Finestra

Per seguir amb la proposta d'en Xexu avui us ensenyo la meva finestra des d'on xafardejo el que feu i que a estones obro una mica per què hi pugueu donar un cop d'ull. Uns cops d'ull que de vegades han portat a equívocs que potser jo mateix he provocat i que al llegir els comentaris m'han sorprès. Potser aquesta és la gràcia, però per deixar les coses clares a continuació explico:

Tres coses que algunes i alguns de vosaltres us penseu i no són.

1- Tinc aquari
2- La meva edat
3- Tinc fills

Lleteres

L’esquirol salta des de la palmera i s’enfila tronc amunt, quan a dalt hi troba cables se n’adona que l’arbre és de mentida, com els homes que vigilen penjats a peu d’autopista. És força gros l’esquirol, fa dies que sabia que hi era però avui l’he vist per primer cop. Normalment deixa caure les pinyes rossegades a la piscina.

A dins de l’aigua hi ha un pardal i al meu turmell un mosquit tigre, també sabia que hi eren però fins ara tampoc els havia vist. De moment empatem a un.

A la tarda torno a casa i dos bernats volen al cel net. He rebut el que podria ser una bona notícia.

Lleteres again...

601

Per celebrar els sis cents posts que van ser ahir però se'm va passar, avui us proposo un anagrama... i ja sé que straterk no vol dir res però és que en Tibau en sap molt i aquest va sortir de xurro comentant a la Nur. Coses que passen.

Pista:

sense comentaris...

Jam nits

Sota el carro, envoltat de murs de pedra sonen músiques que fan nit i cervesa que ja hauria de ser freda. I repenjat al fons, arrecerat de la tramuntana, poso les mans al vidre i sento com vibra i m’arriben la melodia i el ritme per les orelles i les mans. Per la finestra vella xiula el vent i balla un xiprer. Copes de vidre que es trenquen, ampolles de vi. Scotch et sofa, ella canta descalça i el vestit de colors vola. Després Manel. M’agrada que m’improvisin nits.

Avui als arrossars hi fa tanta calor que els espiadimonis vermells no tenen ni esma de volar.

sushi panasonic total

La pinta brúixola assenyala els peixos de colors que estan arreplegats al racó, és quan hi ha aigua que perden la por i gosen de sortir al mar blanc.

Per un trau fet de núvol, el botó gros i vermell que canvia de color es lliga al cel i l’arrossega fins cap al tard que es descorda deixant un forat fosc.

Aigua i sorra bruta. Put a aigua estancada, a descompost. Buidar i tornar a omplir, per tornar a omplir de nou. Mai no hi cap.

Suor, pedra calenta i milers de flors diminutes de palmera que fan un tap. Són marrons al tap, quan suren noves, blanques i grogues.

Un vaixell de fusta en un mar de pedretes i boletes grogues que no es mengen ple de taurons i galetes de xocolata. Un ocell mort ple de formigues.

Descobrir per primer cop que tenim cor i que quan correm fa bum-bum-bum molt ràpid. Si ens posem la ma al pit se sent com batega.

Se’n va adonar que no es tractava d’una broma quan li van embenar els ulls amb vàries voltes de cinta americana.

Pep Bou al Poliorama

Després d'un dimecres que val més oblidar, ahir em vaig reconciliar amb el món de l'espectacle.

Si podeu no us ho perdeu. Val molt la pena.

Foto d'aquí.

Adonar-se'n

Abans d’ahir me’n vaig adonar, cada cop em costa més dir:

- Aquesta dona podria ser la meva àvia.

Doncs sí que n'hi ha de post

Deixem les coses clares. M’agrada el Jason Mraz, m’agrada el seu primer disc,el del mig no el l’he escoltat massa i m’agrada l’últim.I he anat al seu concert. Per poder-ho fer m’he gastat vint-i-set euros en l’entrada i tres en la comissió més assegurança que s’han quedat els del Carrefour. De la comissió per la gestió podria estar-hi d’acord però que m’obliguin a subscriure una assegurança, que jo no vull, per si de cas no hi pogués anar... no tinc gens clar que sigui legal.

Però bé ja tinc l’entrada i anem cap al concert al Poble Espanyol. Hem arribat aviat, amb una hora i mitja de marge i hem anat a fer un bocata. D’una barreta oberta amb una salsitxa de frankfurt tallada pel mig i recremada de feia algunes hores i una llauna m’han cobrat sis euros. Això hauria de ser delicte.

