A

Pel carril del mig una monja negra amb hàbit blanc condueix un cotxe gris. Penso que me n’haig de recordar i quan arribo al metro trec el bloc per apuntar-ho. Just és hora de dinar i el vagó s’omple d’estudiants que surten de les facultats.

Veig atrapasomnis a les orelles, un dònut ètnic i un espiral de fusta. Un noi amb el cabell ben curt i una goma de fer cues al canell; penyora d’amor...?
Dues busques fluorescents i una cinta vermella amb dues voltes i un nus. Papiroflèxia, carpetes d’anelles i rastes. I que importants són els símbols!

A l’andana dues noies es fan fotos i hi ha gent que s’atura esperant el click. A les orelles coral•lí i penso que avui el recuit serà amb xarop d’arç si quan arribo encara n’hi ha. Una trena ben llarga. United airlines 22 i una lupa.

Al sortir al cel una A. Se m’acut una paraula.

fruit de magnòlia
s’esbatana vermella
semença d’arbre

DCLXVI

de cop i volta avui m'he sentit satànic
però tampoc massa (gairebé totes les masses piquen)
i no acabo de saber el perquè...
deuen ser coses de números.

Memòria

Assegut al costat de la finestra treu amb un escuradents les molles que amb el temps s’han anat quedant a l’escletxa de la taula de fusta. Després, d’una bufada forta, les ha escampades i moltes han caigut a terra. A un racó un tallat fumeja i davant, ara amb unes quantes molles al damunt l’Sport anuncia en portada la renovació d’en Puyol.

Tot just fa un moment s’han creuat, ella baixava i ell pujava. Ella ara és rossa, o ja ho era? L’acompanyen un nen i una nena. Ell és més calb i està més gras. Quan han estat prou a prop s’han intercanviat un bon dia amable i ell fins i tot li ha picat l’ullet.

Just en aquest moment quan al fer força per treure el que sembla ser alguna cosa seca l’escuradents s’ha partit ell ha recordat nom d’ella.

Cinc

D'aquí a una setmana cinc ...
Qui s'hi apunta?

Mullar-se

Tinc tot un problema que potser li hauria de passar a en Dan del Centpeus. Posa que plou, però molt eh! has de fer un trajecte d’un centenar de metres i no tens paraigua ni res per cobrir-te.

Com et mulles més fent el tros corrent o caminant?

Vull dir, si camines l’aigua et va caient al cap i regalima avall i vas entomant les gotes amb calma, per dir-ho d’alguna manera. En canvi si corres, tot i que t’hi estàs menys estona, tu mateix vas impactant amb les gotes arrossegant-les amb la velocitat i fent que entrin més endins a la roba i a part t’esquitxes amb el moviment dels peus.

Què en penseu?

Joc literari

En aquell moment s’ho plantejava. Se l’estimava o no? Portaven tant temps compartint estones que no sabia del cert què era el que sentia, amor... dependència... necessitat. Feia tres dies que se n’havia anat i al principi no li va semblar massa greu, podia fer el que volia sense haver-se de preocupar de res, podia anar i venir, fins i tot havia convidat aquella xati que algun cop havia vist per la finestra.

Però ara la seva absència era pregona, dura i pesada com una llosa, ja sabia el que sentia, s’enyorava.

Va sortir a buscar-lo donant voltes pel barri, preguntant a tots els que veia. Finalment desesperat va fer una nota,

“Se recompensará a la persona que pueda dar razón de un hombre blanco por la zona de la iglesia y Museo Dalí de Figueres.”

que va penjar de les palmeres més concorregudes.

Reciprocitat

Tinc panxa. Força panxa i últimament té una curiosa tendència a augmentar. Hi ha persones que això ens passa. I tot i que he decidit posar-hi una mica de remei darrerament me n'he adonat que tothom s'hi atreveix amb la meva panxa. I no només aquelles persones que per parentiu o amistat se'ls concedeixen confiances que altri no té. A sobre aquesta gosadia no només és de pensament i paraula sinó que també d'obra i a més en públic. M'hi donen un parell de cops mentre etziben:

- Estàs de bon any eh!

Exigeixo reciprocitat. Què passaria si a partir d'ara les coses potser anessin així?:

- Cony nen com t'estàs posant!
- Sí oi! en canvi tu segueixes tant plana com una taula de planxar, respondria mentre li sospesava els pits.

O una altra opció:

- Hòstia Jordi quina panxa gastes...Llavors trauria el bitllet de la primitiva i fregant-li a l'espatlla sentenciaria:
- A tu et creix a l'esquena no?

