment em criden, Taula 8. En deu minuts enllesteix, té pressa per marxar, jo i la noia del costat som els últims.

Cap d'any

A la cua del súper som tres, duc mitja dotzena de tòniques, tres llimones, una ampolla petita d’aigua i un pot de blat de moro Mr. Corn.

El primer porta dues barres de pa.

El senyor que està davant meu, de mitjana edat porta uns pantalons grisos i una jaqueta de pell girada marró. A la cinta transportadora hi deixa una ampolla de cava, un paquet de calamar a la romana congelat i una bosseta de 12 uvas de la suerte.

A fora a la lluna en quart creixent l’acompaya Venus brillant. Turquia en blanc i negre.