Mentre em menjava aquella cosa infame a l’escenari una noia al piano amb un noi a la guitarra cantava i desafinava considerablement amb un so bastant deficient. Suposo, no ho sé segur, que els equips de so dels teloners són els mateixos que els de l’estrella. Per què doncs sempre sonen tant malament?

Amb tot això arriben les deu de la nit i amb puntualitat britànica comença el concert i la desil·lusió. Jo anava a veure en Jason Mraz conscient que el fort d’aquest noi són temes suaus, tranquils, melòdics, senzills però treballats. On la seva veu és un punt fort i on de tant en tant hi ha temes amb més ritme... els seus discs són així i això és el que ell ven i jo compro. Però avui no, avui portava una secció de vents que havia d’amortitzar i ha fet un concert desordenat on el funky ha estat el plat triat, amb versions d’altres músics per donar ritme al concert. Per anar a veure funky me’n vaig a veure els Earth, wind & fire que en saben més. Avui en Jason m’ha volgut vendre el seu disc tocant l’All night long del Lionel Richie. I què voleu que us digui... El concert, cal dir, ha tingut dos moments bons però en general m’ha decebut moltíssim.

Corria l’any 1987 quan el Warren Beatty, en Dustin Hoffman i la Isabelle Adjani van perpetrar el pitjor film de la història. Un bodrio anomenat Ishtar. Jo vaig anar a veure-la al cinema. No recordo quan valia l’entrada però recordo que al sortir de la sala el comentari que vaig fer va ser: han estat les (posem-hi) sis-centes peles més mal gastades de la meva vida… fins avui que, vint-i-dos anys després, m’he gastat els trenta-sis euros més mal gastats de la meva vida.

I això no és tot, però el que queda ho deixaré per un altre moment...

Aquesta nit no hi ha post. Estem de concert. Bona nit.

Tres homes verds.

L’home que s’assembla al John Malkovich s’acaba una tarrina gran de gelat a la vora del cubell d’escombraries. A la seva companya li fan mal les lumbars i se’n queixa. El seu fill té els mateixos cabells que ella, rossos i amb rínxols petits i apretats. La germana petita també, porta un vestit morat estampat de flors grosses i un mocador vermell al cap. Fa equilibris amb els braços oberts al pedrís del terraplè. Quan acaba el gelat llença l’envàs i marxen.

La senyora gran de cabells tenyits i brusa estampada que-fa-més-jove s’atabala davant del parquímetre i l’haig d’ajudar. Les monedes s’han quedat enganxades. Sempre m’ha fet gràcia el “moltes gràcies jove” que em dedica quan s’allunya amb el tiquet a la mà.

La dona morena dels cabells llargs i el vestit verd passeja amb un cotxet per a tres nadons, la cara de sorpresa de la gent contrasta amb la seva. A la senyora del parquímetre se li escapa un pobreta.

De bracet d’un home escanyolit amb la camisa descordada, una que aquesta nit hauria d'estar dormint en una banyera d’After Sun. Abaixo el cap. A terra, arraconades a la vorera un joc de tres claus amb un clauer Gucci amb l’anella quadrada.

Tres homes verds.

Calbes

Al caixer automàtic hi ha un home calb. Fa gestions al caixer de la dreta. Creuem un bon dia curt i educat, quan m’acosto a la màquina de l’esquerra l’home m’indica que no funciona. M’espero a que ell acabi mentre em diu que gairebé ja ho ha fet. Per la finestra veig el meu cotxe mal aparcat i amb les claus posades. L’home calb deixa el caixer lliure i s’acomiada.

Entro al forn, hi fan un bocates de truita boníssims. Davant meu hi ha dues persones. Una dona fa conya amb la dependenta sobre la mala llet que té al llevar-se i sobre els respectius marits. L’altra clienta que s’espera fa un bon acudit i tots riem, darrera meu també. Em giro, és una dona calba. Avergonyit per no sé què abaixo la mirada. Després de pagar l’entrepà de truita i una cocacola de llauna marxo saludant a tothom i provant de mirar-li els ulls i no el cap pelat.

Llences, esperes, reculls
sempre és igual
per rebre has de donar
com a l’awalé.

No sempre tens èxit
a voltes tornes més buit
del que estaves quan havies arribat
i d’allò que et pensaves recollir
te’n deleixes.

Arribes a casa i te n’adones,
t’esperes una estona
abans no t’esbandeixes
el bocí de platja
que t’has endut entre els dits.