En fi, que a part de tenir panxa sóc un boques.

dret sota el cel
acabat de segar
el rostoll sec

Relats conjunts

- Vols dir que hi estarem bé aquí?

Tot plegat feia pudor de rònec, d’humitat, de pols acumulada. Van entrar a les diferents estances amb una barreja de por, il·lusió i decepció. La vellesa havia entrat en aquella casa i s’hi havia enganxat a tot arreu com una crosta grisa i mat.

- Has vist quin rellotge de cucut? Que deu funcionar?. Va donar un copet al pèndol. Al costat del rellotge hi havia una clau i va donar-li corda. El mecanisme va arrencar.

Tic. Tac. Tic. Tac. Tic...

De cop una ventada va esbatanar la finestra i un feix de llum i aire nous van omplir la sala. El cop va fer tremolar les parets i va aixecar la pols que dibuixà camins il•luminats. Va bufar el polsim que voleiava i va esternudar.
Amb la llum, el que era vell ara es veia antic i ja no tenia tan mala pinta. Va córrer per tota la casa obrint finestres i portes.

- Mira que he trobat?
- A veure?, era una figureta de fang d’un home assegut – El deixarem aquí sobre, al costat de la planta de ta mare perquè miri com canvia tot.
Es va lligar un mocador a la cara i d’un raconet de la paret va agafar la punta del paper pintat desenganxada i va estirar.

- Saps que et dic, va dir – Em sembla que sí que hi estarem bé.

Tic. Tac. Tic. Tac. Tic...


Una altra aportació als Relats Conjunts.

Passejant II

Des de la cabina veig com la roda del davant es va menjant l’arròs. Té un vidre molt gran, amb molta visibilitat. Els comandaments són aparentment senzills, un volant, un parell de pedals i un ordinador. A dalt gairebé tocant el sostre hi ha la radio.

Demano per fer fotos.

- Tantes com vulguis, em diu en Francesc - però amb el vidre... perquè no surts a fora que et quedaran millor?

M’he d’esperar un moment abans de sortir, ha quedat un mussol hi ha de fer maniobra per recollir-lo. Quan acaba surto, me n’adono que la cabina està bastant ben insonoritzada. D’allà posat veig com la segadora es menja l’arròs, fins i tot el que està aixafat.

Torno a entrar, me n’adono que al meu seient hi ha tres granets d’arròs. Mentre em torna cap on m’ha agafat, m’explica que un cop segat tot el blat, s’ha d’aixafar el rostoll, tornar a inundar els camps i fanguejar. Però això no es farà ben bé fins a principis d’octubre.

Arriba al remolc on ha de buidar el gra, li demano per sortir per les fotos.

- T’ompliràs de pols...
- Qui no en vulgui, que no vagi a l’era

Surto i m’omplo de pols, la cara, la roba, els cabells, la càmera... Ens acomiadem.

- Sobretot no et gratessis pas, aquesta pols pica molt perquè és cantelluda. Renta't bé amb aigua.

Passejant

Surto a passejar, com moltes altres vegades, amb la bossa les dues càmeres i el trípode per si de cas. Abans de tirar cap als arrossars paro a la caixa a pagar una foto que em van fer a l’autopista. Setanta euros per disset de més.

Arribo al camps, al fons veig la pols de la màquina que sega. Dos gossos dins d’un cotxe parat borden histèrics. Al primer camp ja segat hi ha molts esplugabous, uns quants corbs, ocells petits que no sé conèixer i les primeres fredelugues de la temporada. M’acosto a la segadora vull demanar permís abans de posar-me a fer fotos.

La màquina es para al meu costat, faig el gest de fer fotos i l’home que condueix em crida. M’hi acosto i sento que em diu:

- Que vols pujar?

Collita

Fa vent i la nit és clara. Una estrella brillant que són tres planetes i un núvol carabassa i negre impressionant que segueixo pel retrovisor.
De matinada hi ha teoremes vermellosos, Tales al cel. Equacions de dues incògnites, com sempre x i y.

Quan arribo a la ciutat hi ha un ambient net, avui no és tan grisa com altres vegades. Faig la feina poc a poc, el vent ha deixat pols per tot arreu. Mentre esmorzo una garsa xafardeja alguna cosa enganxada al mig del carrer i dues tórtores s’ho miren des de dalt. Mantenint distància una cuereta volta al mateix temps que jo la piscina.

I torno amb la calma, sense presa recuperant cançons que feia temps que no escoltava i un que vol presumir de cotxe es juga la seva vida i la de tres més per mal guanyar tres segons. Al cel un rapinyaire volta. Decideixo que hi ha cançons que saben acabar i d’altres que no.