50%

- Tria, va dir. – Cara o creu? Vaig girar el cap cap on sentia la veu, tenia els ulls tapats i a través de la bena només és filtraven dos diminuts puntets d’una claror blavosa.
- Cara o creu t’he dit, vaig notar un clatellot amb més esglai que mal.
- Creu!, vaig respondre d’esma. Vaig sentir que butxaquejava i el dringar d’una moneda grossa damunt una superfície de fusta.

Amb la bena també em van arrencar alguns cabells i a l’acostumar la vista a la llum vaig poder distingir amb tota claredat el canó fosc d’una pistola entre els meus dos ulls.

- Mala sort...

Lleteres

Hi ha dies que et fas il·lusions i fas dissabte a casa per deixar-ho tot perfecte , net i polit per rebre una visita pactada on voluntàriament no hi seràs.

Te’n vas adormir i comences a fer contes de lleteres i et poses el despertador per llevar-te aviat.

Ho fas i et prepares un colacao amb la llet freda de nevera posant primer molt poca llet per poder dissoldre’l be.

Te’l beus mentre aplegues les sabates i aixeques les persianes i obres les finestres per què corri l’aire i entri la llum i el sol.

Però fa núvol i deixes el llit fet i llis amb quadres blaus i tot plegat està llest i ventilat. Reculls un borrissol de pols que hi ha al racó.

Seus i escures el culet de colacao i sona el telèfon i et diuen que no vindran, que ja no els interessa.

Et quedes aixafat, engegues l’ordinador i descobreixes que hi ha vaques amb forats i te n’adones que tens tot el dia per endavant, el pis com una patena i que no s’han de fer contes de la lletera.

Alternatives

Hi ha caravana, feia massa temps que no en feia, i les que feia eren diferents i tenien alternativa, aquesta no en té o és pitjor el remei que la malaltia.
Un que té pressa m’avança per la dreta i es posa davant meu. La noia del cotxe del costat escridassa el que l’ha tallada i pica amb les mans al volant. Les motos passen entremig dels cotxes. Haig de creuar de cap a cap i em poso a l’esquerra.

Hi ha molt soroll, massa.

Soc dins un túnel. Descobreixo que no m’agraden els túnels, són i ho tornen tot gris i brut. A dins dels túnels els colors no existeixen, són tonalitats diferents d’un mateix gris. Fins i tot la llum es d’un gris carabassós. Parets de ciment amb degotalls foscos i la poca claror que s’escola pels forats enreixats del sostre.

Em distrec.

Al meu retrovisor, darrera el mirall, hi viu una aranya petita de tons marronosos. Ha fet un tirarany espès i blanc a la part de sota entre el retro i la porta que manté tens amb uns vents finíssims que ha enviat cap al marc de la finestra i la part superior de la carcassa. Penso que al baixar la finestra potser he fet destrossa.

Arriba volant.

Damunt la goma negra de la finestra s’hi ha posat una mosca molt petita, la meitat d’una llentia d’aquelles menudes, potser menys. És verda i allargada i no es mou. Un puntet de color.

Ja tirem...

Xafogor

Una lluna gairebé plena i un autobús que esbufega al costat d’un forat massa gros al mig de la ciutat. Quatre noies que ensenyen les cames s’acomiaden a base de petons a la cruïlla dels semàfors. Falta molt poc per què sigui fosc i tornen de la platja amb tovalloles que fan olor de sorra, de mar i de crema pel sol. Dues cap amunt i dues cap avall. Hi ha cinc nois xinesos que s’ho i se les miren.
Un tall d’havarti massa gruixut pel meu gust i l’olor de pasta recremada a les vores. Si pogués n’agafaria un trosset per sentir-ne el crec-crec-crec entre les dents. Abans m’he equivocat en la tria.
Menta amb xocolata i una cullereta vermella de plàstic, aquest mai no falla.

Demà sis i noranta.

i més música...

Un dia com avui

al matí tempesta, llamps i trons però d'aigua poca.
cap al migdia un nyap i algú que vol banyar-se la setmana vinent i no es banyarà.
per dinar arròs i bistec.
a la tarda tranquil·litat, pa de pipes i una abraçada que ofega.
a la nit un bocata equivocat i lent, dos gots més per la col·lecció i Manel asseguts.
de matinada un post i una mica de somnífer.

Coses que emprenyen

però que val més que te les prenguis amb bon humor... encara que plogui.