A punt d’arribar veig que ja estan segant. Ha arribat el temps d'arròs.

C@ts

Arran del lliurament dels Premis C@ts i dels comentaris d’un/a anònim i de la Fractal he estat rumiant sobre tot plegat i que voleu que us digui però em sap greu.

Sé que la immensa majoria em direu que no en faci cas i que continuem, però em pregunto quin és el mecanisme mental que fa que certes persones tinguin aquesta fal·lera per desqualificar directament sense preguntar, sense informar-se. Només pel plaer de fer mal.

Agraeixo a la Fractal que exposi obertament el tema de ser jutge i part. Com ja vaig dir al comentari de la cloenda és un tema de debat entre qui administrem el C@ts que aviat obrirem a tothom. El que em dol és que em consideri un trampós pel fet de ser comptador, que no jutge.

Saben els meus companys i companyes del C@ts que he renunciat vàries vegades a ser candidat i fins i tot, un cop descobert l’empat, al premi. Estic amb aquest equip per què m’agraden i m’ho passo bé treballant plegats, per què trobo que és una iniciativa divertida, interessant i que em permet descobrir blogs.

Què és que us fet alguna cosa jo? Si us plau, si no us agrada no us hi caseu però a mi no m’ho espatlleu.

Gràcies

Hi ha estones que són especials, moments d’una hora i cinc minuts que justifiquen pertànyer al grup estrany i volàtil de gent que tenim un blog.

Fa vint minuts que s’ha acabat i encara em dura. Perquè sou genials.

Gràcies per ser-hi. Allà, però sobretot aquí.

i tu! es pot saber què mires?

Indirectes

Si amb el cafè vénen aquests sucrets,
he d'entendre que la cambrera està mirant de dir-me alguna cosa?

Deu del deu a les deu

He anat a llogar un jaqué, l’ocasió s’ho val. Entro a la botiga.

- Bon dia voldria un jaqué
- I per quan el vol?
- Per dissabte a la nit hem de presen...
- A la nit, senyor?
- Sí a les deu hem de presen...
- Senyor, el jaqué no és adequat per l’hora que m’indica, a vostè si de cas li cal un frac.
- No puc presentar la gala dels Premis C@ts amb jaqué!?
- A les deu de la nit no senyor, el protocol indica ben clarament que el jaqué màxim fins a les set de la tarda.
- Quin disgust tindran la Nur, l’Estrip i en Xexu. Bé doncs, posi’m un frac.

L’home el treu d’un armari on n’hi ha molts, fins i tot un de color rosa però penso que seria excessiu. Me’l prova, ajustant una vora aquí i escurçant les mànigues quedarà perfecte.

- M’encanta, estic elegantíssim i això quan em costarà?
L’home obre un catàleg i mira...
- Una talla quaranta-dos, més arreglos, més neteja, més plus per cap de setmana, més sabates adequades, va sumant amb la calculadora i prem l’igual. La gira i m’ensenya la xifra.

Dissabte 10 d’octubre a les 10 de la nit des del C@ts en xandall, samarreta i sabatilles d’estar per casa Gran gala de lliurament dels Premis C@ts 2009.

No m’agrada que hi hagi cua ni el so angoixat de l’ambulància, ni el gat mort del voral. Que la dependenta sigui antipàtica encara que sigui dilluns, per mi també ho és. Que hi hagi cucs a la cistella i mosquits tigre al bassal de la dutxa. No m’agrada la Rahola, ni la gent que pontifica quan parla.

M’agrada la lluna de matinada i que el motorista em saludi amb el peu quan el deixo passar però encara m’agrada més quan ho fa amb la mà. Que la nena del cotxe del costat em somrigui quan li pico l’ullet. Els entrepans quan la llonganissa ribeteja les vores i la coca cola ben freda.

No m’agrada que la carnívora s’estigui morint i m’agrada que germini un altre alvocat.

Knock

Hi ha un bola de cabells a sobre d’un trosset de paper de vàter, restes d’un raspall que se n’endú de tots colors, de blancs, de grisos i algun de negre. Va com va. Al costat tres cèntims d’euro, un llibre, un telèfon i un bolígraf a punt d’esgotar les paraules.

Tot plegat l’últim que veig d’un dia bo de Marselleses i crits inesperats d’alegria que provoquen esglais. De batalletes, de política, de JB amb coca cola zero, de fileres llargues, llargues, de sopars Ikea i de riure molt.

- Vols un suc?
- Sí
- De pressec?
- No, a poc a poc.

o Rio, o Chicago...

núvol d'ocells al cel
fan brogir ales negres
estornells tornassol